El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Última hora: Marcelo presenta la dimissió

És tan greu que al final no passarà res. És més, em pregunto si el fet de que transcendeixin unes conspiracions de saló per empastifar els nostres partits no afavorirà electoralment el PP, almenys en determinats territoris de l’estat. No importa el ridícul que suposa un enregistrament al despatx del ministre, ni que un fiscal antifrau, per tant independent, es mostri tan obsequiós amb JFD, ni que Rajoy n’estigués al corrent (aquest no sap res però ho sap tot), ni les (no) explicacions que s’estan donant després de l’escàndol, ni les gens sorprenents declaracions dient que ningú no dimitirà, ni el sepulcral (i ben significatiu) silenci de la premsa que està a la pomada… Res no farà que la bomba informativa de la setmana tingui les conseqüències que hauria de tenir. És el que passa de no viure en una democràcia de les de veritat, de les de tota la vida. Perquè ho tinguin present tots aquells que diuen que diumenge no cal molestar-se a fer res.

[Imatge: www.publico.es]

De nou en campanya (4: un ministre que ens il·lumina)

La darrera aportació dialèctica a la campanya electoral per part de Jorge Fernández Díaz, del PP (aquell senyor d’expressió avinagrada que és ministre d’Interior) ha estat afirmar que els partidaris de la independència són uns “il·luminats”. Ho diu ell, que l’altre dia confessà tenir una mena d’àngel de la guarda personal, de nom Marcelo, que l’ajuda a aparcar… És completament seriós. Ja compto les hores que falten per veure el “Polònia” de la setmana que ve.

Il·luminats. Ho diu també qui s’ha dedicat, en l’exercici del seu càrrec, a condecorar Verges (advocacions marianes, vull dir, no verges vives). En fi, per a ell el pollastre, però potser que trobi un qualificatiu més adequat per als casi dos milions de persones que intentem tirar endavant una aposta política tant racional com legítima, tant pacífica com necessària.

[Imatge: caricatura de Jaume Bach; www.eldiario.es]

 

De nou en campanya (2: del perquè d’un vídeo del PP)

No sé si va ser Oscar Wilde o algun altre pensador enginyós que va dir una vegada que quan una cosa es posa de moda, deixa de ser una moda. Més o menys aquest és el procés que està seguint el fenomen hipster, que va començar essent una moda (és a dir, original creació d’una minoria) i ha acabat posant-se de moda (és a dir, borreguil seguiment d’una majoria). La prova d’això és que ja hi ha hipsters al PP, que el partit està aprofitant com a material de campanya, en vídeos i xarxes socials, per a diversió de l’opinió pública, sempre tan foteta.

Que el PP sigui també ara el partit dels nois barbuts i clenxinats (crearan la corresponent sectorial?), i que hagi donat al fenomen una certa importància mediàtica resulta una mica xocant. L’única explicació que li trobo és que el partit de la gavina no cerca fer-se el modern, ni que els voti el col·lectiu hipster o similar (difícilment quantificable, per cert), sinó un altre col·lectiu: el de les perruqueries. Assabentats que UDC, el partit de Duran i Lleida, ha proposat una rebaixa de l’IVA en aquest sector professional (no és conya), el PP contraataca amb el vídeo d’exaltació hipster en la lluita per atreure’s el cobdiciat vot del gremi de la pinta i la tisora, molt interessat perquè aquella moda ho continua sent, més que res per fer més caixa.

I així la campanya electoral ha unit novament els polítics i els perruquers, experts en l’art de prendre el pèl a la gent, cadascú a la seva manera.

[Imatge: www.asivaespana.com]

En campanya (i 7: l’altre piromusical)

Mirava ahir per televisió el piromusical de la Mercè, aquesta banal distracció de masses barcelonines elevada a la categoria de gran espectacle mediàtic per obra i gràcia de TV3, i la meva ment no podia evitar relacionar-ho amb la campanya electoral que en quatre hores acabarà formalment (de facto però, les xarxes socials bulliran fins a l’obertura d’urnes, quin remei). La transcendència i l’envergadura del tema estrella d’aquestes eleccions demanaven per part de totes les formacions polítiques, sembla, argumentacions de calat, profunditat en els debats i seriosa exhibició de dades contrastades, i ens hem trobat en canvi amb una successió de coets, trons i piules de coloració i estridència diverses, com si del divertimento de Maria Cristina es tractés, que res no aporten a ningú: no fan canviar el sentit del vot ni als que estem convençuts ni als que no.

