I tiro perquè em toca

Els resultats de les eleccions espanyoles (no “generals”) d’ahir han tingut la virtut-defecte de fer que es replantegi novament tot el que fa referència al procés sobiranista català. Com que una força catalano-estatal, que ha guanyat aquí i té una presència no determinant però sí important allà, ha promès un referèndum, ara resulta que hem de desteixir part del full de ruta assolit: alguns en diuen tornar a la pantalla anterior del nostre particular videojoc; jo, que sóc d’una altra època, en dic tornar a una casella anterior, com el joc de l’oca.

L’alineació planetària ha donat una combinació que dóna molt de joc, sens dubte, i permet fer volar tots els coloms que vulguem, però com diria Rajoy el filòsof, “una tassa continua sent una tassa”: imaginar-se que es pugui formar un govern entre el PSOE, Podemos (més amics, marees i coneguts) i IU, que aquest govern tingui el suport dels nostres partits independentistes, que inclogui un referèndum (o consulta o com li vulgueu dir) i que es pugui realitzar ja demana importants dosis de fantasia. I si s’arribessin a posar les urnes, el referèndum exigiria una reforma constitucional que, com saben ja fins i tot els pàrvuls, exigeix unes condicions impossibles d’assolir; i si no exigís aquesta reforma, és a dir, si fos una consulta sense més ni més, ja no cal fer-la perquè ja la vam fer: ja estem en una pantalla (o casella) posterior.

Només la impossibilitat de formar govern aquí (veurem què decideixen diumenge ses majestats les CUP) faria que s’hagués de replantejar tot: noves eleccions, retrocés de l’independentisme… ens obligarien a fer marxa enrere i reconsiderar el camí seguit. Trist colofó quan semblava que tot tornava a estar encarrilat.

Ja veig a venir que el 2016 serà també interessant i divertit.

[Imatge: www.racoindependentista.cat]

De nou en campanya (i 7: si tu no hi vas…)

Final de campanya electoral. És el dia de passar l’escombra:

* Amb el debat d’ahir nit (a set!), TV3 es va rendir definitivament al sòrdid món de la cridòria tan ben representat a les televisions privades. Els candidats, parlant dos, tres… o tots set alhora, van ser incapaços d’articular un debat entenedor, mentre la directora-presentadora, una Mònica Terribes que ha tingut millors èpoques, s’esforçava sense èxit en transformar l’orgue de gats en una orquestra mínimament harmònica.

* Però qui va dissenyar la propaganda electoral de Democràcia i Llibertat? Per mi que deu ser de la CUP perquè sembla feta perquè ningú no els voti. Cartells en blanc i negre, fotos dels candidats que sembla que hipnotitzin qui els mira (com molt bé va escriure l’altre dia un entès en un diari), lletres guixades amb bolígraf… Tampoc recordo que tinguin cap eslògan. En fi, res que convidi a agafar les seves paperetes i a dipositar-les amb excitació a les nou en punt a les urnes corresponents. I mira que ho necessitem!

* No en farem més llenya de la necessària, pobre home, però hem de reconèixer que molts tindrem una íntima satisfacció si diumenge al vespre els resultats donen zero diputats a la unió de Duran i companyia (UDC). No vulguem ser comprensius ni hi busquem excuses: aquest home és el representant més qualificat de la casta política, en el sentit més negatiu del terme. Un amic meu va crear ahir el hashtag #etqueden3diescerillo: dilluns, l’inquilí del Palace haurà de fer les maletes. Bon vent.

* S’ha d’anar a votar diumenge? Jo hi aniré, i des que la CUP va dir que calia abstenir-se, ho faré amb més entusiasme. S’ha de reconèixer als nois de la samarreta una especial habilitat per sortir amb ciris trencats quan més inoportuns són (els ciris). Si l’independentisme conseqüent o el que es creu el referèndum del de la cueta (concedim-li el benefici del dubte) anem a votar massivament diumenge els beneficis per al procés són ben evidents. És una llàstima que alguns no ho sàpiguen veure així. Per cert, molt bo l’anunci de l’Assemblea: amb el sofà torna l’autonomisme (“si tu no hi vas…”).

