Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

Reflexions nou mesos després (és molt llarg, aviso)

Sembla mentida, però aviat farà nou mesos de les eleccions del 27 de setembre. Igual que un embaràs. En aquest lapse de temps han passat moltes coses (abans també, de fet). Encara calentes les que han passat avui mateix, ja és hora de dir-hi la meva després d’un prolongat període de silenci només alterat per diversos apunts amb la CUP (ai!) de protagonista. Aquestes són algunes idees que m’han passat pel cap, una mica a raig:

* Les eleccions dites plebiscitàries es van perdre. Quan abans acceptem aquesta realitat, quan abans deixem d’autoenganyar-nos, millor que millor. L’objectiu d’aquells comicis, repetit fins a la sacietat per tota mena d’actors de l’escena política independentista, era “comptar-nos”, això és, saber qui estava a favor de la independència i qui no, donat que qualsevol referèndum o consulta legals se’ns havien prohibit i la consulta que sí que es va tolerar no reunia suficients garanties a ulls de qualsevol àrbitre internacional. Les eleccions es van perdre. Els llastimosos exercicis a què ens vam dedicar els dies posteriors, separant els “no” i els que no volien ser comptats com a “no” intentaven dissimular el que matemàticament era indissimulable: el “sí” no va arribar al 50%. Dic “llastimosos exercicis” perquè em recordaven aquests calbs, tipus Anasagasti, que es fan la ratlla ben avall per tapar-se la closca amb els cabells laterals. És lleig i el pitjor és que es nota.

* Com acabem de veure ara, i com ja vam sospitar en els convulsos dies de la investidura presidencial, no vam guanyar en vots però és que tampoc vam guanyar en escons. La CUP no té com a fita principal, preferent o incondicional la independència i, si la té, en tot cas no ho demostra en fets, més aviat al contrari. Fixeu-vos que prenen totes les decisions amb lògica autonomista: veten un president (encara) autonomista, s’oposen a uns pressupostos (encara) autonomistes… Què hagués votat una CUP als anys vuitanta amb Pujol governant? Exactament el mateix que fa ara. Podria objectar-se que, en un estat ja independent tindria el mateix capteniment (grup d’esquerres oposant-se fermament a polítiques centrades), però és que Catalunya encara no és independent per culpa, en part, d’ells. La incoherència dels seus plantejaments s’ha posat en evidència aquests dies. Un pressupost amb una notable injecció de recursos per a finalitats socials no veurà la llum per culpa de qui es queixa de que el pressupost no contempla… suficients recursos per a finalitats socials i abraçant implícitament la pròrroga dels pressupostos del 2015, encara més autonomistes i menys socials que el projecte d’enguany.

* Hem de criminalitzar els nois (i les noies) de la samarreta? No fem el joc a l’enemic comú, si us plau. Crec que per aquest vespre hi ha una convocatòria de protesta a les portes de la seu central de la formació anticapitalista. És la mena de mogudes inútils i estúpides per regalar fotos a qui més desitja veure’ns dividits i enfrontats (la profecia d’Aznar, vaja). Un exercici mínimament intel·ligent ha de consistir en comprendre bé què és la CUP, cosa no tan fàcil. Al principi, des d’aquest bloc, feia broma sobre si havia de dir la CUP o les CUP, ja que no ho tenia clar, i la facècia ha acabat donant-me una mica de llum. La complexa estructura organitzativa i funcional d’aquesta gent, la convivència d’entitats amb individus per lliure, la desigual implantació en el territori, el contrast entre unes dinàmiques municipals àgils i ben adaptades amb una altra de parlamentària, a càrrec d’un inexpert grup… tot plegat ens permeten parlar de CUPS en plural. Hi ha una CUP aprofitable. L’empat del gener va ser potser anecdòtic, però les piulades d’aquests dies, a càrrec de militants de pes com Titot i algun altre, no deixen lloc a dubtes: en els seus rengles no només no hi ha unanimitat sinó que sembla endevinar-se que sectors importants estan molt molestos amb la deriva dels darrers mesos.

* Això ens porta a retrocedir de nou al 27 de setembre i preguntar-se realment si els tres-cents-i-escaig mils de persones que van votar la CUP sabien què votaven exactament. Jo mateix vaig ser un dels molts il·lusos que van posar la formació al mateix nivell que Junts pel Sí. Llevat del vot (perquè era indivisible), van rebre de mi el mateix suport i consideració que la coalició triomfadora. Després se’ns ha caigut la bena dels ulls, i mira que era una cosa de lògica: si es presentaven en llista apart és que la seva oferta electoral, el seu projecte nacional, els seus objectius, el seu programa, eren diferents dels de Junts pel Sí. Però tots vam caure en aquella lleugeresa i ingenuïtat, típicament catalanes i de retruc independentistes, i els vam ficar acríticament al mateix sac. Un sac que s’ha demostrat que encara no té blat, ni està lligat, ni res.

