Això tampoc

S’està posant complicat ser catòlic. Ara l’Església es treu de la màniga una nova i insospitada restricció:  les cendres dels difunts no podran ser llençades al mar o guardades en una urna a casa, sinó que s’hauran de dipositar al cementiri o en un recinte equivalent. Dic que és complicat perquè sembla que la romana institució gaudeixi posant traves, limitacions o interdiccions en totes les esferes de la vida quotidiana sense que s’endevini un sòlid fonament ètic, lògic o pràctic. Potser bíblico-teològic, però no veig jo que la cosa hagi d’anar per aquí si el que es pretén és, m’imagino, fer arribar el missatge evangèlic a qui no el coneix i consolidar-lo a qui sí el segueix. Quan en el terreny afectivo-sexual l’església catòlica continua la seva lenta evolució a pas de tartana, entra en el del culte als morts amb una doctrina que només té part de sentit des d’un òptica sanitària. Efectivament, segons tinc entès, és prohibit tirar cendres mortuòries al bosc o al mar, per poètica o emotiva que pugui ser aquesta acció i per molt que respongui a una voluntat expressa del difunt en aquest sentit. Però que estigui prohibit tenir l’àvia o el tiet en una petita urna discretament col·locada en algun lloc noble de la casa (com feien els romans, per cert) ho trobo ben contradictori amb els valors que el cristianisme ha de transmetre. Concretament, el record als fidels difunts, que amb aquesta decisió vaticana quedaran oblidats al cementiri (algú hi va fora d’aquestes dates?), cosa que no passaria si ens els trobéssim a dalt d’un armari.

[Imatge: cementiri abandonat de Marmellar; foto: Enric Fontvila]

Com si el temps no passés

Wlodzimierz Soszinski és el nom del nou rector de la Bisbal del Penedès, que just ahir va prendre possessió. És polonès i, segons he pogut llegir, molt simpàtic, però no són aquestes circumstàncies les que l’han dut a ser portada dels mitjans, sinó una frase que va deixar anar en una homilia uns dies abans: “A les dones els correspon estar a casa i ser submises als homes, com Maria”. Insisteixo en què les va dir “uns dies abans” i no “unes dècades abans” com podria pensar-se. La corresponent (i justificadíssima) polseguera de protestes, començant per l’alcaldessa, va dur l’Arquebisbat a obligar el mossèn a retractar-se, tot demanant disculpes per una afirmació que “pot haver causat enuig en moltes persones”. Enuig? Més aviat sorpresa i estupor, però en tot cas no és excusa ni la seva procedència geogràfica (és sabut que el catolicisme polonès és dels més conservadors del món) ni el posicionament de la pròpia Església catòlica, misogin però no fins aquests extrems. El temps sembla que no passi per segons quines institucions o persones.

Em pregunto quines serien les reaccions si transcendís, per posar un exemple (un exemple, eh?), que en una mesquita un iman digués que les dones s’han de quedar a casa, han d’obeir el marit i que s’han de tapar de cap a peus si surten al carrer. Perquè això a les mesquites no és diu, oi? Perquè les reaccions serien més contundents encara, oi? Només pregunto…

[Imatge: al centre, el protagonista de l’apunt; bisbattortosa.org]

‘Spotlight’

El títol de la pel·licula fa referència al grup d’investigació del mateix nom del diari Boston Globe, que un bon dia comença a indagar en la pederàstia a l’Església catòlica de Massachusetts. Els reporters van estirant dels fils i acaba aflorant tot un entramat, que esquitxa fins i tot l’arquebisbe, del que semblava en un principi uns pocs casos aïllats. Basat en fets reals, més enllà de la denúncia contra una Església que oculta la porqueria dins de casa seva, la pel·lícula intenta transmetre la idea de que és tota la societat la que, per desídia o per conformisme, mira cap a una altra banda quan té coneixement de realitats incòmodes, començant pel mateix rotatiu que tampoc va ser prou diligent en anys anteriors.

El film ens pot recordar All the President’s men (per la trama) i Doubt (per la temàtica). Les semblances amb la primera són ben evidents: uns periodistes joves amb ganes de denúncia, una laboriosa feina d’anar lligant caps, un mitjà de comunicació sotmès a naturals pressions de tota mena i un director que comprèn perfectament el paper que ha de tenir el periodisme en la nostra societat. Igual que a la cinta d’Alan J. Pakula, l’interès no decau en cap moment. Més meritori si tenim en compte que dura dues hores i que per la naturalesa de l’argument els diàlegs són continus i l’acció més aviat escassa.

Un, que és molt malpensat, no pot evitar fer odioses comparacions amb els mitjans de casa nostra, perfectament lligats per imponderables econòmics i obediències ideològiques. Qualsevol semblança entre el Boston Globe i qualsevol dels nostres rotatius és una mera coincidència.