[Imatge: foto ACN; www.ara.cat]

 

De nou en campanya (6: i tu més)

Em sembla que ja ho vaig dir en l’anterior campanya electoral: m’agraden suficientment els debats electorals com perquè hi dediqui una part del meu preuat temps. Ahir el cara a cara entre Rajoy i Sánchez no va ser una excepció, malgrat correspondre a les eleccions d’un àmbit d’on molts, figura, hem desconnectat.

De manera que em vaig plantificar davant la caixa tonta per sentir els conspicus representants dels dos partits del règim, diguem-ho així, que veuen amenaçada la seva hegemonia als comicis de diumenge que ve. I no m’estranya que la vegin amenaçada. El nivell va ser no gallinaci, sinó el d’algun animal que es desplaci més arran de terra. Al quart d’hora ja estava embafat de tant foc creuat a base de promeses per complir (l’un) i promeses complertes (l’altre), de retreure accions de govern (l’un) i de recordar l’herència rebuda (l’altre) i d’ensenyar les inevitables cartolines amb barres (l’un) i de llegir folis dispersos de l’argumentari (l’altre), amanit tot amb “no és veritat”, “deixi’m parlar” o “li diré una cosa”.

La cosa va arribar al seu clímax amb un encreuament de desqualificacions (indecent vs. roí), impròpies de qui presideix un govern o de qui aspira a fer-ho. L’escena em provocà una certa vergonya aliena, barrejada amb la satisfacció de saber que els nostres polítics, els d’aquí, no cauran mai tan baix, per moltes coses que se’ls pugui retreure. Satisfacció compartida amb la que causa el pressentiment de que diumenge que ve el parlament espanyol, que tant ens afecta encara, ens agradi o no, es converteixi en un formatge ben virolat i de difícil digestió.

[Imatge: www.ara.cat]

De nou en campanya (5: planxem i arruguem en comú)

Avui toca parlar del conglomerat aquest progressista i catalano-espanyol que té tants noms i tantes sigles, però que tots tenim clar qui són. I toca parlar-ne perquè una de les seves veus més destacades, Ada Colau (que no és candidata) va deixar anar en un míting de Madrid (ciutat de la qual no és alcaldessa) unes afirmacions que han provocat un cert rebombori. Concretament, que Madrid “pot tornar a ser la nostra (referint-se als catalans) capital”. Després ha hagut de matisar les seves paraules, seguint aquest “anar planxant i anar arrugant” molt típic d’aquella/es formació/ons, possiblement degut a la pluralitat de partits, entitats, parers i sensibilitats que els caracteritza: “confluència” en diuen ells; “pila de greix” en podrien dir els seus enemics, que no són pocs.

No és el meu cas. Des de fa un temps intento no passar-me de rosca amb aquesta gent (necessiten urgentíssimament una paraula-marca que els defineixi amb precisió). Tot el contrari, potser acabaran tenint un paper més important del que ens pensem en el desllorigador del procés sobiranista. Almenys una part d’ells. Jo m’aprofitaria del que tenen de bo.

Contestant a la senyora Colau i a les seves inquietuds capitalines, cal recordar-li que la situació és exactament la contrària a la que ella afirma: Madrid no serà la nostra capital perquè ja ho és ara, aquest és el problema. O no és la capital que decideix corredors mediterranis, envaeix competències i presenta querelles contra els nostres dirigents polítics?

L’entusiàstica afirmació de Colau va precedir la de Pablo coletas Iglesias, que no es cansa de repetir que amb ell al poder ens autoritzaria un referèndum. No sé, això em sona massa a l’apoyaré de Zapatero pronunciat en un moment en què tenia coll avall que perdria les eleccions (abans de l’11-M). Després va passar el què va passar. Es pot, doncs, formular el següent principi polític: tota promesa en favor de més llibertats per Catalunya pronunciada per un dirigent espanyol és inversament proporcional a la probabilitat que tingui d’arribar al govern i fer-ho realitat. No puc negar que em sona bé el discurs podemita d’aquesta campanya (ideologies a banda, naturalment), però molt em temo que quedarà arraconat en un petit grup parlamentari de l’oposició. I si, al contrari, tinguessin un resultat espectacular (vés a saber), doncs no passa res: es planxa l’arruga.