* Les desavinences, enfrontaments soterranis i cops de colze per part de les forces majoritàries de l’independentisme (partits o entitats),  que han anat transcendint no haurien d’alimentar més del compte la sensació de desànim o de desinflament, bastant innegables, que el procés està vivint els darrers temps. Potser cal veure-hi el cantó positiu: si tantes ganes hi ha de figurar en un lloc preferent de sortida o de fer mans i mànigues per col·locar-se en alguna destinació institucional específica de la futura independència és que aquesta potser està més a prop i més a l’abast del que a vegades els mateixos afectats pensem.

* Deixo per un altre dia (o per mai) altres polèmiques, discussions o entreteniments de xarxa social, més que res perquè l’apunt està sortint sorprenentment llarg i s’acosta l’hora de sopar (si el senyor Mohedano aconsegueix implantar la seva reforma, que espero que sí). M’estic referint a qüestions com: què ha de ser primer, l’ou de la DUI o la gallina del RUI; o bé la proliferació de projectes de Constitució catalana, de desigual format i qualitat jurídica, que darrerament ens han envaït i que no han aconseguit altra cosa que despertar de nou la bèstia adormida de la possibilitat de fer oficial el castellà o de la conveniència d’un exèrcit.

* En el moment d’iniciar l’apunt, salta la notícia de que el president Puigdemont es sotmetrà a una qüestió de confiança. Recolzo la decisió pel que té de presa d’iniciativa política després que altres hagin abusat de l’administració del tempo polític. Que tothom es retrati i expliqui per què vota d’una manera o d’una altra i igual o diferent que segons qui. Si el president perd l’envit, cosa no descartable, eleccions de nou (sí, s’hauran de fer) i aquesta vegada ningú hi acudirà enganyat. I si el full de ruta no aconsegueix així el preuat i necessari 50% doncs no res, tornem a la casella del peix al cove. En aquest sentit, a Madrid el de la cueta té propostes interessants per qui se les vulgui creure. Per als que no, continuarem endavant fins a la victòria desitjada. No n’hi ha d’altra.

‘Quien con infantes pernocta…’

Els representants de la CUP han “plantat” el conseller Junqueras a l’hora de reunir-se amb ell pels pressupostos encara pendent d’aprovar. La raó? com a protesta per l’actuació policial en el desallotjament d’una antiga sucursal bancària de Gràcia okupada de fa temps. Què tindrà a veure una cosa amb l’altra?

Els nois (i les noies) de la samarreta continuen donant mostres de com són realment i de quant equivocats estàvem molts quan abans i immediatament després de les darreres eleccions els vam posar en el sac (de vots i de diputats) dels partidaris de la llibertat definitiva de la nostra nació. Avui ha estat la infantil rabieta contra Junqueras, ahir va ser l’aprovació d’un document posant en qüestió el suport a l’actual govern (un impresentable incompliment de contracte, per molt assembleària que hagi estat la seva aprovació), i demà serà la negociació de cada una de les partides dels pressupostos, que pot convertir-se en un autèntic calvari si cal cedir davant les exigències dels anticapitalistes. Això no és seriós.

L’ex-president Mas ha proposat retrocedir a la casella de les eleccions plebiscitàries i no em sembla malament: per guanyar-les o per perdre-les, però en tot cas sense comptar amb aquesta trepa d’immadurs que ni fan ni deixen fer.

[Imatge: www.ara.cat]

Han insultat la diputada Anna Gabriel. Farem res?

“Un tertulià del canal Intereconomía ha proferit greus insults a la consellera de Salut Marina Geli. Ja ho vaig esmentar ahir de passada però he pensat que calia fer alguna cosa i se m’ha ocorregut  crear a Facebook un grup de suport a la consellera.

Marina Geli no és que sigui una política que em caigui especialment simpàtica. Tampoc he votat, ni penso fer-ho, la seva formació política, però trobo d’una gravetat inaudita que es falti el respecte de la manera com s’ha faltat a un càrrec públic del nostre país, independentment que la seva gestió sigui bona o no. Se l’ha insultat també com a ciutadana i específicament com a dona. Repeteixo, ho trobo indignant i temo que tot quedarà en l’oblit i sense les necessàries excuses de l’autor del despropòsit.

Ja n’hi ha prou d’aquests abusos de la llibertat d’expressió, d’aquesta violació a les normes més elementals de l’educació i del civisme. Ja n’hi ha prou de sentir les mateixes barbaritats de sempre proferides pels mateixos individus de sempre als mateixos mitjans de comunicació de sempre. Hem de reaccionar. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Es tracta, també ara, de la dignitat de Catalunya.”

Aquest apunt del bloc va sortir publicat el 5 de juny de 2010. Uns anys després cal tornar-lo a publicar pràcticament calcat, canviant únicament el càrrec i el nom de la víctima (Anna Gabriel). Tota la resta, lamentablement, és igual: el mateix “periodista”, la mateixa cadena televisiva, la mateixa falta de respecte… i el mateix odi contra Catalunya i la seva gent per part de la mateixa Espanya de sempre.

