Avui, el món d’ahir

Arriba a casa una nova publicació: El món d’ahir. En català! Rere l’invent hi ha, qui ho havia de dir, Minoria Absoluta, és a dir l’inquiet Toni Soler. En la presentació que aquest fa del primer número, defineix l’objecte de la revista com una intersecció difícil de delimitar i de batejar entre història, literatura i periodisme. Tres disciplines d’allò més castigades en els darrers temps, sobretot les dues primeres. El món d’ahir (que pren el nom de les memòries de Stephan Zweig), es proposa dignificar-les amb una edició en paper, com s’havia fet tota la vida, i per recuperar el plaer de llegir, simplement. El resultat no decep: uns articles tant allunyats de les banalitats de suplement dominical com de plumbis treballs universitaris; col·laboracions de Jordi Graupera, Eduardo Mendoza, Empar Moliner o Francesc Serés, entre molts altres; una curiosa col·lecció de mapes antropomòrfics; textos històrics d’autors tan diferents com Plini el Jove o Chateaubriand; i tot editat curosament, sense pretensions supèrflues.

M’hi he subscrit en un moment en què m’havia autoimposat rigoroses limitacions a l’entrada de paper a casa, tant per raons econòmiques com d’espai. Però no m’he pogut resistir a aquesta cita (que serà trimestral) amb la història i el bon periodisme.

[Imatge: www.tresc.cat]

Luis Figo, masclista?

La polèmica del dia, a punt de caducar (la polèmica i el dia, les dues coses) l’ha protagonitzat l’ínclit Luis Figo, futbolista famós per allò de “Madrid, llorones…” quan jugava al Barça. Ara no tinc ni idea d’on juga, si és que encara juga a futbol. El cas és que ha contestat més o menys així la pregunta d’una periodista: “normalment no contesto als mitjans catalans però amb tu faré una excepció perquè ets molt guapa”. Rebombori, esquinçada de vestidures i tempesta a les xarxes.

“Masclista” és l’acusació que ha rebut el jugador portuguès després de la seva atzagaiada. Home, doncs no. Jo personalment no sé veure-hi masclisme en aquesta poca-soltada. Masclisme fóra que hagués invertit algun dels termes de la resposta: “no et responc perquè ets una dona” o “amb tu faré una excepció perquè ets molt lletja”. Això sí que serien respostes masclistes.  Menys crítiques ha rebut la primera part de la contestació del portuguès: no contesta als mitjans catalans. Això al meu poble se’n diu xenofòbia, és a dir, discriminar algú pel seu origen territorial o nacional. Però no importa, ja estem molt avesats a aquestes actituds i una més ens rellisca molt i molt.

Per cert, la pregunta que se li va adreçar a Figo era, més o menys, què preferia, que guanyés el Madrid o que perdés el Barça? Una pregunta banal, vàcua i intranscendent que tant la podia haver formulat un home com una dona. A l’hora de fer preguntes, el nivell dels periodistes esportius és absolutament igualitari.

[Imatge: Vilaweb]

‘Spotlight’

El títol de la pel·licula fa referència al grup d’investigació del mateix nom del diari Boston Globe, que un bon dia comença a indagar en la pederàstia a l’Església catòlica de Massachusetts. Els reporters van estirant dels fils i acaba aflorant tot un entramat, que esquitxa fins i tot l’arquebisbe, del que semblava en un principi uns pocs casos aïllats. Basat en fets reals, més enllà de la denúncia contra una Església que oculta la porqueria dins de casa seva, la pel·lícula intenta transmetre la idea de que és tota la societat la que, per desídia o per conformisme, mira cap a una altra banda quan té coneixement de realitats incòmodes, començant pel mateix rotatiu que tampoc va ser prou diligent en anys anteriors.

El film ens pot recordar All the President’s men (per la trama) i Doubt (per la temàtica). Les semblances amb la primera són ben evidents: uns periodistes joves amb ganes de denúncia, una laboriosa feina d’anar lligant caps, un mitjà de comunicació sotmès a naturals pressions de tota mena i un director que comprèn perfectament el paper que ha de tenir el periodisme en la nostra societat. Igual que a la cinta d’Alan J. Pakula, l’interès no decau en cap moment. Més meritori si tenim en compte que dura dues hores i que per la naturalesa de l’argument els diàlegs són continus i l’acció més aviat escassa.

Un, que és molt malpensat, no pot evitar fer odioses comparacions amb els mitjans de casa nostra, perfectament lligats per imponderables econòmics i obediències ideològiques. Qualsevol semblança entre el Boston Globe i qualsevol dels nostres rotatius és una mera coincidència.

[Imatge: www.imdb.com]

Xavier Vinader (1947-2015)

En la desaparició de Xavier Vinader correspon expressar respecte per la persona i admiració per la seva trajectòria professional. És el moment de recordar-lo com un exemple de periodisme lliure i agosarat, en un moment com l’actual, farcit de professionals acomodaticis o de xitxarel·los de micro i pregunta tòpica. La llibertat d’expressió sempre està en perill, també ara i molt, però el record de Vinader i del seu periodisme d’investigació ens ajuda a tots a defensar-la conseqüentment.

[Imatge: www.premsacomarcal.cat]