Content, però no eufòric

Content, però no eufòric: aquest podria ser el resum del meu estat d’ànim en les hores posteriors al moment de confirmar-se els resultats eleçtorals d’ahir diumenge. Diguem les coses clares: el plebiscit es va perdre. Des del principi nosaltres (no ells, nosaltres) vam dir que amb aquestes eleccions “ens comptaríem” i que servirien com una mena de referèndum succedani adaptat a la legislació, per evitar qualsevol mena d’impugnació. Però feta aquesta primera asseveració, aquesta constatació d’un cert fracàs, comencen a desfilar pels nostres ulls raons falagueres per veure el got mig ple.

Primera, acceptat que no es va arribar al 50% de vots, em nego a entrar en una baralla de percentatges oimés amb una gent que, ells no, mai van considerar aquestes eleccions com plebiscitàries. Tot i així, es inevitable treure a colació les xifres per recordar que, fet i fet, qui ha tret més vots és el “sí” i es pot considerar l’únic guanyador perquè el conjunt de forces oposades no constitueixen cap unitat d’acció en aquest sentit i, com queda dit, es van prendre els comicis com a autonòmics merament. O sigui que callin. I si dels vots passem als escons aquí la majoria és inqüestionable, com bé tothom s’ha apressat a recordar, començant pels més prestigiosos mitjans de comuñicació internacional.

En l’inici de la nova legislatura hom té la sensació de que s’acosten noves i apassionants etapes en el procés sobiranista. És ben cert que es va fent llarg i feixuc però, tret dels quatre hiperventilats en nòmina, tothom ha assumit que així ha de ser. La primera d’aquestes etapes ja comença a donar motius d’inquetud (em refeixo òbviament a la investidura d’un president). Durant els propers dies assistirem, entre la preocupació, el divertiment i l’avorriment, a l’espectacle de passadissos, despatxos, declaracions i contradeclaracions a què ens tenen acostumats els nostres polítics. Reviurem els gloriosos dies de la redacció de la/les pregunta/preguntes o de l’apassionant debat llista única vs. llistes separades. Com llavors, tot acabarà bé, fins i tot tenint en compte que ara un dels actors centrals serà la CUP, formació de trajectòria notòriament coherent, o precisament per això.

Queden per al final de les meves impressions les divertides reaccions i anàlisis de procedència ponentina. Jo ja he recomanat als meus amics que obviïn definitivament la premsa espanyola, que no n’hi facin cap mena de cas. Cal desconnectar ja de determinades “informacions” i centrar-nos en el full de ruta que ens hem marcat.

 

Molt més que el 9-N

No sé ben ve com omplir l’apunt d’avui. Sé que he de publicar alguna cosa i afegir-me a la peculiar barreja d’il·lusió, nervis i expectació que detecto al meu voltant. Una simple ullada a les xarxes socials les darreres hores permet copsar que estem en vigílies (a la vigília, literalment) d’una gran jornada. L’amiga que està molt nerviosa, l’amic que s’està “votant” a sobre, l’amic indignat perquè la policia espanyola ha omplert Tarragona d’antidisturbis i canons d’aigua (notícia verídica) o, en fi, el tuitaire anònim que compara la jornada electoral amb la de Reis, amb la diferència que demà els Reis no vindran: marxaran.

El meu estat d’ànim em recorda el del 9-N, quan tots ens disposàvem a emetre el vot en un exercici de rebel·lia davant les prohibicions, resolució davant els obstacles i dignitat davant l’atzucac a què havia arribat tot. Gent que anava a votar emocionada per la memòria dels avantpassats que ja no podien veure l’experiència; o com a culminació d’una llarga i soferta lluita per uns ideals catalanistes; o pensant en les següents generacions, que es mereixien un futur millor i que encara no podien participar de la festa democràtica; o, més senzillament, gent que anava a votar per raons gens èpiques i sí ben humanes o pragmàtiques, per viure ells millor, per gaudir d’uns serveis públics més eficients o, què carai, perquè sí, perquè els donava la gana.