Cal fer alguna cosa? Em sembla que en aquesta ocasió la interessada (i les seves companyes, i el seus companys) sabran defensar-se de sobres (i no davant la ineficaç justícia espanyola) i per tant, no caldrà crear cap grup de Facebook com vaig fer jo amb Geli el 2010, en un rampell d’indignació.

[Imatge: twitter.com/cupnacional]

Nervis, festa i agraïment

Ho tinc clar. Si mai dirigeixo una editorial (perspectiva francament difícil, per moltes raons), titularia una possible col·lecció de llibres d’enjòlit com “El Procés”. El nostre procés, cada dia més kafkià (això ja s’ha dit, suposo), ha regalat als amants de les emocions fortes i dels girs inesperats d’argument unes precioses quaranta-vuit hores que no oblidarem fàcilment. Millor dit, que no oblidarem, a seques.

Del desencís i de les tovalloles llançades el divendres (m’incloc) vam passar a uns esperançadors tuits ahir dissabte que ens alertaven de que alguna cosa s’estava coent a les calderes dels partits i entitats compromesos en el camí cap a la llibertat nacional. Es parlava de reunions, de noves propostes, de noms concrets, de decisions que semblaven impossibles de fer realitat… El resultat és el sabut, i a pesar de que ens deixa algunes esgarrinxades, el balanç és positiu. Mas ha de “fer-se a un costat” (bonic eufemisme) i proposar Carles Puigdemont com a president, i els de la samarreta admeten errors i es comprometen a renúncies, però el que és important és que deixen els contrincants (els enemics d’allà i els “amics” d’aquí) completament desconcertats, a la vegada que insuflen trempatina al catalanisme de base, el de carrer, que veia indignat i impotent com s’anava pel camí del pedregar el que tant havia costat d’aconseguir.

S’han acabat momentàniament els nervis, avui és dia de festa, en tots sentits, perquè tindrem nou president i aviat nou govern. Tornaran els dies difícils, això que ningú ho oblidi: de fora continuarà l’agressió per terra, mar i aire (ja han començat, i això és un senyal de la bonança de l’acord assolit) i a dins tornaran els recels entre els diferents actors sobiranistes, que s’hauran de resoldre amb el mateix sentit patriòtic (potser hauríem de començar a dir “d’estat”) del mostrat les hores passades.

I després dels nervis i de la festa també hi ha d’haver un moment per l’agraïment al president Mas per la decisió presa. Sempre m’hi he sentit a prop per raons ideològiques, generacionals i fins i tot professionals, i crec que el pas que va fer ahir l’honora personalment i és intel·ligent des del punt de vista polític. No comparteixo algunes reaccions d’avui mateix (què vol dir això de que “enviem Mas a les cendres de la història”?), però si perquè el procés continuï amb èxit hem de sentir aquestes sortides de to fruit del ressentiment i del sectarisme, doncs endavant. A aquestes alçades de la novel·la (d’enjòlit) fins i tot tenen la seva gràcia.

[Imatge: foto Jordi Cotrina, www.elperiodico.com]

CUP: un dia per desfogar-se

Després del que ha decidit avui l’assemblea (o consell polític, o politburó, o com collons es digui) de la CUP, toca desfogar-se una mica contra aquesta patuleia. Fins ahir vaig ser molt comprensiu amb aquesta formació i amb la seva manera de fer i desfer (em remeto al darrer apunt sobre el tema); a partir de demà tocarà tornar a ser responsable i no regalar a l’enemic de sempre notícies sobre divisions, enfrontaments i trastos pel cap al camp independentista.

Ahir responsabilitat, demà també, però avui toca desfogar-se. Per alguna banda ha de sortir la ràbia i la frustració de veure com tot un procés (recordem-ho: catalanista, progressista, revolucionari fins i tot, participatiu, transversal, democràtic i pacífic) se’n va en orris, potser de forma definitiva, en bona part per culpa d’aquesta tropa d’arreplegats anomenats CUP. No estic gens d’acord amb els ex-abruptes que alguns els estan regalant a la xarxa (des de feixistes fins a traïdors), però bé cal qualificar-los, des de la radical desaprovació amb el què han decidit avui, amb algun adjectiu. Se m’acuden diversos, però potser el que més els escau és “immadurs”. Els cupaires són una espècie que no han entès que s’han fet grans i ara han de jugar a una altra divisió: la de la política en majúscules, amb les seves inevitables transaccions, contradiccions i empassades de gripau. You are in Army, now, nois. Si volen anar rollo assemblea, política alternativa i anti-sistema, d’acord, perfecte, però llavors que no es presentin a unes eleccions marcades encara per les normes de la vella política i, sobre tot, que no facin un plantejament de política autonòmica. Perquè a això han estat jugant tot aquest temps d’estira-i-arronsa: en la més pura lògica del marc a superar, negar-se a investir un president (autonòmic) perquè el programa de govern (autonòmic) no els agradava. I si no els agradava perquè no casava amb el seu model de societat, és a dir, si han fet prevaler el model de societat sobre el model de país es pot entendre, però també tenien que haver sabut llegir correctament els resultats de les eleccions, les inquietuds de l’electoral de Junts pel Sí i, especialment, del seu propi electorat. En definitiva, calia una maduresa per interpretar, decidir i actuar en conseqüència que no han tingut.

