Jordi Carbonell i de Ballester (1924-2016)

Jordi Carbonell va patir tortura pel fet de mantenir-se ferm en parlar en català en ocasió d’una detenció durant el franquisme. Els que com jo, i molts altres, ens assalten els dubtes, quan no les pors, a l’hora d’ usar la nostra llengua en segons quines circumstàncies, sempre vam mostrar una especial admiració pel capteniment de Carbonell. Avui aquella admiració s’ha de trocar en gratitud i respecte en motiu de la seva desaparició física. Se’n va el filòleg de prestigi, l’anima d’algunes de les iniciatives polítiques i culturals més importants de la nostra nació i el polític imprescindible en els moments més delicats del partit que havia presidia honoríficament. Quan el país es disposa a superar els obstacles potser més decisius per assolir la seva llibertat, la trista mort de Jordi Carbonell ens alerta de nou de les prudències que els nostres polítics hauran de prendre però també de les traïcions on no hauran de caure si volem culminar amb èxit la seva lluita.

[Imatge: locals.esquerra.cat]

 

De nou en campanya (3: les comes i els accents)

No crec que hagi passat per alt a qui hagi donat el vist-i-plau al disseny gràfic de la campanya electoral d’ERC. El cas és que ho ha deixat passar. Em refereixo als cartells amb l’eslògan “Som República”, on la distribució de les dues paraules fa que l’accent de “República” sembli una coma que separa les dues paraules. Me’n vaig adonar al primer instant i, que jo sàpiga, ningú ho ha fet públic comentant-ho. Podria ser intencionat. La publicitat, electoral o no, precisa d’aguditzar l’enginy i ens sorprèn cada dia amb innovacions de tot ordre, i aquesta, “Som” (el què?), “República” (així, ‘monda i lironda’) en podria ser una. Però no, no ho és. Els d’Esquerra són República, com els socialistes són la solució. I no cal donar-hi més voltes.

Pel que fa al producte ofert, candidatures i proposta programàtica, res a dir, inclosa la fins a cert punt sorprenent aposta per Gabriel Rufián, la solució ideal a aquella difícil equació per al catalanisme dels darrers quaranta anys: la síntesi entre la immigració de segona generació i la causa independentista, concretades en un personatge que no diu mai una paraula més alta que una altra (potser Joan Tardà li hauria d’encomanar un pèl de temperament) i, atenció, en castellà. Podrà ser discutible aquesta darrera aposta, i certament a més d’un no li plaurà, però no està de més repetir l’argumentació del propi interessat respecte a la qüestió: “no hi ha res més trencador que l’independentisme parlant en castellà”. Com tampoc estarà de més recordar els usos lingüístics dels mítings de Convergència, no fa tant, depenent de la població on es feien. O les mans i mànigues que feien tots els partits, Esquerra inclosa, per estar presents amb la seva paradeta a la Fira d’Abril del senyor aquell del choped.

L’accent del cartell d’ERC es confon amb una coma. Potser el fet amaga un símbol: que l’accent que de ben segur posaran els diputats escollits en la seva tasca parlamentària contribuirà a la consecució de la nostra llibertat nacional. Per aconseguir no una simple coma, sinó un punt i a part definitiu.

[Imatge: www.catdialeg.cat]

Homes de poca fe…

“Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Evangeli de Sant Mateu,14:31)

Què haurà estat primer, la sonda New Horizon a Plutó o l’acord entre Convergència i Esquerra per la llista única? Segurament hauran arribat empatats al seu objectiu, però em temo que l’artefacte espacial, després de 10 anys de viatge per aquests mons de Déu no s’haurà trobat amb tantes dificultats com el pacte entre els dos venerables pals de paller del catalanisme.

L’enèsim i agònic part del procés sobiranista ens deixa, però, motius de satisfacció. No és l’escenari somiat per molts (m’incloc) però, comptat i debatut, i mirat amb fredor a toro passat, és una filigrana molt ben treballada: els dos grans partits moderats es presenten junts (com tanta gent volia), hi aniran de candidats els eufemísticament denominats “polítics en actiu”, Mas inclòs (naturalment!), al cap d’amunt hi aniran les nostres estimades “Catalines” (qui gosaria parlar-ne malament?) i la llista estarà encapçalada per Raül Romeva, una figura molt ben vista per tots els colors ideològics i que desmunta la fatigosa cantinel·la espanyola de que el procés és una “deriva d’Artur Mas”.

La inclusió de l’ex-eurodiputat, unida a la llista pròpia de la CUP, deslloriga per complet l’estratègia dels “sí que podem”. Que l’esquerra alternativa catalana es presenti separada de la llista comuna podrà no agradar, però no ve de nou: ells mai no van marejar a ningú com si que van fer els altres i, al final, el seu capteniment no farà més que fer-los guanyar vots, que també ens serviran per al procés endegat. Parlant de la CUP, tinc per mi que el verdader pacte, soterrat i sense fer soroll, ha estat un de CDC amb la CUP fent pinça i repartint-se el territori: l’abraçada del 9-N no va ser casual.

