Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Pel broc gros

Guanyarà Donald Trump les eleccions presidencials nord-americanes? No tinc tant clar que no com auguren totes les enquestes. Amb el meu vot no hi comptaria, això és evident, però hi ha alguns elements d’interès i de reflexió en aquesta campanya electoral d’acusat caràcter maniqueu.

Els dos candidats no són ben bé el que ens pensem que són segons els paràmetres europeus, cosa bastant usual quan s’aborda la política nord-americana. El que passa és que no sabem de la missa la meitat de la realitat d’aquell immens i complex país, tot i el bombardeig informatiu i cultural continu que patim. I passa també que tendim a simplificar-ho tot, a guiar-nos per la primera impressió i a deixar-nos portar, com queda dit, pel maniqueisme: volem bons i volem dolents, sense matisos.

Donald Trump, amb les seves declaracions i discursos, serà tot l’impresentable que es vulgui però cal reconèixer-li una virtut que a aquesta banda oceànica fa de mal reconèixer: no té res a veure amb la correcció política (moda que, per cert, ens va venir made in USA), parla pel broc gros i amb franquesa. Això és el que agrada a molts dels seus possibles votants. De fet si ho diu és perquè té el suficient públic disposat a sentir-ho, a acceptar-ho, a aplaudir-ho i, el que és més important, a votar-ho. Una altra cosa són les formes, és clar, però fins i tot aquestes tenen el seu públic.

El darrer escàndol protagonitzat per aquest empresari organitzador de concursos de miss ha estat, com és sabut, la publicació d’una conversa de fa anys plena de comentaris masclistes i vulgars. Podrà originar molt escàndol però, què es pensa la gent que es diu a determinats ambients freqüentats per un públic majoritàriament masculí i de nivell social baix? De filosofia kantiana no parlen, evidentment. Si cal escandalitzar-se, caldrà fer-ho no per quatre frases tavernàries que no tenen cap recorregut, sinó preguntar-se qui va gravar i qui va filtrar la conversa i perquè tothom accepta tant dòcilment aquesta enèsima mostra de guerra bruta que se suposa que hauria d’estar proscrita en una democràcia.

I la bona de la pel·lícula, Hillary Clinton, també té el seu què perquè és una conspícua representant de les elits governamentals d’aquell país, el que aquí en diríem “casta”, amb un programa que sí no és més conservador és gràcies al suport que va obtenir, el darrer moment, de Bernie Sanders, el candidat realment innovador de la política nord-americana, a pesar dels seus 75 anys. La veritat és que qui juga el paper innovador, populista i, en certa manera, anti-sistema, és Trump que, per exemple, es mostra disconforme amb el tractat del TIPP, cosa que ens desconcerta d’allò més.

Ja es veu que tot és més complicat del que sembla. Que guanyi la menys dolenta…

[Imatge: www.cnn.com]

 

28J, del més gran al més petit

Ni fet expressament, a posta. Unes hores abans del 28 de juny, el dia de l’alliberament LGBT, el Tribunal Suprem dels Estats Units declarava inconstitucional que un estat impedeixi expedir certificacions de matrimoni pel fet de que els contraents siguin del mateix sexe. Traduint aquesta mena de circumloqui al llenguatge comú, vol dir que la nació occidental més refractària a fer-ho ha aprovat el matrimoni homosexual. Quaranta-sis anys després dels fets de Stonewell, la primera potència mundial s’afegeix a l’encara selecte club dels estats que concreten legalment el final d’una palmària discriminació entre persones.

Casualitats de la vida, a la decisió nord-americana la va precedir una de similar provinent de Pitcairn, una remota illa del Pacífic, colònia britànica, que ha aprovat una llei permetent igualment el matrimoni homosexual. Estadísticament parlant, no és probable que dos dels seus 48 habitants en puguin fer ús, però si així fos, tindrien encara un inesperat obstacle per intercanviar aliances: l’únic capellà que podria casar la feliç parella pertany als Adventistes del Setè Dia, grup protestant agressivament anti-gai.

Les religions. O més ben dit, les esglésies i els que les encapçalen: el gran destorb per a la consecució dels drets que avui 28 de juny el món reclama amb especial vehemència. És el capellà dels Adventistes, són les innombrables esglésies evangèliques ultramuntanes, és l’Islam en totes les seves faiçons (sunites, xiïtes i tutiquanti) i és, naturalment, la nostra molt estimada Església Catòlica, que aquests dies també ha posat el seu granet de sorra. Resulta que Roma està preparant una mena de sínode dedicat a la família, i com a tast del que s’hi debatrà i aprovarà, ja ha fet públiques unes quantes línies vermelles. En el tema que ens ocupa, cap novetat. Seguirem esperant.

[Imatge: Vilaweb; si algú es vol afegir al 28-J de forma original, l’enllaç https://facebook.com/celebratepride permet que la vostra foto del perfil de Facebook aparegui amb els sis colors de l’Arc de Sant Martí]