Per alegria d’Aznar, Societat Civil Catalana i Podem & friends, la CUP ens ha destarotat el procés sobiranista i ha tornat a frustrar momentàniament les nostres expectatives. Felicitats. El CNI no ho hagués fet millor. S’ho trobaran el març i jo que me n’alegraré. Ara lamento haver-los donat suport indirectament durant la campanya, d’haver assistit al míting de Tarragona i d’haver contemporitzat amb ells en alguns punts tant programàtics com estratègics, però veig que, com molts altres, vaig tenir una visió errònia del que era (i és) la CUP. Vam veure un Baños fresc, marxós, irònic, sí a tot, però no vam veure una Anna Gabriel, granítica i tenebrosa (no parlo del seu pentinat), no a tot. No la vam saber veure perquè potser no hi ha una CUP sinó moltes CUP. Les CUP. L’escup.

[Imatge: www.racocatala.cat]

 

Després de l’empat, després de la broma

El procés de negociació entre Junts pel Sí i la CUP, encara no conclòs, per investir el nou govern de la Generalitat, no ha merescut per part meva cap comentari fins el moment. Si fem excepció de la ingènua broma d’ahir, dia dels innocents, la veritat és que aquest bloc ha passat de puntetes pel que, segurament, és un dels capítols més crucials d’aquesta mena de serial que estem vivint els catalans des de ja fa anys. I si no n’he parlat mai ha estat per el més benintencionat dels motius: perquè m’ha semblat que publicar qualsevol opinió, crítica, comentari a favor o en contra contribueix a enrarir un ambient ja de per si enrarit. Tota presa de posició que hagi fet qualsevol de nosaltres, mers espectadors d’aquest moment del procés, haurà tendit a definir un escenari maniqueu, a enrocar posicions i en definitiva, a fer soroll per no res. Ja no parlo dels insults o exabruptes a la xarxa: parlo només d’apunts en blocs seriosos, i aquest ho és.

Però crec que ha arribat l’hora de ficar cullerada, un cop acabada l’assemblea de la CUP de diumenge, amb el resultat de tots conegut. I per fer-ho tot trencant una llança, en certa manera, a favor de la formació dita anticapitalista. No m’identifico ideològicament amb el que defensa la CUP, això és públic i notori, però sempre he cregut que calia buscar i incidir en els punts en comú entre l’opció independentista majoritària, Junts pels Sí, i la CUP i estrènyer, tant com fos possible, els llaços que els puguin unir. Sé que aquesta voluntat ha estat compartida per molta gent, almenys fins el 27 de setembre.

Al respecte, puc aportar tres exemples de la meva experiència personal. Primer, durant tota la campanya electoral sempre vaig manifestar que calia votar Junts pel Sí o la CUP, sense distincions, i així ho vaig reflectir a tot arreu, des del contingut dels apunts d’aquest bloc fins el motiu que va il·lustrar el meu compte de twitter, amb els logos d’ambdues formacions polítiques. Segon, vaig assistir al míting de la CUP a Tarragona com molts coneguts meus que, n’estic segur, després no li vam donar la confiança electoral però que vam escoltar i aplaudir les intervencions dels seus representants: al cap i a la fi eren, són, “dels nostres”. Tercer, lligat a l’anterior: podria parlar de persones ben properes a mi, notòriament pro Convergència o pro Esquerra, que abans del 27 de setembre estaven dubtosos de votar la CUP com una manera de donar-los suport i enfortir així la diversitat d’opcions independentistes. A la vista dels resultats sembla que aquesta remarcable predisposició va ser contraproduent.

Crec que del contingut comú d’aquests tres exemples personals sorgeix el problema original de l’actual desencontre entre les dues candidatures independentistes. Junts pel Sí va donar per fer, per descomptat, que tots els vots de la CUP anaven a engruixir per defecte el saldo independentista, sense parar-se a pensar que si la CUP es va presentar per separat era perquè eren diferents: sembla una obvietat, però convé recordar-ho. Per la seva banda, la CUP va fer una mala lectura dels seus resultats electorals, atribuint la totalitat dels seus vots al suport a un canvi radical de tot el canviable, institucions, maneres de fer i perspectiva de veure les coses, a una lloable rebel·lia contra tot (que podem compartir, per què no?) però també a una aposta per un biaix ideològic que una majoria de la societat no comparteix (ni compartirà mai: les coses són així).

