Llibertat, igualtat, fraternitat

De nou el terror (sense cometes, Vilaweb, us ho demano) colpeja el cor d’Europa. Novament toca solidaritzar-se amb una ciutat i una societat. Novament toquen les accions necessàries però rutinàries: els llaços negres, les banderes a mig pal, els minuts de silenci, els dibuixos emotius a les xarxes socials i les previsibles declaracions dels alts dignataris. Novament cal proclamar, des de tots els mitjans on sigui possible, que ens reafirmem en els valors que donen títol al meu apunt d’avui, que són els principis de l’estat colpejat ahir nit i que són l’objectiu de qui té la violència i la irracionalitat com a únics arguments.

Toca tot això, però toca també fer examen de consciència. Toca reflexionar quina part de culpa té (tenim) la societat del continent bressol de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, quan no sap o no pot fer partícips d’aquests valors els nouvinguts. Uns nouvinguts que han fugit, en molts casos, de situacions de barbàrie provocades, permeses o no evitades precisament pels governs (i els seus aliats a l’ombra) que ara es lamenten de les accions terroristes als nostres trens, als nostres museus o a les nostres discoteques.

Encara un element de debat: dijous hi va haver un atemptat terrorista a Beirut que va provocar 41 morts i 200 ferits. La més absoluta indiferència, quan no el silenci periodístic, ha seguit el fet. Potser aquest capteniment, habitual des de fa molts anys amb totes les desgràcies que passen al Proper Orient, està també en l’origen del que avui estem lamentant i condemnant.

De París a Roma

Quan es publiqui aquest apunt haurà acabat la multitudinària manifestació a París contra el terrorisme i a favor de les llibertats. Els luctuosos fets dels darrers tres dies han posat de nou a l’actualitat informativa les grans qüestions, els grans dilemes, els grans reptes que les societats del segle XXI, i en particular l’europea, tenen plantejats i als quals no s’acaba de trobar el desllorigador. La gestió de la diversitat cultural i religiosa, l’equilibri entre la preservació de les peculiaritats de les minories i el respecte a uns valors universals, la cerca de la compatibilitat entre el ple exercici de drets i llibertats i un alt grau de seguretat personal i col·lectiva (un dret també, a fi de comptes), la necessària cooperació entre uns estats massa hipotecats per conveniències o interessos particulars en el sempre complicat escaquer mundial, els límits (si n’hi ha d’haver) a la llibertat d’expressió i el significat d’allò “sagrat” en unes societats que els és difícil dimensionar el concepte pel fet de ser necessàriament laiques. I podríem seguir.

Els fets de París també han posat llum sobre les dues xacres de les que hauríem de fugir com de la pesta: la demagògia extremista, que intenta estendre el seu missatge xenòfob dividint la societat i demonitzant determinats col·lectius, i el progressisme banal, comprensiu amb determinats règims polítics i fanatismes. Els primers no tan sols no solucionarien els problemes que plantegen si arribessin al poder sinó que els agreujarien; els segons, amb el seu relativisme, ús de diferents vares de mesurar o simplement silenci còmplice, tampoc ajuden gens a fer llum sobre la solució. La resposta de la societat, immediata, multitudinària, pacífica i festiva, sembla marcar territori davant les dues actituds a evitar i contribueix a donar un punt de serenor i d’esperança al futur que ens espera.

images (7)

La setmana acaba amb la notícia de la mort d’Anita Ekberg i té més relació amb el que hem dit fins ara del que podria semblar. Com se sap, els tràgics fets d’aquests dies tenen la seva causa específica en la publicació, des de fa temps, de dibuixos considerats blasfems o irreverents per una determinada religió. És bo recordar ara que la pel·lícula més coneguda de la voluptuosa actriu sueca, La dolce vita, conté dues escenes que en el moment de l’estrena del film, als anys seixanta, van causar molt rebombori: la primera, l’helicòpter amb un santcrist penjat i saludat per unes noies en biquini (imatge original i onírica, com corresponia a l’autoria de Fellini), i la segona, la pròpia Anita Ekberg, disfressada de capellà, traient-se el barret i deixant anar al vent la seva cinematogràfica cabellera rossa. Oh, escàndol. No tenen res a veure uns dibuixos més o menys passats de rosca amb les avui ben innocents imatges de la pel·lícula, però no crec que la reacció de cap catòlic de l’època, per molt ofès que se sentís, anés més enllà de quatre jaculatòries davant la sala d’estrena…

[Imatges: Vilaweb i genius.com]

 

Aquest bloc també és Charlie

Tota la solidaritat amb els treballadors de Charlie Hebdo i amb tot el món de l’humor gràfic en aquesta durs moments. El succés que ha conmogut París i tota Europa farà que, de ben segur, calgui replantejar moltes percepcions, moltes polítiques, moltes actituds. No és l’hora avui ni de demagògies (impresentables García Albiol i Willy Toledo, des d’òptiques oposades) ni de defensar mesures en calent o correccions polítiques fora de lloc. La mort de deu dibuixants i dos policies és, però, un atemptat a uns valors que en ple segle XXI Europa (nosaltres) encara hem de defensar enèrgicament enfront el fanatisme medieval.