El millor termòmetre per saber si la solució adoptada, ja casi en temps de descompte per cert, és bona o no és escrutar les reaccions dels bàndols contraris, el d’aquí i el d’allà: els esgarips que s’han deixat anar, inclosos els de l’inefable Margallo, denoten un alt nerviosisme que no hauríem de deixar de tenir en compte.

Homes de poca fe: us pensàveu que no passaríem aquest nou obstacle en la difícil travessa a la llibertat del nostre poble, però aquí està. Avui el Wall Street Journal en parla: la cosa va, realment, de debò.

 

Municipals’15 (11: els candidats que no podré votar)

Aquests són alguns candidats, bons amics en diferents moments de la meva vida, que m’hagués agradat votar però que no podré fer per raons territorials (que no ideològiques).

untitled (23)

El primer és Josep Felip Monclús, que encapçala la llista d’Esquerra a Tortosa. Metge, antic director dels Serveis Territorials de Comerç (quan el vaig conèixer), corredor de maratons… Serà un bon alcalde de la capital de l’Ebre perquè és combina perfectament dignitat, una sòlida formació, proximitat amb els ciutadans i savoir faire.

untitled (22)

La segona és Laura Ruiz de Porras, que es presenta de número cinc a la llista Som Espluga (de Francolí). A la Laura la vaig conèixer quan va entrar de regidora a les anteriors eleccions de la mà de Solidaritat. De fet, la foto que il·lustra l’apunt és d’aquella època. També procedeix del món de la sanitat.

imagesMQQXMH11

El darrer és Jordi Molinera, que va encapçalar la llista de Solidaritat a Altafulla el 2011, va sortir escollit regidor i es va integrar a l’equip de govern, on ha adquirit experiència en el dia a dia del seu municipi. Aspira a millorar els resultats de fa quatre anys (i ho aconseguirà, n’estic segur) amb la candidatura EINA (Esquerra Independentista d’Altafulla).

Els desitjo molta sort a tots tres. S’ho mereixen.

[Imatges: locals.esquerra.cat; www.solidaritatcatalana.cat; tac12.xiptv.cat]

Municipals’15 (10: els coloms de la segona ciutat de la República)

Parlava ahir de la dificultat de localitzar els programes electorals de les principals forces polítiques. Avui he de matisar l’apunt d’ahir, perquè Esquerra em fa arribar l’enllaç del seu (programa, vull dir) a l’Ajuntament de Tarragona, que és aquest. Un complet document de 44 pàgines i 20 apartats que comprenen totes les àrees a què ha de fer front qualsevol govern municipal. He de dir, en defensa meva, que el programa es troba a la web del partit mig amagat a la secció “enllaços d’interès” i sota un asèptic “Pau Ricomà 2015”, que remet a la web de l’alcaldable. L’ordre i la lògica en la presentació i disposició de les webs (de moltes) és una assignatura pendent per als professionals que s’hi dediquen (suposant que siguin professionals els qui ho fan).

Bé doncs, ja sabem els principis programàtics sota els quals governarà (si guanyen) o defensarà a l’oposició (si perden) l’amic Pau i la resta de candidats, des de convertir Tarragona en una ambiciosa “Segona ciutat de la futura República Catalana” (pàgina 4) fins a un “Projecte de control ètic de la sobrepoblació de coloms” (pàgina 43). Com veieu, han pensat en tot.

[Imatge: pauricoma2015.wordpress.com]

 

Municipals’15 (8: activem Tarragona)

Si el crit de guerra de Convergència i Unió és “despertem Tarragona”, el d’Esquerra és “activem Tarragona”. De nou la idea de la ciutat mandrosa, apàtica i conformista. L’home cridat a encapçalar tan lloable i titànica tasca es diu Pau Ricomà i Vallhonrat, dos cognoms que ens anuncien que ens trobem davant d’un TTV (tarragoní de tota la vida), vinculat a les entitats més representatives de la societat civil de la nostra ciutat, i que fa quaranta-cinc anys ben bons que tinc el plaer de conèixer.

Esquerra, que es presenta col·ligada amb MES (els del Tete Maragall) i una petita escissió d’Unió Democràtica, aspira a recuperar la representació municipal que va perdre fa quatre anys. Les enquestes, fins i tot les més potinerament cuinades, li assignen un mínim de dos regidors que potser seran decisius per conformar un govern municipal i fer realitat alguna de les propostes que Ricomà va avançar a la seva conferència del 17 de març passat. Per exemple, un gran aparcament dissuasiu per 2.500 vehicles, un pla integral per a la Part Baixa, la recuperació del projecte de l’Anella Verda, un Pacte contra la Pobresa o el Centre d’Interpretació de la Catalunya Nova. Falta ben poc per saber en què quedarà tot plegat.

[Imatge: www.tarragonaradio.cat]