El resultat de l’assemblea de diumenge ha servit perquè veus d’aquí i d’allà s’hagin abraonat de nou sobre el procés independentista en general i sobre la CUP en particular. Els nostres voltors de tots coneguts, en busca de carronya davant qualsevol dificultat, ja han tornat a parlar de “fracàs”, “esperpent” o “agonia” tot resumint l’increïble empat a vots produït a Sabadell. Deixeu-me en aquest punt defensar els de la samarreta. Si s’ha produït el curiós fifty-fifty ha estat perquè s’ha volgut ser escrupolosament democràtic en la presa de decisions. Als partits tradicionals, almenys a alguns, això no es produirà mai perquè el líder que decideix és, per definició, un nombre senar de persones. Sobren, d’altra banda, les insinuacions de manipulació electoral al respecte: no me la crec, i el resultat tampoc és tant excepcional com algunes llumbreres han deixat anar a la xarxa (podem parlar de matemàtiques, però no és el moment), simplement va ser el fruit d’una casualitat. Posats a buscar peròs al desenvolupament dels esdeveniments, cal retreure a la CUP la seva manca de previsió davant un possible empat de vots. Una formació que es proclama assemblearista i que ho demostra amb fets ha de treballar molt millor els temes relacionats amb l’organització i els reglaments de funcionament, per evitar situacions tan galdoses com les viscudes diumenge. Situacions que ens tindran amb l’ai al cor una setmana més, amb els terminis legals a punt de vèncer, transferint la importantíssima decisió encara no presa a un òrgan molt més reduït que, opti pel que opti, rebrà de tot arreu, de dins i de fora, d’aquí i d’allà, dels de baix i dels de dalt.

Confiem en una resolució positiva, imprevista i enginyosa de l’actual moment polític, com si es tractés d’un gir argumental més amb que ens delecten (qui se les miri) les sèries televisives de més popularitat. Ja fa anys que això és un culebrot, però segueix aguantant capítols i més capítols mentre l’audiència no decau. Encara.

[Imatge: foto Iván Jiménez, www.naciodigital.cat]

 

Nova proposta de Junts pel Sí

A la vista de l’empat d’ahir a l’assemblea de la CUP, i conscient de que s’han de fer noves concessions per tal que la investidura de Mas caigui en gràcia a més del 50 % dels militants de la formació anticapitalista, Junts pel Sí ha fet una nova proposta: el pentinat “cop de destral”, que és trending topic entre les cupaires del sector morro fort, serà obligatori per tots els alts càrrecs de la Generalitat. S’espera que amb aquesta mesura, un autèntic pla de xoc (no com l’altre), els 1.515 votants que ahir no veien encara les coses clares veuran definitivament la llum. Com a prova de que la proposta va de veres, la consellera Munté ja ha passat aquest mateix matí per una acreditada perruqueria de la capital per fer-se el new look i ha penjat la foto a les xarxes.

De nou en campanya (i 7: si tu no hi vas…)

Final de campanya electoral. És el dia de passar l’escombra:

* Amb el debat d’ahir nit (a set!), TV3 es va rendir definitivament al sòrdid món de la cridòria tan ben representat a les televisions privades. Els candidats, parlant dos, tres… o tots set alhora, van ser incapaços d’articular un debat entenedor, mentre la directora-presentadora, una Mònica Terribes que ha tingut millors èpoques, s’esforçava sense èxit en transformar l’orgue de gats en una orquestra mínimament harmònica.

* Però qui va dissenyar la propaganda electoral de Democràcia i Llibertat? Per mi que deu ser de la CUP perquè sembla feta perquè ningú no els voti. Cartells en blanc i negre, fotos dels candidats que sembla que hipnotitzin qui els mira (com molt bé va escriure l’altre dia un entès en un diari), lletres guixades amb bolígraf… Tampoc recordo que tinguin cap eslògan. En fi, res que convidi a agafar les seves paperetes i a dipositar-les amb excitació a les nou en punt a les urnes corresponents. I mira que ho necessitem!

* No en farem més llenya de la necessària, pobre home, però hem de reconèixer que molts tindrem una íntima satisfacció si diumenge al vespre els resultats donen zero diputats a la unió de Duran i companyia (UDC). No vulguem ser comprensius ni hi busquem excuses: aquest home és el representant més qualificat de la casta política, en el sentit més negatiu del terme. Un amic meu va crear ahir el hashtag #etqueden3diescerillo: dilluns, l’inquilí del Palace haurà de fer les maletes. Bon vent.

* S’ha d’anar a votar diumenge? Jo hi aniré, i des que la CUP va dir que calia abstenir-se, ho faré amb més entusiasme. S’ha de reconèixer als nois de la samarreta una especial habilitat per sortir amb ciris trencats quan més inoportuns són (els ciris). Si l’independentisme conseqüent o el que es creu el referèndum del de la cueta (concedim-li el benefici del dubte) anem a votar massivament diumenge els beneficis per al procés són ben evidents. És una llàstima que alguns no ho sàpiguen veure així. Per cert, molt bo l’anunci de l’Assemblea: amb el sofà torna l’autonomisme (“si tu no hi vas…”).