Demà, salvant la distància (en realitat només deu mesos, sembla mentida), es repetirà una mica la història i quan jo (i molt gent com jo, n’estic segur) m’acosti a l’urna a deixar-hi caure un simple sobre amb una papereta concreta dins, ho faré amb els mateixos sentiments i motivacions: tindré un record pels meus éssers estimats que no ho hauran pogut viure, pensaré en la meva trajectòria política (modesta però benintencionada), no m’oblidaré de les generacions que pugen rere nostre, que són a qui, en definitiva, estem obligats a llegar un món millor i, finalment, tindré un ull posat en l’interès pur i dur per a mi i per als meus. Vull una educació i una sanitat d’alt nivell, vull una fiscalitat justa i equitativa, vull uns trens d’amplada, comoditat i puntualitat europees (a fe de Déu que els vull!), vull que cada persona que conviu a la nostra societat disposi d’uns ingressos que li permetin viure correctament, vull un ambient més net, vull una justícia que sigui… justa, vull…

Tenim una oportunitat d’aconseguir aquests objectius, que en definitiva són els de qualsevol societat mínimament avançada, i la manera d’aconseguir-los és votant demà les candidatures corresponents (no dic quines, que a la millor la Junta Electoral llegeix aquest apunt i em renya). La diferència amb el 9-N és que l’any passat tot plegat va quedar en el terreny del simbòlic i ara la cosa va de debò.

Si demà guanyem, tots guanyarem. I dilluns s’obrirà una nova etapa en aquest apassionant moment polític que la història ens està regalant.

[Imatge: twitter.com]

En campanya (i 7: l’altre piromusical)

Mirava ahir per televisió el piromusical de la Mercè, aquesta banal distracció de masses barcelonines elevada a la categoria de gran espectacle mediàtic per obra i gràcia de TV3, i la meva ment no podia evitar relacionar-ho amb la campanya electoral que en quatre hores acabarà formalment (de facto però, les xarxes socials bulliran fins a l’obertura d’urnes, quin remei). La transcendència i l’envergadura del tema estrella d’aquestes eleccions demanaven per part de totes les formacions polítiques, sembla, argumentacions de calat, profunditat en els debats i seriosa exhibició de dades contrastades, i ens hem trobat en canvi amb una successió de coets, trons i piules de coloració i estridència diverses, com si del divertimento de Maria Cristina es tractés, que res no aporten a ningú: no fan canviar el sentit del vot ni als que estem convençuts ni als que no.

Sense anar més lluny, el PP ens ha obsequiat avui amb un video. Quaranta-vuit hores abans de que el xollo català se’ls acabi, es despengen amb una desesperada demostració d’amor cap a tots nosaltres en forma d’una successió de floretes en la llengua de Verdaguer (com dirien els cursis). Remata el vídeo Rajoy vocalitzant perquè units guanyem. Són la segona, tercera i quarta paraula en català que li hem sentit mai dir (la primera va ser l’inevitable seny pronunciat en seu parlamentària). Qui tingui temptacions de retreure a Rajoy aquesta escassedat idiomàtica, que sàpiga que el gallec guanya, en aquests moments, a Felipe González per 4 a 0.

I de l’andalús volia parlar. Com que allò de dir que la situació actual sembla l’Europa dels trenta quedava molt i molt malament, i tenint en compte que aquestes comparacions insultants són patrimoni d’El Mundo cap enllà, es va permetre l’altre dia una innovació historiogràfica al respecte i relacionar “dret a l’autodeterminació” amb Stalin, un insospitat petard llançat per un polític en plena decadència i sense conseqüències com s’ha vist després.

També restarà en l’oblit l’afirmació del seu company de files ideològiques Miquel Iceta, cridant-li al respectable que ho volen ser tot, catalans i espanyols, i que ningú els ha de fer triar entre Miró i Velázquez. Tal sorprenent afirmació diu molt del concepte de la cultura d’aquesta gent, més enllà del gastat argument (leit motiv de la Chacón) de que no podem elegir entre el pare i la mare… Cal recordar a Iceta que, posats a triar entre pintors també tenim Renoir, Durer o Kandinski i que, com a català, admiro Velázquez sigui el que sigui nacionalment: el que no vull és que el Museu del Prado, on està exposat el genial pintor sevillà, sigui estatal o madrileny, segons convingui, quan es calculen les balances fiscals i sempre en contra nostre, és clar.

