No esteu sols (6F)

Jo també m’he desplaçat aquest matí al Palau de Justícia de Barcelona, per solidaritzar-me amb Mas, Ortega i Rigau i fer-los saber que no estan sols, sinó acompanyats de 2 milions de persones, inclòs un servidor. Aquestes són algunes impressions copsades de pressa i corrents:

  • Per estar puntuals al lloc i a l’hora de començament del judici, ens ha calgut fer un “guardiola” i llevar-nos ben d’hora, ben d’hora. Concretament a un quart de sis. De Tarragona han sortit cinc autocars, tota una proesa ateses les circumstàncies. De camí, i mentre ens cobren el viatge (cinc eurets), ens reparteixen uns fulls amb lletres de cançons per cantar durant el matí. Al costat de les més patriòtiques i conegudes hi havia “Vull ser lliure”. Una amiga comenta: “però si això ho cantàvem quan estàvem al cau”. Hagués hagut de contestar-li: “però si això és una cançó antiesclavista”. Així està el pati.
  • L’autocar ens deixa al Parc de la Ciutadella, al costat del monument al general Prim. De camí a l’Arc de Triomf hi hauran més referències històriques: el monument a Rius i Taulet, el mapa de la Barcelona de 1714 al terra rere seu o el mateix nom del passeig on ens trobem: Lluís Companys. Aquest, Macià, Pujol i el mateix Mas foren jutjats abans, durant o després de ser presidents i per raons estríctament polítiques. Serà Mas el darrer?
  • La gernació omple el passeig. Com ha passat als diversos Onzes de Setembre i intentant ser el màxim d’objectius, l’èxit supera de nou l’empresa. Veurem què dirà l’ull “clínic” de la Guàrdia Urbana (mode irònic). Molta abundància de gent gran, jubilats o amb temps per dedicar-hi un matí de les seves vides. Gent que ningú situarà a cap “llista de Schindler”, per a tranquil·litat d’Albiol, obsessionat com la resta d’unionistes per dividir maniqueament els catalans en dues faccions.
  • Joan Lluís Bozzo és l’encarregat d’animar el personal durant l’espera. Em fa gràcia quan esmenta el Palau de Justícia: “bé, això de ‘justícia’ és una manera de parlar”. Alguns dels cartells que branda la multitud també fan referència a la “(in)justícia”. Altres cartells demanen votar en multitud d’idiomes: la Roser, una amiga, el porta en neerlandès (willen stemmen). El món, encara ara, ha d’escoltar.
  • Amb els cartells, pancartes i una multitud d’estelades. El vent les fa voleiar i crea una estètica impactant. Algú comenta: “avui fins i tot el vent fa el seu paper”. El mateix vent que fa que l’estanquera s’enredi amb la bandera europea del Palau de Justícia. Sembla fet expressament, però no.
  • Ja són més de les nou, els encausats han entrat amb retard a la sala i a l’exterior una mena de Xesco Boix interpreta dalt de l’escenari una cançó ben adient. Està al cançoner i es titula “Com fer una truita”. No consta que l’intèrpret hagi estat detingut. L’esment a la truita és el senyal de que s’acosta l’hora d’esmorzar, i una bona part del públic es dispersa a la cerca d’algun lloc per menjar l’entrepà o fer un cafetonet. Avui els bars de la zona han fet l’agost.
  • Jo també faig el mateix. Quan torno molt més tard encara està declarant Joana Ortega. És impactant la gran quantitat de gent que ens hem arremolinat davant els altaveus sentint el desenvolupament de la sessió judicial, en principi avorrida per pròpia naturalesa. Les defenses que Ortega i després Rigau fan de la seva actuació al 9-N originen més d’un sonor (i merescut) aplaudiment.
  • Passades les dotze surten els tres protagonistes del dia per la porta del palau. Reben una altra mostra d’escalf i solidaritat. Crits de “Visca Catalunya (o la terra) lliure”, “No esteu sols”, “Votarem” i altres. El moment és històric però reflecteix també un plantejament una mica kafkià. Un judici pur i dur, amb togues con la venia de su señoría, pel que va ser un pulcríssim exercici de democràcia. Alço la mirada i em sembla veure reflectida la situació. Aconsegueixo fer-ne una foto, la que il·lustra l’apunt d’avui: una estelada voleiant davant d’una façana vuitcentista.
  • Al moment d’acomiadar-se, d’amics o dels viatgers de l’autocar, tothom es diu el mateix: “fins a la propera”. No tardaran a venir noves ocasions de mobilització. S’acosten mesos trepidants. Els últims, ja.