[Imatge: foto ACN; www.ara.cat]

 

Idees de bombera

Amb aquest apunt tanco el tema investidura del futur president de la Generalitat. No és bo fer-ne massa escudella i bé prou que veus més influents que la meva seguiran marejant-nos sobre el qui, com, quan i perquè de la primera de les grans decisions que haurà de prendre la nostra classe política. Veus com ara la premsa brunetina que s’encarrega dia sí, dia també, de ficar cullerada amb la més malèvola de les intencions.

Però també des del nostre bàndol se n’està deixant anar cada una que Déu n’hi do. Em refereixo per exemple, amb un cert retard, a la idea d’Anna Gabriel (CUP) de proposar una mena de presidència compartida o, com ella diu, “coral”. La gran solució, sí senyor. Un cor de quatre presidents i presidentes (atès l’origen de la proposta, es dóna per òbvia la igualtat categòrica de sexes) que dirigirien a l’uníson el nostre país amb mètodes de presa de decisió tant difícils com desconeguts. La darrera vegada que quatre persones van governar a l’hora un país va ser, si no vaig errat (s’agrairan correccions), la Tetrarquia romana, parlo del segle IV, i no era ben bé el mateix.

La pintoresca proposta de Gabriel seria, doncs, una innovació en tota regla en la manera de governar els països. Ja m’imagino l’escena: quatre persones (de quatre partits diferents!) tancats en una habitació i havent de consensuar cada decisió a què obligaria la difícil gestió de la nostra societat, i a sobre en ple procés sobiranista.

Com un matrimoni però multiplicat per dos. Un cor sense director. Una olla de grills, vaja.

[Imatge: l’emperador Dioclecià, inventor de la Tetrarquia; Viquipèdia]

El nen s’ha fet gran

La CUP no ho sap, però des de dilluns és una formació adulta. Vull dir que han de començar a estar a l’alçada del que d’ells s’espera en l’actual moment polític. Que s’han acabat les criaturades o les bogeries d’adolescent, vaja. Benvinguts a la realitat.

Quan dic moment polític em refereixo, òbviament i inevitable, al debat intens i extens sobre si Artur Mas ha de ser investit de nou president o bé ho ha de ser un altre. Valoro en gran manera l’exercici de coherència que suposa que la CUP hagi mantingut, abans i després, la negativa a fer president Mas. El que ja no valoro tant, o més ben dit gens, són les raons que addueixen. Se n’ha parlat prou i no tinc res a afegir: retallades, privatitzacions… Ideologia, tot això és ideologia, i els grans reptes i decisions a prendre que té Catalunya damunt la taula aquests dies no entenen d’ideologia, només de democràcia, de país i de futur, conceptes que uneixen al cent per cent Junts pel Sí i la CUP.

La nostra societat va enviar un missatge ben clar a Catalunya, a l’estat i al món, i aquest missatge no és precisament un vot de càstig al president Mas, sinó exactament el contrari. El poble ja el va investir, en certa manera, el mateix 27 de setembre. La CUP pot mantenir-se en les seves conviccions però que sàpiga que està fent un molt flac favor al procés sobiranista alineant-se, sense proposar-s’ho, amb el bàndol enemic. “Quina mania que teniu amb Mas, sembleu espanyols” li vaig deixar anar l’altre dia a Facebook a un amic meu cupaire, que em va contestar amb un glacial silenci.

Però tranquils, que sempre hi ha solucions per a tot. Circula ja per la xarxa una proposta que consisteix en trobar un president (o presidenta: voto per la Muriel Casals) de consens, del gust també de les capricioses assemblees de la CUP, investit pels 72 diputats “indis”, i compatible amb un conseller en cap que seria, òbviament, Mas. Potser pactar el full de ruta i el programa de govern serà encara més senzill.

Però per aconseguir que aquesta fórmula arribi a bon port (o d’altres que puguin sorgir, i que posarien dels nervis les brigades uniates) cal que la CUP accepti que ha crescut i que assumeixi la realpolitik a què les circumstàncies del moment li dicten. Si les coses es fan com estan previstes i surten bé, en un any i mig tindrem noves eleccions i, en aquelles sí, podrem votar unes formacions per investir un govern amb criteris netament ideològics, com fan tots els estats normals. Perquè també ho serem.

[Imatge: www.ara.cat]

En campanya (i 7: l’altre piromusical)

Mirava ahir per televisió el piromusical de la Mercè, aquesta banal distracció de masses barcelonines elevada a la categoria de gran espectacle mediàtic per obra i gràcia de TV3, i la meva ment no podia evitar relacionar-ho amb la campanya electoral que en quatre hores acabarà formalment (de facto però, les xarxes socials bulliran fins a l’obertura d’urnes, quin remei). La transcendència i l’envergadura del tema estrella d’aquestes eleccions demanaven per part de totes les formacions polítiques, sembla, argumentacions de calat, profunditat en els debats i seriosa exhibició de dades contrastades, i ens hem trobat en canvi amb una successió de coets, trons i piules de coloració i estridència diverses, com si del divertimento de Maria Cristina es tractés, que res no aporten a ningú: no fan canviar el sentit del vot ni als que estem convençuts ni als que no.

