L’esport rei (i visca la república!)

Mig país angoixat per l’evolució del pubis del denominat “millor jugador del món” (de futbol, naturalment). Aquest era el punt de partida de l’interessant article d’ahir d’Antoni Puigverd a La Vanguardia on carregava contra la desproporcionada influència del futbol en tots els àmbits de la nostra societat, i que subscric sense canviar-hi una coma. Com si estigués coordinat amb aquest article, però m’imagino que no, un esquetx de la gala “Catalunya aixeca el teló” d’ahir nit es reafirmava en la idea a partir d’un plantejament ben original: què passaria si els informatius tractessin la cultura (en realitat el teatre, però també serveix) com tracten els esports? El resultat era ben il·lustratiu i ens conscienciava de com de ridícul pot arribar a ser el món esportiu quan rep una atenció desmesurada en relació amb el que, strictu sensu, és o hauria de ser: des de les incessant repeticions de cada jugada fins a les rodes de premsa, d’una plúmbia banalitat tant pel que fa a preguntes com a respostes.

Això no hi ha qui ho solucioni, em temo. El futbol continua envaint tota mena d’àmbits i si un dia és el focus d’interès d’un empresari xinès (que em fa l’efecte que sap tant de futbol com jo, a jutjar per la cara que fa), un altre és objecte de l’obertura d’una delegació ¡en ple Manhattan! (per interès comercial, segons l’innecessari aclariment del locutor televisiu). Faltava, però, la cirereta del pastís, i aquesta ha vingut amb la transcendental notícia de que Vallfogona de Riucorb dedicarà un carrer a Johan Cruyff. És un poblet de la Conca de Barberà, ha aclarit el mateix locutor. Ja té collons, amb perdó, que aquesta població sigui finalment coneguda pel catalanet de peu (llegiu barceloní, més aviat) gràcies als esplèndids cinc minuts que TV3 li ha dedicat avui, que no seran els primers ni els últims, i no per l’obra literària de Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, el millor escriptor català del segle XVII que, ai las, no sabia xutar una pilota.

No ho busqueu al diccionari. Avui: les ‘WAG’.

Què seran aquestes sigles misterioses? Una agència de les Nacions Unides? Una marca d’aspiradores? Una nova prestació automobilística? Res d’això. Significa wives and girldfriends (esposes i novies) de futbolistes famosos i, per extensió, esportistes d’elit. Són les espectaculars dones que les acompanyen tant a la premsa rosa com a l’esportiva, que cada vegada són més indistingibles.

En el selecte club de les WAG hi trobarem Shakira, Victoria Beckham, Sara Carbonero o Ia model Irina Shayk, casades, amistançades o ajuntades amb conegudíssims futbolistes de caixet exorbitant. Com es pot comprovar fent una llambregada a aquestes i altres mosses, per arribar a ser una WAG cal tenir un rostre i un xassís que responguin al que s’espera d’elles: que es complementin perfectament amb les seves parelles dotant-les de glamur i sofisticació, per a enveja dels simples mortals.

Un, que és un malpensat (i conforme passen els anys cada vegada més), no pot evitar sospitar que aquesta mútua atracció entre esportistes poderosos i dones atractives no respon del tot als designis de Cupido i que hi pot haver un inconfessable desig d’intercanvi d’interessos. Sense anar més lluny, el “simpàtic” Fernando Alonso va trencar amb la seva parella i immediatament se’l va relacionar amb una tal Viki Odintkova, de professió les seves corbes. Encara que l’Alonso (que també té les corbes com a professió) ho hagi desmentit, tothom ha assumit com la cosa més natural del món que ell busqui una titi de bon veure per oblidar les penes de l’amor i de les carreres, i ella es busqui un manso que li serveixi de trampolí per pujar professionalment, encara que sigui només per estar en el ‘candelero’.

Per acabar, una curiositat. En portuguès (llengua materna d’algun dels protagonistes de l’apunt d’avui), a les WAG se les coneix com maria-chuteira. No em digueu que no és divertit.

[Imatge: soccer.indonewyork.com]

Luis Figo, masclista?

La polèmica del dia, a punt de caducar (la polèmica i el dia, les dues coses) l’ha protagonitzat l’ínclit Luis Figo, futbolista famós per allò de “Madrid, llorones…” quan jugava al Barça. Ara no tinc ni idea d’on juga, si és que encara juga a futbol. El cas és que ha contestat més o menys així la pregunta d’una periodista: “normalment no contesto als mitjans catalans però amb tu faré una excepció perquè ets molt guapa”. Rebombori, esquinçada de vestidures i tempesta a les xarxes.

“Masclista” és l’acusació que ha rebut el jugador portuguès després de la seva atzagaiada. Home, doncs no. Jo personalment no sé veure-hi masclisme en aquesta poca-soltada. Masclisme fóra que hagués invertit algun dels termes de la resposta: “no et responc perquè ets una dona” o “amb tu faré una excepció perquè ets molt lletja”. Això sí que serien respostes masclistes.  Menys crítiques ha rebut la primera part de la contestació del portuguès: no contesta als mitjans catalans. Això al meu poble se’n diu xenofòbia, és a dir, discriminar algú pel seu origen territorial o nacional. Però no importa, ja estem molt avesats a aquestes actituds i una més ens rellisca molt i molt.

Per cert, la pregunta que se li va adreçar a Figo era, més o menys, què preferia, que guanyés el Madrid o que perdés el Barça? Una pregunta banal, vàcua i intranscendent que tant la podia haver formulat un home com una dona. A l’hora de fer preguntes, el nivell dels periodistes esportius és absolutament igualitari.

[Imatge: Vilaweb]