[Imatge: foto de l’autor]

 

‘Quien con infantes pernocta…’

Els representants de la CUP han “plantat” el conseller Junqueras a l’hora de reunir-se amb ell pels pressupostos encara pendent d’aprovar. La raó? com a protesta per l’actuació policial en el desallotjament d’una antiga sucursal bancària de Gràcia okupada de fa temps. Què tindrà a veure una cosa amb l’altra?

Els nois (i les noies) de la samarreta continuen donant mostres de com són realment i de quant equivocats estàvem molts quan abans i immediatament després de les darreres eleccions els vam posar en el sac (de vots i de diputats) dels partidaris de la llibertat definitiva de la nostra nació. Avui ha estat la infantil rabieta contra Junqueras, ahir va ser l’aprovació d’un document posant en qüestió el suport a l’actual govern (un impresentable incompliment de contracte, per molt assembleària que hagi estat la seva aprovació), i demà serà la negociació de cada una de les partides dels pressupostos, que pot convertir-se en un autèntic calvari si cal cedir davant les exigències dels anticapitalistes. Això no és seriós.

L’ex-president Mas ha proposat retrocedir a la casella de les eleccions plebiscitàries i no em sembla malament: per guanyar-les o per perdre-les, però en tot cas sense comptar amb aquesta trepa d’immadurs que ni fan ni deixen fer.

[Imatge: www.ara.cat]

Nervis, festa i agraïment

Ho tinc clar. Si mai dirigeixo una editorial (perspectiva francament difícil, per moltes raons), titularia una possible col·lecció de llibres d’enjòlit com “El Procés”. El nostre procés, cada dia més kafkià (això ja s’ha dit, suposo), ha regalat als amants de les emocions fortes i dels girs inesperats d’argument unes precioses quaranta-vuit hores que no oblidarem fàcilment. Millor dit, que no oblidarem, a seques.

Del desencís i de les tovalloles llançades el divendres (m’incloc) vam passar a uns esperançadors tuits ahir dissabte que ens alertaven de que alguna cosa s’estava coent a les calderes dels partits i entitats compromesos en el camí cap a la llibertat nacional. Es parlava de reunions, de noves propostes, de noms concrets, de decisions que semblaven impossibles de fer realitat… El resultat és el sabut, i a pesar de que ens deixa algunes esgarrinxades, el balanç és positiu. Mas ha de “fer-se a un costat” (bonic eufemisme) i proposar Carles Puigdemont com a president, i els de la samarreta admeten errors i es comprometen a renúncies, però el que és important és que deixen els contrincants (els enemics d’allà i els “amics” d’aquí) completament desconcertats, a la vegada que insuflen trempatina al catalanisme de base, el de carrer, que veia indignat i impotent com s’anava pel camí del pedregar el que tant havia costat d’aconseguir.

S’han acabat momentàniament els nervis, avui és dia de festa, en tots sentits, perquè tindrem nou president i aviat nou govern. Tornaran els dies difícils, això que ningú ho oblidi: de fora continuarà l’agressió per terra, mar i aire (ja han començat, i això és un senyal de la bonança de l’acord assolit) i a dins tornaran els recels entre els diferents actors sobiranistes, que s’hauran de resoldre amb el mateix sentit patriòtic (potser hauríem de començar a dir “d’estat”) del mostrat les hores passades.

I després dels nervis i de la festa també hi ha d’haver un moment per l’agraïment al president Mas per la decisió presa. Sempre m’hi he sentit a prop per raons ideològiques, generacionals i fins i tot professionals, i crec que el pas que va fer ahir l’honora personalment i és intel·ligent des del punt de vista polític. No comparteixo algunes reaccions d’avui mateix (què vol dir això de que “enviem Mas a les cendres de la història”?), però si perquè el procés continuï amb èxit hem de sentir aquestes sortides de to fruit del ressentiment i del sectarisme, doncs endavant. A aquestes alçades de la novel·la (d’enjòlit) fins i tot tenen la seva gràcia.

[Imatge: foto Jordi Cotrina, www.elperiodico.com]

Perquè som sobirans

Amb aquesta frase ha acabat el manifest llegit aquest vespre a la concentració de la plaça de la Font de Tarragona, convocada en suport a la declaració parlamentària del matí.

Un altre 9-N important, certament. Entusiasme, expectació, por… El meu entorn personal transmetia avui sentiments molt variats davant el que ha estat una decisió transcendental del nostre Parlament. Quan un amic meu ha fet l’observació de que la declaració pot quedar en res sense un govern “de veritat” li he respost que pot ser cert, però que el que ha passat aquest matí és un autèntic pas del Rubicó sense marxa enrere possible.