Sense anar més lluny, el PP ens ha obsequiat avui amb un video. Quaranta-vuit hores abans de que el xollo català se’ls acabi, es despengen amb una desesperada demostració d’amor cap a tots nosaltres en forma d’una successió de floretes en la llengua de Verdaguer (com dirien els cursis). Remata el vídeo Rajoy vocalitzant perquè units guanyem. Són la segona, tercera i quarta paraula en català que li hem sentit mai dir (la primera va ser l’inevitable seny pronunciat en seu parlamentària). Qui tingui temptacions de retreure a Rajoy aquesta escassedat idiomàtica, que sàpiga que el gallec guanya, en aquests moments, a Felipe González per 4 a 0.

I de l’andalús volia parlar. Com que allò de dir que la situació actual sembla l’Europa dels trenta quedava molt i molt malament, i tenint en compte que aquestes comparacions insultants són patrimoni d’El Mundo cap enllà, es va permetre l’altre dia una innovació historiogràfica al respecte i relacionar “dret a l’autodeterminació” amb Stalin, un insospitat petard llançat per un polític en plena decadència i sense conseqüències com s’ha vist després.

També restarà en l’oblit l’afirmació del seu company de files ideològiques Miquel Iceta, cridant-li al respectable que ho volen ser tot, catalans i espanyols, i que ningú els ha de fer triar entre Miró i Velázquez. Tal sorprenent afirmació diu molt del concepte de la cultura d’aquesta gent, més enllà del gastat argument (leit motiv de la Chacón) de que no podem elegir entre el pare i la mare… Cal recordar a Iceta que, posats a triar entre pintors també tenim Renoir, Durer o Kandinski i que, com a català, admiro Velázquez sigui el que sigui nacionalment: el que no vull és que el Museu del Prado, on està exposat el genial pintor sevillà, sigui estatal o madrileny, segons convingui, quan es calculen les balances fiscals i sempre en contra nostre, és clar.

Iceta, en fi, haurà deixat en aquesta campanya una altra figura pirotècnica com és el seu desenfrenat ball al ritme de “Don’t stop me now”. Una anècdota que haurà servit només per distreure al personal, igualet igualet que el castell de focs. Com era allò de la lluna i el dit? Bé, si que va ser aprofitat pels seus oponents: l’inevitable Albiol, del PP, va retreure-li-ho tot pronunciant aquella frase fetitxe de l’unionisme: con la que está cayendo en Cataluña…” Em sembla que l’únic que està caient a les enquestes és, precisament, el seu partit.

Bé, podríem seguir amb més focs d’artifici però l’apunt m’ha sortit llarg, la campanya electoral s’ha fet no llarga sinó infinita (quants mesos portem així?) i hem d’anar acabant. A aquesta hora, al mateix escenari que el piromusical d’ahir està tenint lloc l’acte final de Junts pel Sí. Els petards seran substituïts, ara sí, per la darrera argumentació, la darrera crida a la il·lusió, el darrer reclam de vot perquè diumenge s’alcin, ells i els companys de la CUP, amb la victòria. Bon viatge pels guerrers. Ítaca ja s’albira.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

Resumint: no a la independència

A l’hora de la veritat, tota l’esbravada revolucionària i rupturista d’aquestes forces que han irromput a l’escenari polític català i espanyol queda en no res en el moment que tenen l’ocasió (i, per coherència, l’obligació) de posar-ho en pràctica. Barcelona en Comú tenia avui l’oportunitat de votar a favor de l’adhesió de la capital a l’AMI, cosa que hagués comportat un notable avenç, ni que fos simbòlic, en el procés que es vol culminar el proper 27 de setembre. Una adhesió a un objectiu, aquest sí, autènticament revolucionari i rupturista (en el sentit de tenir l’oportunitat de transformar des de zero la nostra societat, que és el que ells proclamen contínuament).

Doncs no. S’han abstingut. Com els seus germans ideològics, la Catalunya sí que podem (o així), tot és plantejar-los la independència de Catalunya i respondre amb evasives, condicionants (sí, però) o dilacions (ara no toca, ves per on…). Quan no és l’exigència de lligar alliberament nacional i social (cosa que la CUP sí que fa de veritat, sense més problemes) és el recurs a carregar totes les culpes del que passa al president Mas. Tot és culpa de Mas (y Mas y Mas, pero mucho Mas…).