[Imatge: www.imdb.com]

Pagant sant Pere canta

El Vaticà torna a estar al centre informatiu i no pel que ell voldria. Ahir es van publicar de cop dos nous llibres revelant secrets més o menys escandalosos. Es tracta de Via Crucis, de Gianluigi Nuzzi, i d’Avarizia, d’Emiliano Fittipaldi. El primer explica que per tal d'”agilitzar” les causes de beatificació o canonització, cal untar amb una generosa quantitat de diners el corresponent dicasteri (la Congregació de les Causes dels Sants). Si vols que un parent, un conegut o algú dels teus sigui elevat als altars, cal passar per caixa, com per qualsevol negoci terrenal, i en funció de la quantitat aportada, tindrà més o menys expedit el camí de la santedat.

De fet ja s’intuïa aquesta pràctica. Sempre vam sospitar de la vertiginosa velocitat amb què el fundador de l’Opus Dei (Escrivá de Balaguer) va ser canonitzat. És obvi que la generosa aportació econòmica de la reaccionària i opulenta Prelatura hi devia tenir molt a veure. Ho trobo escandalós i perillós per la pròpia Església, si no sap controlar aquesta i altres fosques pràctiques que revelen els dos llibres abans citats. Hom no pot deixar de relacionar-ho amb una altra pràctica romana completament allunyada del missatge de l’Evangeli i practicada en altres èpoques: la venda d’indulgències. Qui volia assolir l’eternitat escurçant l’enutjosa estança al Purgatori (i s’ho podia permetre), ho tenia ben fàcil: passar per caixa i el Vaticà, content per disposar de més centimets per la Basilica de Sant Pere (o això deien), netejava l’ànima al pecador.

Si en devia de ser escandalosa aquesta pràctica, que va motivar la famosa acció de Luter (clavant les 95 tesis a Wittenberg), origen de la ruptura protestant. Un es pregunta si tota la porqueria que està sortint els darrers anys (escàndols econòmics, sexuals…), unit a la creixent decepció d’amplis sectors de creients (impresentable el darrer Sínode de la Família), no donarà lloc a un nou cisme al si de l’Església catòlica. No seria el primer, ni el segon.

La sortida a la venda dels dos llibres coincideix amb la notícia del nomenament del nou arquebisbe de Barcelona. Des de l’època de don Marcelo, encara me’n recordo d’aquest personatge, tots els que accedeixen a la mitra barcelonina són escrutats del dret i del revés: currículum, tendències ideològiques, tarannà i, és clar, capteniment en relació al país que l’ha d’acollir i a la llengua que haurà de dominar. De l’agraciat amb el premi vaticà, fins ara bisbe de Calahorra, ja s’ha començat a fer el corresponent especejament. Sigui com sigui, donem-li cent dies de cortesia abans de criticar-lo per res, igual com es fa amb els polítics. Si l’Església s’obstina a que el seu regne “sí sigui d’aquet món” (i el que revelen aquells dos llibres sembla confirmar-ho una vegada més), bé estarà tractar-la com el que és, un poder ben terrenal.

[Imatge: Viquipèdia]

28J, del més gran al més petit

Ni fet expressament, a posta. Unes hores abans del 28 de juny, el dia de l’alliberament LGBT, el Tribunal Suprem dels Estats Units declarava inconstitucional que un estat impedeixi expedir certificacions de matrimoni pel fet de que els contraents siguin del mateix sexe. Traduint aquesta mena de circumloqui al llenguatge comú, vol dir que la nació occidental més refractària a fer-ho ha aprovat el matrimoni homosexual. Quaranta-sis anys després dels fets de Stonewell, la primera potència mundial s’afegeix a l’encara selecte club dels estats que concreten legalment el final d’una palmària discriminació entre persones.

Casualitats de la vida, a la decisió nord-americana la va precedir una de similar provinent de Pitcairn, una remota illa del Pacífic, colònia britànica, que ha aprovat una llei permetent igualment el matrimoni homosexual. Estadísticament parlant, no és probable que dos dels seus 48 habitants en puguin fer ús, però si així fos, tindrien encara un inesperat obstacle per intercanviar aliances: l’únic capellà que podria casar la feliç parella pertany als Adventistes del Setè Dia, grup protestant agressivament anti-gai.

Les religions. O més ben dit, les esglésies i els que les encapçalen: el gran destorb per a la consecució dels drets que avui 28 de juny el món reclama amb especial vehemència. És el capellà dels Adventistes, són les innombrables esglésies evangèliques ultramuntanes, és l’Islam en totes les seves faiçons (sunites, xiïtes i tutiquanti) i és, naturalment, la nostra molt estimada Església Catòlica, que aquests dies també ha posat el seu granet de sorra. Resulta que Roma està preparant una mena de sínode dedicat a la família, i com a tast del que s’hi debatrà i aprovarà, ja ha fet públiques unes quantes línies vermelles. En el tema que ens ocupa, cap novetat. Seguirem esperant.

[Imatge: Vilaweb; si algú es vol afegir al 28-J de forma original, l’enllaç https://facebook.com/celebratepride permet que la vostra foto del perfil de Facebook aparegui amb els sis colors de l’Arc de Sant Martí]