Per entendre la magnitud de l’esdeveniment hem de fixar l’atenció, una vegada més, en Madrid i la seva reacció, tot activant tambour battant la seva artilleria jurídico-procedimental en la millor tradició rècia castellana: que si un informe del Consejo de Estado, que si un Consell de Ministres extraordinari… i les necessàries amenaces en aquest cas a la flamant presidenta Forcadell, que és qui menys se les mereix. Res que ens hagi de causar sorpresa o inquietud. La fórmula matemàtica Espanya+govern PP+eleccions a la vista ha de donar per força el resultat que estem veient.

De l’altra gran notícia del dia, la investidura (o no) d’Artur Mas, res a comentar. Com menys en parlem, millor. Crec que és millor que deixem que l’olla faci xup-xup lentament, abans que remenar el sofregit empastifant l’ambient de fum com estan fent més d’un i més de dos.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

 

Companys

Pocs països com el nostre han tingut tants presidents represaliats políticament. Abans de ser-ho o durant el càrrec, uns quants han patit judicis, presó o fins i tot la mort per raons estríctament polítiques. Casualment, tots aquests presidents eren o són de formacions netament catalanistes. Bé, un “casualment” ben irònic.

Demà, un altre president visitarà unes dependències judicials per, de moment, declarar sobre el què va fer el 9-N i per què. I ho farà un tribunal que protesta vehementment perquè s’ha qüestionat la seva independencia, en un exercici de palles i bigues realment suggerent.

La declaració del president Mas coincidirà amb el 75è aniversari de l’assassinat d’un predecessor seu, Lluís Companys. Només se m’ha acut en aquest moment la frase del president del Tarròs quan va sortir de la presó el 1936: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. És que serà així, que ningú no ho dubti.

[Imatge: no em serà possible encendre una espelma de veritat aquesta nit en record del tràgic fet de fa 75 anys. Valgui una de digital. Foto: www.omnium.cat]  

El nen s’ha fet gran

La CUP no ho sap, però des de dilluns és una formació adulta. Vull dir que han de començar a estar a l’alçada del que d’ells s’espera en l’actual moment polític. Que s’han acabat les criaturades o les bogeries d’adolescent, vaja. Benvinguts a la realitat.

Quan dic moment polític em refereixo, òbviament i inevitable, al debat intens i extens sobre si Artur Mas ha de ser investit de nou president o bé ho ha de ser un altre. Valoro en gran manera l’exercici de coherència que suposa que la CUP hagi mantingut, abans i després, la negativa a fer president Mas. El que ja no valoro tant, o més ben dit gens, són les raons que addueixen. Se n’ha parlat prou i no tinc res a afegir: retallades, privatitzacions… Ideologia, tot això és ideologia, i els grans reptes i decisions a prendre que té Catalunya damunt la taula aquests dies no entenen d’ideologia, només de democràcia, de país i de futur, conceptes que uneixen al cent per cent Junts pel Sí i la CUP.

La nostra societat va enviar un missatge ben clar a Catalunya, a l’estat i al món, i aquest missatge no és precisament un vot de càstig al president Mas, sinó exactament el contrari. El poble ja el va investir, en certa manera, el mateix 27 de setembre. La CUP pot mantenir-se en les seves conviccions però que sàpiga que està fent un molt flac favor al procés sobiranista alineant-se, sense proposar-s’ho, amb el bàndol enemic. “Quina mania que teniu amb Mas, sembleu espanyols” li vaig deixar anar l’altre dia a Facebook a un amic meu cupaire, que em va contestar amb un glacial silenci.

Però tranquils, que sempre hi ha solucions per a tot. Circula ja per la xarxa una proposta que consisteix en trobar un president (o presidenta: voto per la Muriel Casals) de consens, del gust també de les capricioses assemblees de la CUP, investit pels 72 diputats “indis”, i compatible amb un conseller en cap que seria, òbviament, Mas. Potser pactar el full de ruta i el programa de govern serà encara més senzill.

Però per aconseguir que aquesta fórmula arribi a bon port (o d’altres que puguin sorgir, i que posarien dels nervis les brigades uniates) cal que la CUP accepti que ha crescut i que assumeixi la realpolitik a què les circumstàncies del moment li dicten. Si les coses es fan com estan previstes i surten bé, en un any i mig tindrem noves eleccions i, en aquelles sí, podrem votar unes formacions per investir un govern amb criteris netament ideològics, com fan tots els estats normals. Perquè també ho serem.

[Imatge: www.ara.cat]

En campanya (4: Santa Tecla gloriosa)

Ahir, acte central de Junts pel Sí a la Rambla de Tarragona.