[Imatge: www.eldiario.es]

De nou en campanya (4: un ministre que ens il·lumina)

La darrera aportació dialèctica a la campanya electoral per part de Jorge Fernández Díaz, del PP (aquell senyor d’expressió avinagrada que és ministre d’Interior) ha estat afirmar que els partidaris de la independència són uns “il·luminats”. Ho diu ell, que l’altre dia confessà tenir una mena d’àngel de la guarda personal, de nom Marcelo, que l’ajuda a aparcar… És completament seriós. Ja compto les hores que falten per veure el “Polònia” de la setmana que ve.

Il·luminats. Ho diu també qui s’ha dedicat, en l’exercici del seu càrrec, a condecorar Verges (advocacions marianes, vull dir, no verges vives). En fi, per a ell el pollastre, però potser que trobi un qualificatiu més adequat per als casi dos milions de persones que intentem tirar endavant una aposta política tant racional com legítima, tant pacífica com necessària.

[Imatge: caricatura de Jaume Bach; www.eldiario.es]

 

De nou en campanya (3: les comes i els accents)

No crec que hagi passat per alt a qui hagi donat el vist-i-plau al disseny gràfic de la campanya electoral d’ERC. El cas és que ho ha deixat passar. Em refereixo als cartells amb l’eslògan “Som República”, on la distribució de les dues paraules fa que l’accent de “República” sembli una coma que separa les dues paraules. Me’n vaig adonar al primer instant i, que jo sàpiga, ningú ho ha fet públic comentant-ho. Podria ser intencionat. La publicitat, electoral o no, precisa d’aguditzar l’enginy i ens sorprèn cada dia amb innovacions de tot ordre, i aquesta, “Som” (el què?), “República” (així, ‘monda i lironda’) en podria ser una. Però no, no ho és. Els d’Esquerra són República, com els socialistes són la solució. I no cal donar-hi més voltes.

Pel que fa al producte ofert, candidatures i proposta programàtica, res a dir, inclosa la fins a cert punt sorprenent aposta per Gabriel Rufián, la solució ideal a aquella difícil equació per al catalanisme dels darrers quaranta anys: la síntesi entre la immigració de segona generació i la causa independentista, concretades en un personatge que no diu mai una paraula més alta que una altra (potser Joan Tardà li hauria d’encomanar un pèl de temperament) i, atenció, en castellà. Podrà ser discutible aquesta darrera aposta, i certament a més d’un no li plaurà, però no està de més repetir l’argumentació del propi interessat respecte a la qüestió: “no hi ha res més trencador que l’independentisme parlant en castellà”. Com tampoc estarà de més recordar els usos lingüístics dels mítings de Convergència, no fa tant, depenent de la població on es feien. O les mans i mànigues que feien tots els partits, Esquerra inclosa, per estar presents amb la seva paradeta a la Fira d’Abril del senyor aquell del choped.

L’accent del cartell d’ERC es confon amb una coma. Potser el fet amaga un símbol: que l’accent que de ben segur posaran els diputats escollits en la seva tasca parlamentària contribuirà a la consecució de la nostra llibertat nacional. Per aconseguir no una simple coma, sinó un punt i a part definitiu.

[Imatge: www.catdialeg.cat]

De nou en campanya (2: del perquè d’un vídeo del PP)

No sé si va ser Oscar Wilde o algun altre pensador enginyós que va dir una vegada que quan una cosa es posa de moda, deixa de ser una moda. Més o menys aquest és el procés que està seguint el fenomen hipster, que va començar essent una moda (és a dir, original creació d’una minoria) i ha acabat posant-se de moda (és a dir, borreguil seguiment d’una majoria). La prova d’això és que ja hi ha hipsters al PP, que el partit està aprofitant com a material de campanya, en vídeos i xarxes socials, per a diversió de l’opinió pública, sempre tan foteta.

