Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

La dictadura de la imatge

Definitivament, aquesta és la societat de la imatge: si et veuen, ets; si parles, escrius, estudies, treballes, decideixes, fas o desfàs però no et veuen, no ets. Coincideixen en el temps diverses notícies que hi tenen a veure.

Primera, el grup de Podem et altera al Congrés espanyol ha protestat enèrgicament perquè se’ls han assignat uns escons “lletjos”, cap a dalt de l’hemicicle, el galliner, com si diguéssim. Els seients són igual de còmodes i estan equipats amb els artefactes electrònics corresponents, la vista del conjunt de l’hemicicle és tant o més interessant que els que seuen a la part baixa i el fet d’estar situats a les altures no els priva, òbviament, de cap dret que reglamentàriament tinguin assignat, però… quan les càmeres televisives captin imatges del saló de plens, els seguidors del de la cueta no seran prou visibles: potser gens, i si no et veuen, no existeixes, i si no existeixes, no et votaran. La dictadura de la imatge.

Segona, la sucursal a Catalunya del mateix grup, Podem, està queixosa amb els seus companys de coalició al Parlament perquè “no són prou visibles” a les rodes de premsa que ofereixen periòdicament a la canallesca. Sembla que hi ha larvat un conflicte que podria desembocar en el trencament de Catalunya Sí que es Pot, que aquest és el nom del grup, amb gran alegria de sectors polítics ben diversos tant d’aquí i com d’allà. Resumint, és igual el que hagin de dir a la premsa, el que volen és xupar més càmera. La dictadura de la imatge.

Tercera, un conegut torero no ha tingut altra pensada que penjar a Twitter una foto d’ell torejant un brau i agafant la filla de mesos en braços. S’ha de ser animal (ell, no el toro). Les crítiques i reaccions que ha suscitat el fet, del tot lògiques, s’han produït perquè la imatge s’ha fet pública a les xarxes socials. Quantes vegades s’han fet aquest tipus d’imprudències però no s’ha pogut evitar? Moltes, però no hi ha hagut constància gràfica per escandalitzar-se i denunciar-ho. De nou, estem sotmesos com a societat a la dictadura de la imatge.

L’actualitat és una font inesgotable d’exemples d’aquest tipus. Començaríem i no acabaríem. Ja no vull entrar en el recent debat de com han d’arreglar-se els diputats o en el dels comentaris despectius contra algunes diputades (duguin jaqueta mostassa o samarreta amb lemes alternatius), però tots ells van a parar al mateix lloc: la sobrevaloració de la imatge, és a dir de les aparences.

[Avui aquest bloc fa nou anyets, sembla que fou ahir el primer apunt, però no; imatge: www.20minutos.es]

Perquè som sobirans

Amb aquesta frase ha acabat el manifest llegit aquest vespre a la concentració de la plaça de la Font de Tarragona, convocada en suport a la declaració parlamentària del matí.

Un altre 9-N important, certament. Entusiasme, expectació, por… El meu entorn personal transmetia avui sentiments molt variats davant el que ha estat una decisió transcendental del nostre Parlament. Quan un amic meu ha fet l’observació de que la declaració pot quedar en res sense un govern “de veritat” li he respost que pot ser cert, però que el que ha passat aquest matí és un autèntic pas del Rubicó sense marxa enrere possible.

Per entendre la magnitud de l’esdeveniment hem de fixar l’atenció, una vegada més, en Madrid i la seva reacció, tot activant tambour battant la seva artilleria jurídico-procedimental en la millor tradició rècia castellana: que si un informe del Consejo de Estado, que si un Consell de Ministres extraordinari… i les necessàries amenaces en aquest cas a la flamant presidenta Forcadell, que és qui menys se les mereix. Res que ens hagi de causar sorpresa o inquietud. La fórmula matemàtica Espanya+govern PP+eleccions a la vista ha de donar per força el resultat que estem veient.