* L’escenari, immillorable: el tram final del primer passeig de la ciutat, tocant al Balcó del Mediterrani. De fons, el monument a Roger de Llúria. L’espai, no ple, abarrotat de gent: asseguda, dreta, a la vorera, als jardinets, als balcons… Jo em situo en una molt incòmoda posició que em permet veure de lluny els oradors amb un fanal al mig, i de prop la gran pantalla per veure-ho millor… al costat d’uns focus que m’enlluernen. I dret, naturalment.

* Parla la gent del Camp i de la Conca: Jordi Sendra (Tarragona), Ferran Civit (l’Espluga), Albert Batet (Valls). Les referències als castells són tant obligades com poc originals. Parla també Montse Palau, que fica amb calçador el Chartreuse al seu míting: el famós licor està compost per una gran varietat d’ingredients (cent-no-sé-quants), igual que Junts pel Sí, que també és formada per una gran varietat de candidats (passem de cent mil, a dia d’avui). Parla, en fi, la Marta Rovira, que sembla no tenir aturador: arriba a citar Grenlàndia en el seu inacabable discurs.

* Les estrelles de la nit són Artur Mas i el cap de llista Germà Bel. Es cregui o no, mai no havia vist el president al natural. M’hi acosto abans de començar l’acte i me’l miro com si fos una pintura famosa, entre el respecte i la curiositat. No cometo l’horterada de fer-m’hi una selfie, naturalment. El més important dels missatges que ens transmet Mas en el seu parlament és “no tingueu por”. A tenir en compte quan en només vint-i-quatre hores ens han disparat per terra (europeu), mar (jurídic) i aire (bancari). Germà Bel, com sempre, està molt bé, punyent, burleta, mostrant preocupació pel destí dels pebrots de Múrcia…

* Condueix l’acte Joan Reig, ex-Pets, tot un clàssic en aquest tipus de funcions. En rigorosa primícia presenta un vídeo on els nostres cantants més representatius versionen un tros de “Camí a Itaca”, la meva obra preferida de Llach. “Més lluny, hem d’anar més lluny…”.

* Ha començat la festa major de Tarragona, Santa Tecla. Més d’un dels oradors de l’acte s’hi refereix, esmentant algun dels actes programats o, directament, encomanant-se a la santa i al seu braç. La festa és el dimecres. Certament la setmana que ve es presenta trepidant a la nostra ciutat.

[Imatge: www.ara.cat]

 

Homes de poca fe…

“Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Evangeli de Sant Mateu,14:31)

Què haurà estat primer, la sonda New Horizon a Plutó o l’acord entre Convergència i Esquerra per la llista única? Segurament hauran arribat empatats al seu objectiu, però em temo que l’artefacte espacial, després de 10 anys de viatge per aquests mons de Déu no s’haurà trobat amb tantes dificultats com el pacte entre els dos venerables pals de paller del catalanisme.

L’enèsim i agònic part del procés sobiranista ens deixa, però, motius de satisfacció. No és l’escenari somiat per molts (m’incloc) però, comptat i debatut, i mirat amb fredor a toro passat, és una filigrana molt ben treballada: els dos grans partits moderats es presenten junts (com tanta gent volia), hi aniran de candidats els eufemísticament denominats “polítics en actiu”, Mas inclòs (naturalment!), al cap d’amunt hi aniran les nostres estimades “Catalines” (qui gosaria parlar-ne malament?) i la llista estarà encapçalada per Raül Romeva, una figura molt ben vista per tots els colors ideològics i que desmunta la fatigosa cantinel·la espanyola de que el procés és una “deriva d’Artur Mas”.

La inclusió de l’ex-eurodiputat, unida a la llista pròpia de la CUP, deslloriga per complet l’estratègia dels “sí que podem”. Que l’esquerra alternativa catalana es presenti separada de la llista comuna podrà no agradar, però no ve de nou: ells mai no van marejar a ningú com si que van fer els altres i, al final, el seu capteniment no farà més que fer-los guanyar vots, que també ens serviran per al procés endegat. Parlant de la CUP, tinc per mi que el verdader pacte, soterrat i sense fer soroll, ha estat un de CDC amb la CUP fent pinça i repartint-se el territori: l’abraçada del 9-N no va ser casual.

El millor termòmetre per saber si la solució adoptada, ja casi en temps de descompte per cert, és bona o no és escrutar les reaccions dels bàndols contraris, el d’aquí i el d’allà: els esgarips que s’han deixat anar, inclosos els de l’inefable Margallo, denoten un alt nerviosisme que no hauríem de deixar de tenir en compte.