Que el PP sigui també ara el partit dels nois barbuts i clenxinats (crearan la corresponent sectorial?), i que hagi donat al fenomen una certa importància mediàtica resulta una mica xocant. L’única explicació que li trobo és que el partit de la gavina no cerca fer-se el modern, ni que els voti el col·lectiu hipster o similar (difícilment quantificable, per cert), sinó un altre col·lectiu: el de les perruqueries. Assabentats que UDC, el partit de Duran i Lleida, ha proposat una rebaixa de l’IVA en aquest sector professional (no és conya), el PP contraataca amb el vídeo d’exaltació hipster en la lluita per atreure’s el cobdiciat vot del gremi de la pinta i la tisora, molt interessat perquè aquella moda ho continua sent, més que res per fer més caixa.

I així la campanya electoral ha unit novament els polítics i els perruquers, experts en l’art de prendre el pèl a la gent, cadascú a la seva manera.

[Imatge: www.asivaespana.com]

De nou en campanya (1: Mira Sánchez, no em vinguis amb més romanços)

De nou una campanya electoral. Les acabaré avorrint, i mira que m’agraden. Més si és per escollir el parlament d’un país del que aviat desconnectarem (resem). Per tant, caldrà prendre-se-la amb una sana distància i amb certa ironia. Comencem amb la primera publicitat que vaig veure al carrer, la socialista.

Les banderoles llueixen la cara de Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE, amb els corresponents (i innecessaris) retocs de Photoshop. En fanals contingus la que penja és Carme Chacón. És curiós, perquè aquesta senyora no és candidata a presidenta del govern espanyol ni tampoc és cap de llista per Tarragona. Ens diuen que són “la solució”, i reblen el seu missatge amb el hashtag “fem fora Rajoy”. Si tu no hi vas, ells tornen, però ara al revés: si tu hi tornes, ells se’n van.

Mira Sánchez no em vinguis amb més romanços,

apa vés al ‘quartel a comer garbanços’

Cap argument o proposta en positiu, només que marxi el PP. I del tema nostre, millor no parlar-ne. Escaldat pel record d’algun dels seus predecessors, aquesta vegada no apoyará res; que tampoc compliria, naturalment.

apa, vés, que amb mi res pots venir a buscar,

ja en tinc d’altres que em tallen el bacallà.

 

[Fragment de la cançó popular ‘Niña salerosa’, inclosa al disc La Trinca, de la Trinca, naturalment; imatge: foto EFE, www.antena3.com

 

 

Hem de presentar-nos a les eleccions espanyoles?

Sí,  sens dubte.

Conten que, en una ocasió, li van preguntar al conegut multimilionari i traficant d’armes Basil Zaharoff per què es dedicava a aquesta activitat tan moralment qüestionable (Zaharoff, a la imatge, va fer negoci amb tot, des de metralladores fins a submarins). La seva resposta fou tant cínica com d’una lògica aplastant: “perquè si no venc les armes jo, ho farà algú altre”.

Salvant les distàncies històriques, geogràfiques i ètiques, és exactament el mateix plantejament que s’ha de fer l’independentisme a l’hora de respondre’s la pregunta de per què s’ha de presentar a les eleccions espanyoles. Si no ho fan les formacions polítiques favorables a la llibertat nacional (juntes o separades, això és una altra qüestió que prefereixo obviar), ho faran les seves adversàries. El que és segur és que els 47 escons que corresponen, si no m’equivoco, al Principat seran ocupats per unes o altres natges. En cap cas quedaran vacants i, francament, perquè els ocupin la casta de tota la vida, el Duran, els naranjitos o els podemitas, potser millor que ho facin els nostres, no creieu?

[Imatge: wikipedia]