De l’altra gran notícia del dia, la investidura (o no) d’Artur Mas, res a comentar. Com menys en parlem, millor. Crec que és millor que deixem que l’olla faci xup-xup lentament, abans que remenar el sofregit empastifant l’ambient de fum com estan fent més d’un i més de dos.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

 

Passar pàgina

El Tribunal Suprem espanyol ha rectificat la sentència de l’Audiència Nacional, també espanyola, sobre els greus aldarulls davant del Parlament de Catalunya i ha condemnat diverses persones a la presó. Gran escàndol, concentracions de protesta, numeret avui a l’hemicicle, intervenció del conseller de la cosa…

Anem a pams. Quan hi va haver els incidents al Parlament, aviat farà quatre anys, vaig mostrar la meva més ferma condemna. No toco ni una coma d’aquell apunt meu. Tractar d’impedir a uns diputats elegits democràticament fer la seva feina a la primera de les nostres institucions no és greu: és gravíssim. A vegades sembla que no en siguem del tot conscients. Qualsevol coerció o mesura de força contra el seu funcionament ha de ser tallada d’arrel, sense més contemplacions.

Una altra cosa és el resultat judicial final d’aquella situació. En desacord amb la primera sentència absolutòria (“aquí no ha passat res”, mira que bé!), no puc dir que m’alegri la nova decisió del Tribunal espanyol. Molts estarem d’acord en què enviar uns quants joves a la trena tres anys (crec recordar que aquesta és la pena) per aquells incidents és passar-se una mica de rosca i aconseguir l’efecte contrari al que molts desitjaríem, i que és passar pàgina d’aquells tristos esdeveniments; altres problemes tenim. Però no, la garrotada de ses senyories ha aconseguit victimitzar els responsables dels avalots. Primeres reaccions: concentració davant la Generalitat (com si tingués alguna cosa a veure amb la sentència) i plantada dels diputats de la CUP, una formació que intueixo (només intueixo) no és la primera preferència de vot, si en tenen, dels energúmens del Parc de la Ciutadella, fills polítics del 15-M i de la Spanish revolution, no ho oblidem.

He parlat de passar pàgina, però no hi ha manera. Semblem condemnats, amb perdó, a viure i reviure sense descans els fets del passat.

[Imatge: www.eixdiari.cat]

Una altra que tal

Ahir parlàvem del discurset de Rita Barberá del passat diumenge i de les seves seqüeles i conseqüències. L’endemà, la intervenció d’una altra dona ens deixa també una barreja de vergonya i tristesa. Em refereixo a la compareixença de Marta Ferrusola a la comissió del Parlament que investiga corrupteles diverses.

Francament, per dir el que va dir millor que callés. És més, tinc entès que havia anunciat que s’acolliria al seu dret a no declarar, però sí que en va deixar anar unes quantes. Jo l’anava escoltant per la tele i va arribar un moment que vaig haver de tancar-la (la tele, vull dir) perquè em produïa pena i m’incomodava. Ja no eren respostes pintoresques com ara dir que la seva empresa de floristeria va omplir de plantes el despatx del president Pujol, o cíniques i desvergonyides com que els seus fills van amb una mà davant i l’altra darrera (i com s’ho fa algun d’ells per conduir Porsches i Lamborghinis?). El que em va resultat definitivament penós va ser quan, en un moment en què es va veure acorralada per les preguntes de l’oposició (no precisament brillant i encertada, dit sigui de passada), va deixar anar “em fa molta pena aquest diàleg, Catalunya no s’ho mereix”.

Passen els anys i el seu posicionament no ha variat: aquesta identificació entre pujolisme i Catalunya, que abans tenia algun sentit o que era útil per construir i enfortir un país de cara a objectius nacionalment més ambiciosos, però que ara fa més mal que bé. Avui, els únics verdaderament interessats en l’equiparació entre Pujol, la seva família i el seu ideari amb Catalunya són els enemics d’aquesta. Francesc-Marc Álvaro ho explica molt bé en aquest article, que subscric totalment. El president Pujol i el seu món són cosa del passat.

Veient Marta Ferrusola contestant els diputats, amb un punt d’altivesa, no sé perquè vaig recordar la dona de Ceaucescu defensant-se en aquell judici-comèdia previ a l’execució del matrimoni romanès. Naturalment, no desitjo per a ella aquest final, això no fa falta ni dir-ho; només vull que estigui més calladeta i es retiri a cuidar les seves plantes de Queralbs, activitat que segur que fa molt bé.

[Imatge: www.naciodigital.cat]