Homes de poca fe: us pensàveu que no passaríem aquest nou obstacle en la difícil travessa a la llibertat del nostre poble, però aquí està. Avui el Wall Street Journal en parla: la cosa va, realment, de debò.

 

Passar pàgina

El Tribunal Suprem espanyol ha rectificat la sentència de l’Audiència Nacional, també espanyola, sobre els greus aldarulls davant del Parlament de Catalunya i ha condemnat diverses persones a la presó. Gran escàndol, concentracions de protesta, numeret avui a l’hemicicle, intervenció del conseller de la cosa…

Anem a pams. Quan hi va haver els incidents al Parlament, aviat farà quatre anys, vaig mostrar la meva més ferma condemna. No toco ni una coma d’aquell apunt meu. Tractar d’impedir a uns diputats elegits democràticament fer la seva feina a la primera de les nostres institucions no és greu: és gravíssim. A vegades sembla que no en siguem del tot conscients. Qualsevol coerció o mesura de força contra el seu funcionament ha de ser tallada d’arrel, sense més contemplacions.

Una altra cosa és el resultat judicial final d’aquella situació. En desacord amb la primera sentència absolutòria (“aquí no ha passat res”, mira que bé!), no puc dir que m’alegri la nova decisió del Tribunal espanyol. Molts estarem d’acord en què enviar uns quants joves a la trena tres anys (crec recordar que aquesta és la pena) per aquells incidents és passar-se una mica de rosca i aconseguir l’efecte contrari al que molts desitjaríem, i que és passar pàgina d’aquells tristos esdeveniments; altres problemes tenim. Però no, la garrotada de ses senyories ha aconseguit victimitzar els responsables dels avalots. Primeres reaccions: concentració davant la Generalitat (com si tingués alguna cosa a veure amb la sentència) i plantada dels diputats de la CUP, una formació que intueixo (només intueixo) no és la primera preferència de vot, si en tenen, dels energúmens del Parc de la Ciutadella, fills polítics del 15-M i de la Spanish revolution, no ho oblidem.

He parlat de passar pàgina, però no hi ha manera. Semblem condemnats, amb perdó, a viure i reviure sense descans els fets del passat.

[Imatge: www.eixdiari.cat]

D’Ítaca a Sísif

Mentiria si digués que em sento satisfet de l’acord aconseguit ahir després d’una maratoniana reunió entre Mas, Junqueras i les tres “Catalines”, sigui dit amb tot l’afecte del món. Aquesta fugida endavant, aquesta nova mostra d'”anar-hi anant”, aquesta procrastinació, té més a veure amb un donar-se temps davant la falta del verdader acord (el que tothom esperava: eleccions al març amb les llistes que fessin falta) que en culminar el procés, per molt que es disfressi amb allò ja tan suat de “cal tenir-ho tot ben lligat, etc.”.

No he estat mai partidari de tirar pel dret ni de precipitar-se, però aquesta vegada, francament, he quedat ben decebut de la solució trobada al sudoku: l’esclat d’il·lusió del 9-N i les atractives propostes tant de Mas com de Junqueras (encara que calgués encaixar una amb l’altra) han derivat en una nova pròrroga del viatge a Ítaca cap a la llibertat nacional. Una travessia que es trobarà en no pocs obstacles, previstos o no: caldrà pactar pressupostos, legislació, possibles remodelacions de govern i acabar el full de ruta per al 27-S, i ho hauran de fer els dos partits que, justament abans de l’acord (o no-acord) d’ahir es tiraven els plats pel cap via SMS per sorpresa i desencís de la soferta societat catalana. Hi haurà unes eleccions municipals entre mig, que actuaran d’element distorsionador, amb l’auge d’atractives ofertes polítiques reàcies al debat sobiranista, i que ens donaran uns resultats (en vots i en nombre de regidors), fàcilment manipulables. Hi ha més circumstàncies que ens haguéssim evitat anant a les urnes al març: com serà l’Onze de Setembre d’enguany, al començament de la campanya, reivindicatiu o festiu, unitari o embrutit per la pugna partidista? Quina tàctica seguirà el govern espanyol coneixent amb tanta anticipació el calendari català? Contraprogramarà amb unes eleccions espanyoles?

Obstacles, dubtes, preguntes que ja no podrem evitar, en ares d’un acord costosament aconseguit però que acabarà convertint el viatge a Ítaca en una versió moderna del mite de Sísif, aquell personatge que quan estava a punt de fer el cim amb una pesada pedra, li rodolava muntanya avall… i havia de tornar a començar.

[Imatge: www.fotolog.com]