Sense anar més lluny, el PP ens ha obsequiat avui amb un video. Quaranta-vuit hores abans de que el xollo català se’ls acabi, es despengen amb una desesperada demostració d’amor cap a tots nosaltres en forma d’una successió de floretes en la llengua de Verdaguer (com dirien els cursis). Remata el vídeo Rajoy vocalitzant perquè units guanyem. Són la segona, tercera i quarta paraula en català que li hem sentit mai dir (la primera va ser l’inevitable seny pronunciat en seu parlamentària). Qui tingui temptacions de retreure a Rajoy aquesta escassedat idiomàtica, que sàpiga que el gallec guanya, en aquests moments, a Felipe González per 4 a 0.

I de l’andalús volia parlar. Com que allò de dir que la situació actual sembla l’Europa dels trenta quedava molt i molt malament, i tenint en compte que aquestes comparacions insultants són patrimoni d’El Mundo cap enllà, es va permetre l’altre dia una innovació historiogràfica al respecte i relacionar “dret a l’autodeterminació” amb Stalin, un insospitat petard llançat per un polític en plena decadència i sense conseqüències com s’ha vist després.

També restarà en l’oblit l’afirmació del seu company de files ideològiques Miquel Iceta, cridant-li al respectable que ho volen ser tot, catalans i espanyols, i que ningú els ha de fer triar entre Miró i Velázquez. Tal sorprenent afirmació diu molt del concepte de la cultura d’aquesta gent, més enllà del gastat argument (leit motiv de la Chacón) de que no podem elegir entre el pare i la mare… Cal recordar a Iceta que, posats a triar entre pintors també tenim Renoir, Durer o Kandinski i que, com a català, admiro Velázquez sigui el que sigui nacionalment: el que no vull és que el Museu del Prado, on està exposat el genial pintor sevillà, sigui estatal o madrileny, segons convingui, quan es calculen les balances fiscals i sempre en contra nostre, és clar.

Iceta, en fi, haurà deixat en aquesta campanya una altra figura pirotècnica com és el seu desenfrenat ball al ritme de “Don’t stop me now”. Una anècdota que haurà servit només per distreure al personal, igualet igualet que el castell de focs. Com era allò de la lluna i el dit? Bé, si que va ser aprofitat pels seus oponents: l’inevitable Albiol, del PP, va retreure-li-ho tot pronunciant aquella frase fetitxe de l’unionisme: con la que está cayendo en Cataluña…” Em sembla que l’únic que està caient a les enquestes és, precisament, el seu partit.

Bé, podríem seguir amb més focs d’artifici però l’apunt m’ha sortit llarg, la campanya electoral s’ha fet no llarga sinó infinita (quants mesos portem així?) i hem d’anar acabant. A aquesta hora, al mateix escenari que el piromusical d’ahir està tenint lloc l’acte final de Junts pel Sí. Els petards seran substituïts, ara sí, per la darrera argumentació, la darrera crida a la il·lusió, el darrer reclam de vot perquè diumenge s’alcin, ells i els companys de la CUP, amb la victòria. Bon viatge pels guerrers. Ítaca ja s’albira.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

En campanya (3: tertúlies de Whatsapp)

Avui, animada tertúlia al grup de Whatsapp. Alguns dels seus membres estan un punt indecisos sobre què votar el proper diumenge 27. El cor els acosta a la CUP i el cap els dicta ser més freds i calculadors i votar Junts pel Sí. Així estan les coses. Després dels esforços que va costar confegir una llista unitària entre les dues grans formacions, de convèncer independents de primera categoria i de pactar un full de ruta per als propers mesos, l’altra candidatura mostra la seva cara més amable i atractiva davant cert independentisme que mai no acaba d’abandonar el sentimentalisme: que si la CUP és més honesta, que si ho ha fet molt bé al Parlament, que si penja uns vídeos fantàstics… Jo opino, i així ho he expressat, que entenc perfectament aquesta postura però que de cara a ser mínimament pragmàtic, cal que la candidatura Junts pel Sí obtingui una victòria clara. Qualsevol altre resultat no serà interpretat a l’exterior com volem que ho sigui (que és el que importa), a banda de crear un escenari difícil de gestionar: algú s’imagina una majoria absoluta formada per, posem per cas, 55 diputats de Junts pel Sí i 13 de la CUP?

