Última hora: Marcelo presenta la dimissió

És tan greu que al final no passarà res. És més, em pregunto si el fet de que transcendeixin unes conspiracions de saló per empastifar els nostres partits no afavorirà electoralment el PP, almenys en determinats territoris de l’estat. No importa el ridícul que suposa un enregistrament al despatx del ministre, ni que un fiscal antifrau, per tant independent, es mostri tan obsequiós amb JFD, ni que Rajoy n’estigués al corrent (aquest no sap res però ho sap tot), ni les (no) explicacions que s’estan donant després de l’escàndol, ni les gens sorprenents declaracions dient que ningú no dimitirà, ni el sepulcral (i ben significatiu) silenci de la premsa que està a la pomada… Res no farà que la bomba informativa de la setmana tingui les conseqüències que hauria de tenir. És el que passa de no viure en una democràcia de les de veritat, de les de tota la vida. Perquè ho tinguin present tots aquells que diuen que diumenge no cal molestar-se a fer res.

[Imatge: www.publico.es]

Ovidi al cub

Ahir vaig assistir al Teatre Metropol de Tarragona a l’espectacle “Ovidi 3”, que fa una gira pels Països Catalans en commemoració i homenatge als vint anys de la mort d’Ovidi Montllor. El protagonitzen Borja Penalva (que canta), David Caño (que crida) i David Fernández (que xerra, i que no necessita presentació). Hi fa també una aparició cap al final el cantant Feliu Ventura.

La presència de l’ex-diputat no era l’únic rastre de la CUP, perquè la formació anti-capitalista va tenir una notòria presència a l’acte, des de l’estètica bastant evident de part del públic (caputxes, franel·les, pírcings i rastes) fins a la decoració de l’escenari, amb samarretes multicolors i el famós gat xinès del vídeo electoral. Interpretacions musicals a banda, David Fernández va ser, de llarg, el millor de la vetllada i la raó bàsica que em va decidir a assistir-hi. Memorable la seva imitació del Padrino revisant els vergonyosos casos nostrats de corrupció.

Ovidi Montllor va ser un personatge certament incòmode i no és estrany que amb els anys hagués quedat arraconat fins a l’oblit. L’espectacle “Ovidi3”, juntament amb altres iniciatives, es proposa justament el contrari, donant difusió novament a unes cançons d’Ovidi carregades de denúncia social i reivindicació nacional, en un moment d’il·lusionants canvis en tots sentits. Ahir es van complir tres-cents anys exactes de l’infaust Decret de Nova Planta, una feliç coincidència per recordar-nos que encara queda un camí costerut per derogar-lo de manera definitiva. Si tots haguéssim tingut la determinació, el coratge i la fermesa d’Ovidi Montllor durant els anys de plom potser en aquest moment ja haguéssim assolit tal derogació. Aquesta és, crec jo, la principal lliçó que ens deixà el cantant d’Alcoi.

[Imatge: www.tarragona.cat]

 

 

De nou en campanya (4: un ministre que ens il·lumina)

La darrera aportació dialèctica a la campanya electoral per part de Jorge Fernández Díaz, del PP (aquell senyor d’expressió avinagrada que és ministre d’Interior) ha estat afirmar que els partidaris de la independència són uns “il·luminats”. Ho diu ell, que l’altre dia confessà tenir una mena d’àngel de la guarda personal, de nom Marcelo, que l’ajuda a aparcar… És completament seriós. Ja compto les hores que falten per veure el “Polònia” de la setmana que ve.

Il·luminats. Ho diu també qui s’ha dedicat, en l’exercici del seu càrrec, a condecorar Verges (advocacions marianes, vull dir, no verges vives). En fi, per a ell el pollastre, però potser que trobi un qualificatiu més adequat per als casi dos milions de persones que intentem tirar endavant una aposta política tant racional com legítima, tant pacífica com necessària.

[Imatge: caricatura de Jaume Bach; www.eldiario.es]

 

En campanya (1: tarda de cabaret)

He assistit al míting que ha fet la CUP avui a Tarragona. No són els meus, però són dels nostres (bé, jo ja m’entenc), i per tant tenia interès a viure l’experiència.