Iceta, en fi, haurà deixat en aquesta campanya una altra figura pirotècnica com és el seu desenfrenat ball al ritme de “Don’t stop me now”. Una anècdota que haurà servit només per distreure al personal, igualet igualet que el castell de focs. Com era allò de la lluna i el dit? Bé, si que va ser aprofitat pels seus oponents: l’inevitable Albiol, del PP, va retreure-li-ho tot pronunciant aquella frase fetitxe de l’unionisme: con la que está cayendo en Cataluña…” Em sembla que l’únic que està caient a les enquestes és, precisament, el seu partit.

Bé, podríem seguir amb més focs d’artifici però l’apunt m’ha sortit llarg, la campanya electoral s’ha fet no llarga sinó infinita (quants mesos portem així?) i hem d’anar acabant. A aquesta hora, al mateix escenari que el piromusical d’ahir està tenint lloc l’acte final de Junts pel Sí. Els petards seran substituïts, ara sí, per la darrera argumentació, la darrera crida a la il·lusió, el darrer reclam de vot perquè diumenge s’alcin, ells i els companys de la CUP, amb la victòria. Bon viatge pels guerrers. Ítaca ja s’albira.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

En campanya (5: ‘Perdoni, jo no l’he interromput’)

M’encanten els debats electorals televisats. Més n’hi hagués, més en veuria. Parlo dels catalans. És de lamentar que, mica en mica, vagin degenerant, i el que abans eren posades en escena formals amb candidats oferint propostes a ritme de cronòmetre, ara cada vegada més són olles de grills que no desmereixerien massa en un plató de televisió privada espanyola. De fet, un dels tres darrers que hem tingut l’oportunitat de visionar va ser emès per un dels canals espanyols que més s’han significat per la seva parcialitat contra l’independentisme català. Considero, tot i això, una fita destacable que els senyors de La Secta es decidissin a organitzar un debat entre els caps de llista. Almenys en aquella ocasió no vam poder acusar-los d’amagar veus sobiranistes, com tenen per costum (2,5 entre 7 és una pica en Flandes, perquè m’imagino que el debat va ser retransmès a tot l’estat).

Sigui com sigui, aquí tenim els nostres candidats abocant missatges, interrompent-se (com els agrada a ells, i que poc que ens agrada a nosaltres!) i brandant les inevitables làmines amb algun gràfic de barres blaves i vermelles, i tots ells moderats (o no) pel periodista de torn que no sempre afina en la seva delicada tasca.

Aquest paper va correspondre ahir a Mònica Terribas, a TV3. Llunyana l’època de la professional incisiva, que clavava les seves afilades ungles, a joc amb els tacons d’agulla, en el sofert entrevistat, ahir Terribas ens va semblar com si estigués de tornada de tot, confraternitzant amb els candidats com si en fos un més.

Raül Romeva va estar fluixet. Tot s’ha de dir: li correspon el pitjor paper, l’enemic a abatre, el que ha de respondre tothom i amb dos talons d’Aquil·les com són el fet de no ser ell el candidat a president i el fet d’haver de donar compte d’una administració de la qual no ha format part. Els altres ho sabien i s’hi van abraonar. Romeva (a qui no crec que li afavorís excessivament el vestuari que va triar) va fer el que va poder però no va estar brillant. En un moment determinat li va començar a brillar la calva per la suor. Miau! Al final del debat va semblar sobreposar-se: va saber mig acorralar Albiol (“respectarà el resultat de les urnes: la millor notícia de la nit”) i va fer un bon minut final adreçat als espectadors, amb l’inevitable esment dels fills i (futurs) néts.

Antonio Baños va estar, de nou, impressionant. Potser perquè representa una formació sense lligams ni compromisos que no siguin amb el seu teòric electorat, va estar irònic, planer, brillant. No és un polític a l’ús i això s’agraeix. Fins i tot perdonem la insòlita combinació de camisa marró, corbata vermellosa i sabates clares amb que vestia qui, segons sembla, és considerat un dandi [sic], no sé si per la seva gent o pels seus enemics.