Un altre tema apassionant ha ocupat els darrers minuts de debat al Whatsapp. Algú ha proposat votar la Inés Arrimadas (o “Arrecerades”), a l’altre extrem de l’arc parlamentari. A parer d’alguns tertulians, arguments no li’n falten, a la noia.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

En campanya (1: tarda de cabaret)

He assistit al míting que ha fet la CUP avui a Tarragona. No són els meus, però són dels nostres (bé, jo ja m’entenc), i per tant tenia interès a viure l’experiència.

* L’esdeveniment ha estat un èxit complert. La sala del Palau de Congressos ha quedat absolutament desbordada, amb molta gent sense poder-hi entrar. Tot s’ha de dir: he saludat més d’un i més de dos que sé positivament que la papereta que dipositaran el dia 27 no serà la de la formació anticapitalista sinó la de Junts pel Sí. M’agradarà saber si el mateix fenomen es produirà a la inversa en el seu moment.

* A les escales d’accés al Palau hi ha publicitat d’un espectacle de cabaret a celebrar properament a Tarragona. El míting d’avui també ha tingut alguna cosa de cabaret. Res de quatre intervencions amb les proclames de sempre. Les intervencions hi han sigut, però barrejades amb tota mena de disciplines artístiques que han fet més agradables les dues llargues hores que ha durat l’acte. Una mena de dansa al principi, un cantautor valencià, una coral…

* Però sens dubte, el número més esperat de la vetllada ha consistit en un diàleg més o menys humorístic protagonitzat pel duet Antonio Baños & David Fernández. El de la sandàlia (que avui anava calçat) ha apadrinat, per dir-ho així, el de la camisa blanca (que avui anava amb samarreta negra). El segon substituirà el primer en la seva no sé si agraïda tasca al Parlament. En tot cas, ja li calen bons consellers perquè, com ell mateix ha confessat, només porta tres setmanes en política. M’agrada el Baños aquest: desprèn una humanitat i una proximitat que no tots els membres de la CUP tenen. Sense anar més lluny, algunes de les intervencions d’avui feien una mica de por, començant pel to de veu emprat.

* D’entre tots els oradors de l’acte, ha cridat l’atenció un zelador del Joan XXIII que, tot i ser anarquista, ha demanat el vot per la CUP encara que ell “no creu en les democràcies” (sic). Això és fer trampa: o s’està a dins o s’està a fora, o tots frares o tots canonges.

* Ha clos la vetllada l’actuació de la coral, que abans hem esmentat. Una de les peces interpretades ha estat “La gallineta”, de Lluís Llach. S’adonen els organitzadors que, subliminarment, han estat fet campanya a favor d’un candidat de la competència?

[Imatge: Baños i Fernández, donant-se la rèplica mútuament; foto de l’autor (no massa bona, la veritat)]

 

Homes de poca fe…

“Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Evangeli de Sant Mateu,14:31)

Què haurà estat primer, la sonda New Horizon a Plutó o l’acord entre Convergència i Esquerra per la llista única? Segurament hauran arribat empatats al seu objectiu, però em temo que l’artefacte espacial, després de 10 anys de viatge per aquests mons de Déu no s’haurà trobat amb tantes dificultats com el pacte entre els dos venerables pals de paller del catalanisme.

L’enèsim i agònic part del procés sobiranista ens deixa, però, motius de satisfacció. No és l’escenari somiat per molts (m’incloc) però, comptat i debatut, i mirat amb fredor a toro passat, és una filigrana molt ben treballada: els dos grans partits moderats es presenten junts (com tanta gent volia), hi aniran de candidats els eufemísticament denominats “polítics en actiu”, Mas inclòs (naturalment!), al cap d’amunt hi aniran les nostres estimades “Catalines” (qui gosaria parlar-ne malament?) i la llista estarà encapçalada per Raül Romeva, una figura molt ben vista per tots els colors ideològics i que desmunta la fatigosa cantinel·la espanyola de que el procés és una “deriva d’Artur Mas”.

La inclusió de l’ex-eurodiputat, unida a la llista pròpia de la CUP, deslloriga per complet l’estratègia dels “sí que podem”. Que l’esquerra alternativa catalana es presenti separada de la llista comuna podrà no agradar, però no ve de nou: ells mai no van marejar a ningú com si que van fer els altres i, al final, el seu capteniment no farà més que fer-los guanyar vots, que també ens serviran per al procés endegat. Parlant de la CUP, tinc per mi que el verdader pacte, soterrat i sense fer soroll, ha estat un de CDC amb la CUP fent pinça i repartint-se el territori: l’abraçada del 9-N no va ser casual.

El millor termòmetre per saber si la solució adoptada, ja casi en temps de descompte per cert, és bona o no és escrutar les reaccions dels bàndols contraris, el d’aquí i el d’allà: els esgarips que s’han deixat anar, inclosos els de l’inefable Margallo, denoten un alt nerviosisme que no hauríem de deixar de tenir en compte.

Homes de poca fe: us pensàveu que no passaríem aquest nou obstacle en la difícil travessa a la llibertat del nostre poble, però aquí està. Avui el Wall Street Journal en parla: la cosa va, realment, de debò.