* L’esdeveniment ha estat un èxit complert. La sala del Palau de Congressos ha quedat absolutament desbordada, amb molta gent sense poder-hi entrar. Tot s’ha de dir: he saludat més d’un i més de dos que sé positivament que la papereta que dipositaran el dia 27 no serà la de la formació anticapitalista sinó la de Junts pel Sí. M’agradarà saber si el mateix fenomen es produirà a la inversa en el seu moment.

* A les escales d’accés al Palau hi ha publicitat d’un espectacle de cabaret a celebrar properament a Tarragona. El míting d’avui també ha tingut alguna cosa de cabaret. Res de quatre intervencions amb les proclames de sempre. Les intervencions hi han sigut, però barrejades amb tota mena de disciplines artístiques que han fet més agradables les dues llargues hores que ha durat l’acte. Una mena de dansa al principi, un cantautor valencià, una coral…

* Però sens dubte, el número més esperat de la vetllada ha consistit en un diàleg més o menys humorístic protagonitzat pel duet Antonio Baños & David Fernández. El de la sandàlia (que avui anava calçat) ha apadrinat, per dir-ho així, el de la camisa blanca (que avui anava amb samarreta negra). El segon substituirà el primer en la seva no sé si agraïda tasca al Parlament. En tot cas, ja li calen bons consellers perquè, com ell mateix ha confessat, només porta tres setmanes en política. M’agrada el Baños aquest: desprèn una humanitat i una proximitat que no tots els membres de la CUP tenen. Sense anar més lluny, algunes de les intervencions d’avui feien una mica de por, començant pel to de veu emprat.

* D’entre tots els oradors de l’acte, ha cridat l’atenció un zelador del Joan XXIII que, tot i ser anarquista, ha demanat el vot per la CUP encara que ell “no creu en les democràcies” (sic). Això és fer trampa: o s’està a dins o s’està a fora, o tots frares o tots canonges.

* Ha clos la vetllada l’actuació de la coral, que abans hem esmentat. Una de les peces interpretades ha estat “La gallineta”, de Lluís Llach. S’adonen els organitzadors que, subliminarment, han estat fet campanya a favor d’un candidat de la competència?

[Imatge: Baños i Fernández, donant-se la rèplica mútuament; foto de l’autor (no massa bona, la veritat)]

 

Atenció: pregunta

Recordo l’època en què Felipe González es va veure en la tessitura de complir la seva promesa electoral de convocar un referèndum sobre l’OTAN. La promesa, com recordaran tots aquells que comencen a tenir una edat, era que l’estat espanyol sortís de l’òrgan de defensa militar, però el PSOE i Felipe al capdavant, una vegada al front del govern, lligats per la realpolitik i pressionats pels corresponents lobis, es van desdir i van decidir que el millor per a l’estat i els seus soferts ciutadans era continuar com estàvem, a dins de la denominada eufemísticament Aliança Atlàntica.

Per tal de complir amb la promesa del referèndum i a l’hora no complir amb la de la sortida de l’OTAN es va originar un intens debat polític i periodístic sobre com resoldre aquesta quadratura del cercle. Recordo que un periodista va proposar, mig en broma mig seriosament, que el govern socialista formulés una pregunta del tipus (cito de memòria): “¿Està vostè a favor de la permanència d’Espanya a l’OTAN amb el seu vot en contra?”. Deia l’opinant que aquesta formulació paradoxal seria l’única manera de que Felipe complís amb els seus compromisos davant la ciutadania. Al final, la cosa no es va desviar tant d’aquesta rocambolesca proposta, perquè la pregunta que se’ns va fer incloïa també un seguit de clàusules i condicions (sobre armes nuclears, bases militars i alguna cosa més) per tal de decantar el resultat a favor del sí, com així va ser.