De la resta d’intervinents, què voleu que us digui. Inés Arrimadas em va semblar el que m’imagino que és, una noia repipi i maleducada, de missatge previsible: és un calc, en dona, d’Albert Rivera. La mateixa misteriosa simbiosi que succeeix entre Ramon Espadaler i el seu pare polític Duran i Lleida: mouen igual el cap de costat cada vegada que parlen de seny i de diàleg mentre imploren un espai polític que la realitat s’ha encarregat de superar. García Albiol, en su línea, defensant l’indefensable amb aquella pinta de ganàpia d’escola, que va un curs retardat. Va recorre de nou al corralito, amb gran alegria de la Terribas, que no sabia com ficar cullerada en la tertúlia televisiva. Miquel Iceta semblava el més despreocupat de tots, com si no li importés massa el resultat de les urnes, i mira que té un paper galdós representant un partit amb fugues cap a l’independentisme, Podem & friends i C’s. I finalment, Lluís Rabell, que per no ser tampoc un polític diguem-ne professional se’n surt bastant bé del fregao on s’ha ficat. Amb aquella pinta que té de carnisser (un se l’imagina amb davantal blanc i un ganivetot de fulla ampla), va saber transitar durant tot el debat amb prou cintura.

No crec que els debats televisius condicionin gaire el vot dels ciutadans. De fet no crec que el condicionin tampoc el gruix d’anuncis, blocs i notícies que hi fan referència, de manera que tot aquest zel que hi posen les candidatures (i que ha ocasionat penoses decisions de la Junta Electoral, completament fora de lloc) és producte d’una lectura antiquada del fet comunicatiu: avui mana la xarxa, no els tubs catòdics. Però com voleu que entenguin això els mateixos partits que pretenen aconseguir vots amb arguments tan casposos com la procedència geogràfica dels nostres avis?

[Imatge www.naciodigital.cat]

En campanya (3: tertúlies de Whatsapp)

Avui, animada tertúlia al grup de Whatsapp. Alguns dels seus membres estan un punt indecisos sobre què votar el proper diumenge 27. El cor els acosta a la CUP i el cap els dicta ser més freds i calculadors i votar Junts pel Sí. Així estan les coses. Després dels esforços que va costar confegir una llista unitària entre les dues grans formacions, de convèncer independents de primera categoria i de pactar un full de ruta per als propers mesos, l’altra candidatura mostra la seva cara més amable i atractiva davant cert independentisme que mai no acaba d’abandonar el sentimentalisme: que si la CUP és més honesta, que si ho ha fet molt bé al Parlament, que si penja uns vídeos fantàstics… Jo opino, i així ho he expressat, que entenc perfectament aquesta postura però que de cara a ser mínimament pragmàtic, cal que la candidatura Junts pel Sí obtingui una victòria clara. Qualsevol altre resultat no serà interpretat a l’exterior com volem que ho sigui (que és el que importa), a banda de crear un escenari difícil de gestionar: algú s’imagina una majoria absoluta formada per, posem per cas, 55 diputats de Junts pel Sí i 13 de la CUP?

Un altre tema apassionant ha ocupat els darrers minuts de debat al Whatsapp. Algú ha proposat votar la Inés Arrimadas (o “Arrecerades”), a l’altre extrem de l’arc parlamentari. A parer d’alguns tertulians, arguments no li’n falten, a la noia.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

En campanya (2: No parlaràs de seny en va)

M’arriben les primeres propostes electorals a la bústia de casa. Obro parèntesi: no s’havia dit i assegurat que a partir d’ara tota la publicitat es rebria en un únic sobre, per estalviar? Doncs no, toca’t els nassos. Tanco parèntesi. Una de les formacions que em convida a votar-los em parla de “seny”. És la paraula i el concepte màgics per encaterinar una part de la població. Naturalment, s’està referint al tema estrella d’aquestes eleccions i ve a insinuar que l’aposta independentista és una esbojarrada aventura protagonitzada per uns quants insensats i que el que cal és dialogar, ser bones persones i bla, bla, bla. Menjar poc i pair bé.

Qui ens parla de seny no és altra que UDC, el partit especialista en nedar i guardar la roba (juntament amb Iniciativa, el que són les coses), instal·lat en l’equidistància (és a dir l’ambigüitat) per tal d’intentar seguir vivint del “cuento”. Encapçala la seva oferta electoral l’ex-conseller Ramon Espadaler, aquell polític vigatà amb aire de practicant (els que posen injeccions, perquè se m’entengui), que apareix als cartells amb la inquietant presència, al darrera, de l’hoste del Palace. Seny.

