Desviant l’atenció

No puc evitar incomodar-me amb el to i les formes que gasta Gabriel Rufián quan parla al Congrés. Sé que a molts indepes, sector hooligan, els “posa” molt, com es diu ara, però em pregunto si el més encertat i oportú per al nostre procés és la transcendència mediàtica de les intervencions del nostre particular baranda de Santa Coloma. Parlant d’oportunitat, em pregunto també perquè els partits sobiranistes gasten encara tantes energies de tot ordre a la Carrera de San Jerónimo. No havíem quedat que desconnectàvem, que marxàvem?

Que les filípiques deixades anar l’altre dia per Rufián contra el PSOE (que comparteixo en el fons plenament, i que serien tema d’un altre debat) són d’una oportunitat qüestionable en tenim la prova amb la gestió comunicativa que del debat d’investidura n’estan fent els mitjans els dies posteriors. La vergonyosa posició abstencionista del PSOE, cedint a pressions corporatives i mediàtiques, ha quedat de seguida relegada a un segon pla, superada per episodis puntuals de més curta volada peró d’evident productivitat mediàtica i, doncs, en l’opinió pública: els “insults” de Rufián, les baralles entre Podemos i Ciudadanos a compte d’un terrorisme en vies de superació o bé la llauna de cervesa llançada per algú al final de la innòcua manifestació als voltants del Congrés. El que sigui, con tal de desviar l’atenció.

 

L’endemà d’ahir

Que s’ho facin mirar els professionals de les enquestes i els sondeigs. Algun dia se n’haurà de parlar in extenso d’aquest negoci. Ni sorpasso de Podemos ni enfonsament de Convergència: no en van encertar ni una. Particularment significatiu va ser el fracàs del sondeig a peu d’urna que a les vuit del vespre en punt ens serveixen les televisions amb gran aparell dramàtic (compte enrere com si fos una bomba de James Bond, música trepidant…), un exercici de futurologia completament inútil perquè o bé encerten el que en una hora i escaig sabrem igualment o bé la pifien, cas d’ahir, creant falses expectatives als guanyadors i taquicàrdies als perdedors.

Que s’ho faci mirar l’electorat espanyol, així, en conjunt. Que després de parlar tant de superar els errors de la transició, de la necessitat de regeneració democràtica, de llançar a la paperera de la història (aquí sí) partits, polítics i maneres de fer, i de blasmar-los per activa i per passiva, que després de tot això dic, la ciutadania torni a premiar la política de sempre és per fer-s’ho mirar. Tampoc ens haurien d’estranyar tant certs comportaments. Llegeixo que ahir el share televisiu no va ser per els programes de seguiment dels comicis sinó un partit de l’Eurocopa que aquests dies hem de suportar (per cert, forza Italia!).

Que s’ho faci mirar Podemos. Hi ha qui diu que aquest experiment progre-populista acabarà sent un bluf en tota regla. O potser una ampolla de xampany barat, molta bromera i poc gas. Es devia creure les enquestes a què hem fet referència abans, ha pecat de supèrbia i ha passat el que ha passat. Tampoc l’ajuda massa la pluralitat de discursos a tot el territori estatal, pensada per regalar la frase adequada a cada oïda, segons el seu veïnatge. Per exemple, l’oïda catalana, que és la que ens interessa, va ser obsequiada amb benintencionades promeses de referèndum pactat que, naturalment, saltarien (o saltaran, ja veurem com van els pactes) a la primera ronda de negociacions.

Que s’ho faci mirar En Comú Podem, que capitanejava l’esmentada oferta de referèndum. Constatat el relatiu fracàs electoral de la proposta morada, va ser llastimós sentir un Xavier Domènech bastant fora de si desbarrant contra Convergència i determinades polítiques socials que no venien a tomb (va arribar a esmentar els col·legis de l’Opus), tot per desviar el focus d’atenció.

Que s’ho facin mirar, en fi, els partits independentistes. Salvats els mobles amb l’ajuda inestimable de les gravacions a can Fernández Díaz, no caldria que quedessin en l’oblit les pulles que es van dedicar mútuament. Entre bombers no cal trepitjar-se les mànegues i si no van aconseguir posar-se d’acord en concórrer junts (tant difícil era fer-ho al Senat?) almenys haurien de fer l’esforç de que no traspuïn els inevitables ressentiments. Algú em pot explicar quina diferència hi ha entre aquesta manera de fer de Convergència i Esquerra amb el que s’estilava a l’època plenament autonòmica? Cap on anem, cap endavant o cap enrere?

Entrem a l’estiu. El pitjor del panorama serà que ens espera una nova tongada d’audiències reials, reunions, declaracions previsibles o imprevisibles, declaracions i desmentiments… Per molt que ens abstraguem, la política espanyola planejarà sobre les nostres merescudes (?) vacances. I tot per, si abans els catalans no prenem un determini, tornar a les urnes per Nadal, com els torrons aquells.