Aquesta llarga parrafada d’uns fets que ja tenen trenta anys m’han vingut de nou al cap amb la notícia estrella de la jornada: la pregunta als militants d’Unió Democràtica sobre el posicionament del partit respecte al procés sobiranista. Hi ha alguns punts en comú entre l’envit felipista dels anys 80 i el duranista de 2015, però mentre la primera, probablement gestada a La Bodeguilla, era treballada i audaç (reconeguem-ho), la segona, pastelajada en alguna suite del Palace, és una barreja de bunyol i galimaties, un perfecte exemple de la vella política del voler i doldre, un enèsim intent de marejar una perdiu molt marejada ja.

Des de l’absència de paraules clau (independència, sobretot) fins a inconcrecions (el procés a seques), passant per la confusió que suposa deixar el “no” als que estan a favor del “sí”, tota la pregunta-llençol és un jeroglífic de no fàcil solució. El portaveu del partit, Ramon Espadaler, ha assegurat que la redacció final respon a un desig de trobar el màxim consens intern: però una pregunta no es fa per decidir entre dues opcions formulades de manera clara? No es fa precisament perquè dins un col·lectiu (l’electorat, un municipi, o en el present cas un partit polític) hi ha posicions enfrontades sobre un tema concret? Doncs llavors per què es fa una pregunta que vol quedar bé amb tothom a base de no quedar bé amb ningú (ni amb els de dins, ni amb els de fora)? La consulta interna a UDC es va convocar, suposo, per aclarir la posició del partit de cara a les eleccions plebiscitàries de setembre i, vistos els fets, el resultat no aclarirà res sigui quin sigui.

Unió, doncs, sembla seguir el camí empès en el seu dia per Iniciativa de seguir apostant encara per la denostada tercera via, de continuar instal·lada en l’ambigüitat conceptual i de fer treballar les ja exhaustes puta i Ramoneta, que s’han ben guanyat la jubilació. Massa tard. Els d’Unió no ho saben, potser ni ho sospiten: a les properes eleccions qualsevol inconcreció en el debat sobiranista tindrà un fort càstig a les urnes.

Poc després de la compareixença als mitjans, Espadaler (que va dir seriosament que la pregunta era “clara”) ha hagut de tornar a intervenir en públic per doldre’s de que els mossos d’esquadra, cos sota les seves ordres en tant que conseller del ram, no han estat convidats a una cimera antiterrorista a Barcelona. L’estat espanyol, via ministre Fernández, no és Unió a l’hora de prendre decisions. Les té molt clares i sense posar condicions, ni sis, ni una: cap.

[Imatge: www.elprat.cat]

Municipals’15 (6: ‘Querido amigo’)

Ahir, per fi, va arribar. Ansiós, vaig obrir la bústia de casa. Allí estava l’objecte del meu desig. El que feia temps que estava esperant amb candeletes. Era un sobre. El sobre del PP. Amb les mans tremoloses per l’emoció, vaig obrir-lo i… decepció, no hi havia el contingut que jo esperava, aquell que, sembla, el partit ha estat repartint amb generositat els darrers temps.

No. El sobre contenia una papereta de vot i un missatge de Mariano Rajoy. “Querido amigo” fa, saludant-me amb una confiança no demanada. Em dóna les gràcies “porque tu responsabilidad y tu esfuerzo han sido decisivos”. “Hoy España ha cambiado (…) no es por casualidad: se debe a las decisions adecuadas…” I així tot. El revers de la carta, un altre missatge. En aquest cas és de l’alcaldable Alejandro Fernández, Ale, Ale, el que es fa dir, simplement, “Alejandro” en uns cartells electorals on l’han tret en una postura tota rara, aixecant l’aixella. “Apreciado vecino, Tarragona necesita energía… revulsivo… liderazgo… capitalidad… limpia… segura…” bla, bla, bla.

Curiosament Rajoy em tuteja i en canvi Fernández em tracta de vostè. I el que ja no és gens curiós és que no es molesten a fer servir el català per demanar el vot, ni l’un ni l’altre.

Au, archívese sin más trámite.

[Imatge: www.larepublicacheca.com]