Semblava que ja ho havíem sentit tot en el notable art de la confusió i l’ambigüitat que practica la nostra estimada esquerra neo-post per no acabar d’aclarir mai si realment vol la independència per Catalunya (tampoc ens diran mai que “no” clarament), però els arguments que ha deixat anar avui el portaveu a l’Ajuntament, Jaume Asens, m’han deixat de pedra. Resulta que la seva formació no s’adhereix a l’AMI perquè és una entitat que promou una idea de la Catalunya de Cambó, Verdaguer o Torras i Bages i no de la Catalunya de les classes populars. Ara resulta que el gran obstacle és Mossèn Cinto. Qui ho havia de dir. De debò creu que l’AMI representa només certa Catalunya? I si és així, no creu Asens que una bona manera d’evitar-ho és, precisament, incorporar-hi Barcelona, amb tota la pluralitat ideològica i riquesa social que la ciutat representa?

Poden donar-hi tots els tombs que vulguin però avui Barcelona en Comú s’ha comportat igual que els partits tradicionals que tan critiquen. La seva abstenció és la mateixa que la d’Unió Democràtica i equival al “no”, a efectes pràctics, del PP i de Ciutadans. Tres partits defensors de les classes populars, com és ben sabut.

[Imatge: www.ccma.cat]

 

Municipals’15 (6: ‘Querido amigo’)

Ahir, per fi, va arribar. Ansiós, vaig obrir la bústia de casa. Allí estava l’objecte del meu desig. El que feia temps que estava esperant amb candeletes. Era un sobre. El sobre del PP. Amb les mans tremoloses per l’emoció, vaig obrir-lo i… decepció, no hi havia el contingut que jo esperava, aquell que, sembla, el partit ha estat repartint amb generositat els darrers temps.

No. El sobre contenia una papereta de vot i un missatge de Mariano Rajoy. “Querido amigo” fa, saludant-me amb una confiança no demanada. Em dóna les gràcies “porque tu responsabilidad y tu esfuerzo han sido decisivos”. “Hoy España ha cambiado (…) no es por casualidad: se debe a las decisions adecuadas…” I així tot. El revers de la carta, un altre missatge. En aquest cas és de l’alcaldable Alejandro Fernández, Ale, Ale, el que es fa dir, simplement, “Alejandro” en uns cartells electorals on l’han tret en una postura tota rara, aixecant l’aixella. “Apreciado vecino, Tarragona necesita energía… revulsivo… liderazgo… capitalidad… limpia… segura…” bla, bla, bla.

Curiosament Rajoy em tuteja i en canvi Fernández em tracta de vostè. I el que ja no és gens curiós és que no es molesten a fer servir el català per demanar el vot, ni l’un ni l’altre.

Au, archívese sin más trámite.

[Imatge: www.larepublicacheca.com]

Notícia: Ciutadans/Ciudadanos són catalans

L’actualitat política ens ofereix avui dues notes ben interessants. Una, el PP es referirà a partir d’ara a Ciutadans/Ciudadanos només en la primera de les dues accepcions, recalcant així la procedència principatina de l’invent dels Rivera, Cañas i companyia. Dues, la web d’aquesta formació política ha eliminat la seva versió en català.

Les dues notícies diuen molt de la percepció que Espanya té dels catalans, i apareixen en un moment en què les enquestes estan subministrant apetitoses expectatives electorals a tot l’estat per la formació originàriament catalana, justificades per una imatge de renovació política (ben discutible, per cert) que ha anat conreant els darrers anys fins a somiar en convertir-se en una mena de Podemos taronja i no morat. Com que Ciutadans aspira a recollir un bon farcellet de vots, bàsicament procedents del PP, els dos partits no han dubtat en rivalitzar entre ells demostrant l’amor que tenen per Catalunya. El primer “netejant” la nostra llengua de la web d’un partit que té la seva seu central a la Gran Via de Barcelona. El segon recordant a la soferta opinió pública espanyola que els de Rivera són “catalans” (horresco referens!) i, per tant, rebutjables com si d’un xampany es tractés.

Que uns s’amaguin de ser catalans i que els altres els ho recordin amb inequívoques intencions electorals demostra quina mena d’estima tenen per nosaltres. Qui vol seguir pertanyent a l’estat, en aquestes condicions? Per cert, que a la web de Ciutadans s’afirma que, en matèria de llengua i cultura, (tradueixo) “les administracions hauran d’atendre en la llengua oficial que triïn els ciutadans”. Llàstima que aviat serem lliures, amb la il·lusió que em feia que m’atenguessin en català a Salamanca…

[Imatge: en aquest cartell de fa uns anys ja apuntaven maneres; www.directe.cat]