Doncs jo em rebel·lo contra aquest ús i abús del “seny” quan el que s’intenta és camuflar un “seguir com estem”, un “anar-hi anant” o un “tornar eternament a la casella de sortida”, com si del joc de l’oca o la pel·lícula aquella de la marmota es tractés. Em tinc per una persona molt assenyada. Jo de rauxa poca, per no dir gens, i defenso com mils i mils de persones, potser milions (el 27 sabrem exactament el nombre) que el millor per Catalunya i la seva gent és la constitució d’un estat propi. I ho farem d’una forma ben assenyada: votant, decidint i donant cada pas del procés de forma calculada i ordenada.

De manera que no ens parlin en va del seny si només és esperar assegut que a l’altra banda es posi algú al telèfon, perquè ens hi floriríem.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

 

En campanya (1: tarda de cabaret)

He assistit al míting que ha fet la CUP avui a Tarragona. No són els meus, però són dels nostres (bé, jo ja m’entenc), i per tant tenia interès a viure l’experiència.

* L’esdeveniment ha estat un èxit complert. La sala del Palau de Congressos ha quedat absolutament desbordada, amb molta gent sense poder-hi entrar. Tot s’ha de dir: he saludat més d’un i més de dos que sé positivament que la papereta que dipositaran el dia 27 no serà la de la formació anticapitalista sinó la de Junts pel Sí. M’agradarà saber si el mateix fenomen es produirà a la inversa en el seu moment.

* A les escales d’accés al Palau hi ha publicitat d’un espectacle de cabaret a celebrar properament a Tarragona. El míting d’avui també ha tingut alguna cosa de cabaret. Res de quatre intervencions amb les proclames de sempre. Les intervencions hi han sigut, però barrejades amb tota mena de disciplines artístiques que han fet més agradables les dues llargues hores que ha durat l’acte. Una mena de dansa al principi, un cantautor valencià, una coral…

* Però sens dubte, el número més esperat de la vetllada ha consistit en un diàleg més o menys humorístic protagonitzat pel duet Antonio Baños & David Fernández. El de la sandàlia (que avui anava calçat) ha apadrinat, per dir-ho així, el de la camisa blanca (que avui anava amb samarreta negra). El segon substituirà el primer en la seva no sé si agraïda tasca al Parlament. En tot cas, ja li calen bons consellers perquè, com ell mateix ha confessat, només porta tres setmanes en política. M’agrada el Baños aquest: desprèn una humanitat i una proximitat que no tots els membres de la CUP tenen. Sense anar més lluny, algunes de les intervencions d’avui feien una mica de por, començant pel to de veu emprat.

* D’entre tots els oradors de l’acte, ha cridat l’atenció un zelador del Joan XXIII que, tot i ser anarquista, ha demanat el vot per la CUP encara que ell “no creu en les democràcies” (sic). Això és fer trampa: o s’està a dins o s’està a fora, o tots frares o tots canonges.

* Ha clos la vetllada l’actuació de la coral, que abans hem esmentat. Una de les peces interpretades ha estat “La gallineta”, de Lluís Llach. S’adonen els organitzadors que, subliminarment, han estat fet campanya a favor d’un candidat de la competència?

[Imatge: Baños i Fernández, donant-se la rèplica mútuament; foto de l’autor (no massa bona, la veritat)]

 

Ara que no plogui

Estem arribant al final del camí. Aquesta nit comença, de nou, l’espectacle electoral de consuetud. No us penseu que, pel fet de ser unes eleccions plebiscitàries (circumstància admesa implícitament fins i tot pels seus detractors) ens alliberarem del patracol habitual: enganxada de cartells, passejades per mercats i festes populars, repartiment de roses i globus, paperassa a la bústia, blocs televisius i previsibles entrevistes als diaris.

Però aquesta vegada és diferent perquè els resultats del 27 de setembre poden representar la inflexió definitiva entre el passat i el futur. Les perspectives són bones: les enquestes que s’estan publicant prèvia cocció tendenciosa, l’interès que desperta la nostra causa a tot el món, l’inestimable ajut de l’adversari (amenaces militars, cartes d’ex-presidents o mítings amb contingut demodé)… tot sembla indicar que si ningú ho esguerra el 28 de setembre ens llevarem amb un somriure col·lectiu. Per obrir boca, demà estem convocats a la Via Lliure de la Meridiana on de nou, com si d’un ritual antropològic es tractés, més d’un milió de catalans ens dedicarem per quarta vegada consecutiva a l’insòlit exercici de conjurar-se per decidir el futur col·lectiu i dur-ho a la pràctica. Només setze dies després.