Han insultat la diputada Anna Gabriel. Farem res?

“Un tertulià del canal Intereconomía ha proferit greus insults a la consellera de Salut Marina Geli. Ja ho vaig esmentar ahir de passada però he pensat que calia fer alguna cosa i se m’ha ocorregut  crear a Facebook un grup de suport a la consellera.

Marina Geli no és que sigui una política que em caigui especialment simpàtica. Tampoc he votat, ni penso fer-ho, la seva formació política, però trobo d’una gravetat inaudita que es falti el respecte de la manera com s’ha faltat a un càrrec públic del nostre país, independentment que la seva gestió sigui bona o no. Se l’ha insultat també com a ciutadana i específicament com a dona. Repeteixo, ho trobo indignant i temo que tot quedarà en l’oblit i sense les necessàries excuses de l’autor del despropòsit.

Ja n’hi ha prou d’aquests abusos de la llibertat d’expressió, d’aquesta violació a les normes més elementals de l’educació i del civisme. Ja n’hi ha prou de sentir les mateixes barbaritats de sempre proferides pels mateixos individus de sempre als mateixos mitjans de comunicació de sempre. Hem de reaccionar. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Es tracta, també ara, de la dignitat de Catalunya.”

Aquest apunt del bloc va sortir publicat el 5 de juny de 2010. Uns anys després cal tornar-lo a publicar pràcticament calcat, canviant únicament el càrrec i el nom de la víctima (Anna Gabriel). Tota la resta, lamentablement, és igual: el mateix “periodista”, la mateixa cadena televisiva, la mateixa falta de respecte… i el mateix odi contra Catalunya i la seva gent per part de la mateixa Espanya de sempre.

Cal fer alguna cosa? Em sembla que en aquesta ocasió la interessada (i les seves companyes, i el seus companys) sabran defensar-se de sobres (i no davant la ineficaç justícia espanyola) i per tant, no caldrà crear cap grup de Facebook com vaig fer jo amb Geli el 2010, en un rampell d’indignació.

[Imatge: twitter.com/cupnacional]

CUP: un dia per desfogar-se

Després del que ha decidit avui l’assemblea (o consell polític, o politburó, o com collons es digui) de la CUP, toca desfogar-se una mica contra aquesta patuleia. Fins ahir vaig ser molt comprensiu amb aquesta formació i amb la seva manera de fer i desfer (em remeto al darrer apunt sobre el tema); a partir de demà tocarà tornar a ser responsable i no regalar a l’enemic de sempre notícies sobre divisions, enfrontaments i trastos pel cap al camp independentista.

Ahir responsabilitat, demà també, però avui toca desfogar-se. Per alguna banda ha de sortir la ràbia i la frustració de veure com tot un procés (recordem-ho: catalanista, progressista, revolucionari fins i tot, participatiu, transversal, democràtic i pacífic) se’n va en orris, potser de forma definitiva, en bona part per culpa d’aquesta tropa d’arreplegats anomenats CUP. No estic gens d’acord amb els ex-abruptes que alguns els estan regalant a la xarxa (des de feixistes fins a traïdors), però bé cal qualificar-los, des de la radical desaprovació amb el què han decidit avui, amb algun adjectiu. Se m’acuden diversos, però potser el que més els escau és “immadurs”. Els cupaires són una espècie que no han entès que s’han fet grans i ara han de jugar a una altra divisió: la de la política en majúscules, amb les seves inevitables transaccions, contradiccions i empassades de gripau. You are in Army, now, nois. Si volen anar rollo assemblea, política alternativa i anti-sistema, d’acord, perfecte, però llavors que no es presentin a unes eleccions marcades encara per les normes de la vella política i, sobre tot, que no facin un plantejament de política autonòmica. Perquè a això han estat jugant tot aquest temps d’estira-i-arronsa: en la més pura lògica del marc a superar, negar-se a investir un president (autonòmic) perquè el programa de govern (autonòmic) no els agradava. I si no els agradava perquè no casava amb el seu model de societat, és a dir, si han fet prevaler el model de societat sobre el model de país es pot entendre, però també tenien que haver sabut llegir correctament els resultats de les eleccions, les inquietuds de l’electoral de Junts pel Sí i, especialment, del seu propi electorat. En definitiva, calia una maduresa per interpretar, decidir i actuar en conseqüència que no han tingut.

Per alegria d’Aznar, Societat Civil Catalana i Podem & friends, la CUP ens ha destarotat el procés sobiranista i ha tornat a frustrar momentàniament les nostres expectatives. Felicitats. El CNI no ho hagués fet millor. S’ho trobaran el març i jo que me n’alegraré. Ara lamento haver-los donat suport indirectament durant la campanya, d’haver assistit al míting de Tarragona i d’haver contemporitzat amb ells en alguns punts tant programàtics com estratègics, però veig que, com molts altres, vaig tenir una visió errònia del que era (i és) la CUP. Vam veure un Baños fresc, marxós, irònic, sí a tot, però no vam veure una Anna Gabriel, granítica i tenebrosa (no parlo del seu pentinat), no a tot. No la vam saber veure perquè potser no hi ha una CUP sinó moltes CUP. Les CUP. L’escup.

[Imatge: www.racocatala.cat]

 

Idees de bombera

Amb aquest apunt tanco el tema investidura del futur president de la Generalitat. No és bo fer-ne massa escudella i bé prou que veus més influents que la meva seguiran marejant-nos sobre el qui, com, quan i perquè de la primera de les grans decisions que haurà de prendre la nostra classe política. Veus com ara la premsa brunetina que s’encarrega dia sí, dia també, de ficar cullerada amb la més malèvola de les intencions.

Però també des del nostre bàndol se n’està deixant anar cada una que Déu n’hi do. Em refereixo per exemple, amb un cert retard, a la idea d’Anna Gabriel (CUP) de proposar una mena de presidència compartida o, com ella diu, “coral”. La gran solució, sí senyor. Un cor de quatre presidents i presidentes (atès l’origen de la proposta, es dóna per òbvia la igualtat categòrica de sexes) que dirigirien a l’uníson el nostre país amb mètodes de presa de decisió tant difícils com desconeguts. La darrera vegada que quatre persones van governar a l’hora un país va ser, si no vaig errat (s’agrairan correccions), la Tetrarquia romana, parlo del segle IV, i no era ben bé el mateix.

La pintoresca proposta de Gabriel seria, doncs, una innovació en tota regla en la manera de governar els països. Ja m’imagino l’escena: quatre persones (de quatre partits diferents!) tancats en una habitació i havent de consensuar cada decisió a què obligaria la difícil gestió de la nostra societat, i a sobre en ple procés sobiranista.

Com un matrimoni però multiplicat per dos. Un cor sense director. Una olla de grills, vaja.

[Imatge: l’emperador Dioclecià, inventor de la Tetrarquia; Viquipèdia]