[Imatge: foto EFE-Quique García; www.publico.es]

‘Política, manual de instrucciones’

Estem en campanya electoral, oi? Ja casi que m’oblidava. Des que vaig obrir aquest bloc, sempre he mantingut la tradició de dedicar diversos apunts a l’apassionant període (mode irònic, si us plau) que precedeixen uns comicis. Fins avui. He deixat passar els dies sense dir res, indiferent als soporífers, per reiterats, missatges que ens adrecen els líders de sempre que aquesta vegada, com a única concessió al nostre benestar mental, s’han abstingut de penjar-se, figuradament, dels fanals de les nostres ciutats. Amb excepcions.

Però tot i així, el meu interès per la política és massa fort i la meva afició per cada aspecte d’aquesta matèria és massa present com per continuar aquest obstinat silenci, de manera que calia trobar una bona excusa per publicar alguna cosa. La cartellera cinematogràfica ha acudit en la meva ajuda i me l’ha donada (no l’ajuda, ni la cartellera, ni la cosa: l’excusa) amb la pel·lícula Política, manual de instrucciones. Es tracta, ni més ni menys, que d’un documental sobre la gènesi de Podemos com a partit polític, des de la seva assemblea fundacional a Madrid fins als bons resultats obtinguts a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El treball és obra de Fernando León de Aranoa, director d’indubtables bones referències, i el resultat és, des del punt de vista estríctament formal, prou acceptable.

La factura de la pel·lícula va ser ben simple, consistint en diverses càmeres gravant el dia a dia de la formació del partit, actes, reunions, assemblees, congressos, contactes internacionals, tot, fins a totalitzar centenars d’hores de pel·lícula, que van acabar convertides en dues, prèvia acurada selecció del què es podia ensenyar i el què no. I aquí rau l’intríngulis de tot plegat perquè el conjunt ens ofereix una imatge amable i condescendent de la formació morada. No és un video electoral de Podemos però s’hi acosta. Molta reunió de simpatitzants, participativa i xupi-guai, i poca negociació vis-a-vis, molt Equador i poca Veneçuela, molt Pablo Iglesias i poc Juan Carlos Monedero (i encara menys Pablo Echenique, cosa també significativa). Afegim-hi la tesi de que entre el 15-M i Podemos hi va haver un contínuum sense solució de continuïtat, que crec que no és el cas, i tindrem la pel·lícula perfecta per projectar en vigílies del 26 de juny i engrescar les masses. A jutjar per la meva experiència personal (dues persones a la sala de projeccions, contant-me jo) no sé si aquest film haurà fet molt forat entre la soferta ciutadania disposada a anar a les urnes.

[Imatge: www.guiadelocio.com]

 

 

De nou en campanya (5: planxem i arruguem en comú)

Avui toca parlar del conglomerat aquest progressista i catalano-espanyol que té tants noms i tantes sigles, però que tots tenim clar qui són. I toca parlar-ne perquè una de les seves veus més destacades, Ada Colau (que no és candidata) va deixar anar en un míting de Madrid (ciutat de la qual no és alcaldessa) unes afirmacions que han provocat un cert rebombori. Concretament, que Madrid “pot tornar a ser la nostra (referint-se als catalans) capital”. Després ha hagut de matisar les seves paraules, seguint aquest “anar planxant i anar arrugant” molt típic d’aquella/es formació/ons, possiblement degut a la pluralitat de partits, entitats, parers i sensibilitats que els caracteritza: “confluència” en diuen ells; “pila de greix” en podrien dir els seus enemics, que no són pocs.

No és el meu cas. Des de fa un temps intento no passar-me de rosca amb aquesta gent (necessiten urgentíssimament una paraula-marca que els defineixi amb precisió). Tot el contrari, potser acabaran tenint un paper més important del que ens pensem en el desllorigador del procés sobiranista. Almenys una part d’ells. Jo m’aprofitaria del que tenen de bo.

Contestant a la senyora Colau i a les seves inquietuds capitalines, cal recordar-li que la situació és exactament la contrària a la que ella afirma: Madrid no serà la nostra capital perquè ja ho és ara, aquest és el problema. O no és la capital que decideix corredors mediterranis, envaeix competències i presenta querelles contra els nostres dirigents polítics?

L’entusiàstica afirmació de Colau va precedir la de Pablo coletas Iglesias, que no es cansa de repetir que amb ell al poder ens autoritzaria un referèndum. No sé, això em sona massa a l’apoyaré de Zapatero pronunciat en un moment en què tenia coll avall que perdria les eleccions (abans de l’11-M). Després va passar el què va passar. Es pot, doncs, formular el següent principi polític: tota promesa en favor de més llibertats per Catalunya pronunciada per un dirigent espanyol és inversament proporcional a la probabilitat que tingui d’arribar al govern i fer-ho realitat. No puc negar que em sona bé el discurs podemita d’aquesta campanya (ideologies a banda, naturalment), però molt em temo que quedarà arraconat en un petit grup parlamentari de l’oposició. I si, al contrari, tinguessin un resultat espectacular (vés a saber), doncs no passa res: es planxa l’arruga.

[Imatge: www.eldiario.es]