Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

Resumint: no a la independència

A l’hora de la veritat, tota l’esbravada revolucionària i rupturista d’aquestes forces que han irromput a l’escenari polític català i espanyol queda en no res en el moment que tenen l’ocasió (i, per coherència, l’obligació) de posar-ho en pràctica. Barcelona en Comú tenia avui l’oportunitat de votar a favor de l’adhesió de la capital a l’AMI, cosa que hagués comportat un notable avenç, ni que fos simbòlic, en el procés que es vol culminar el proper 27 de setembre. Una adhesió a un objectiu, aquest sí, autènticament revolucionari i rupturista (en el sentit de tenir l’oportunitat de transformar des de zero la nostra societat, que és el que ells proclamen contínuament).

Doncs no. S’han abstingut. Com els seus germans ideològics, la Catalunya sí que podem (o així), tot és plantejar-los la independència de Catalunya i respondre amb evasives, condicionants (sí, però) o dilacions (ara no toca, ves per on…). Quan no és l’exigència de lligar alliberament nacional i social (cosa que la CUP sí que fa de veritat, sense més problemes) és el recurs a carregar totes les culpes del que passa al president Mas. Tot és culpa de Mas (y Mas y Mas, pero mucho Mas…).

Semblava que ja ho havíem sentit tot en el notable art de la confusió i l’ambigüitat que practica la nostra estimada esquerra neo-post per no acabar d’aclarir mai si realment vol la independència per Catalunya (tampoc ens diran mai que “no” clarament), però els arguments que ha deixat anar avui el portaveu a l’Ajuntament, Jaume Asens, m’han deixat de pedra. Resulta que la seva formació no s’adhereix a l’AMI perquè és una entitat que promou una idea de la Catalunya de Cambó, Verdaguer o Torras i Bages i no de la Catalunya de les classes populars. Ara resulta que el gran obstacle és Mossèn Cinto. Qui ho havia de dir. De debò creu que l’AMI representa només certa Catalunya? I si és així, no creu Asens que una bona manera d’evitar-ho és, precisament, incorporar-hi Barcelona, amb tota la pluralitat ideològica i riquesa social que la ciutat representa?

Poden donar-hi tots els tombs que vulguin però avui Barcelona en Comú s’ha comportat igual que els partits tradicionals que tan critiquen. La seva abstenció és la mateixa que la d’Unió Democràtica i equival al “no”, a efectes pràctics, del PP i de Ciutadans. Tres partits defensors de les classes populars, com és ben sabut.

[Imatge: www.ccma.cat]

 

Notícia: Ciutadans/Ciudadanos són catalans

L’actualitat política ens ofereix avui dues notes ben interessants. Una, el PP es referirà a partir d’ara a Ciutadans/Ciudadanos només en la primera de les dues accepcions, recalcant així la procedència principatina de l’invent dels Rivera, Cañas i companyia. Dues, la web d’aquesta formació política ha eliminat la seva versió en català.

Les dues notícies diuen molt de la percepció que Espanya té dels catalans, i apareixen en un moment en què les enquestes estan subministrant apetitoses expectatives electorals a tot l’estat per la formació originàriament catalana, justificades per una imatge de renovació política (ben discutible, per cert) que ha anat conreant els darrers anys fins a somiar en convertir-se en una mena de Podemos taronja i no morat. Com que Ciutadans aspira a recollir un bon farcellet de vots, bàsicament procedents del PP, els dos partits no han dubtat en rivalitzar entre ells demostrant l’amor que tenen per Catalunya. El primer “netejant” la nostra llengua de la web d’un partit que té la seva seu central a la Gran Via de Barcelona. El segon recordant a la soferta opinió pública espanyola que els de Rivera són “catalans” (horresco referens!) i, per tant, rebutjables com si d’un xampany es tractés.

Que uns s’amaguin de ser catalans i que els altres els ho recordin amb inequívoques intencions electorals demostra quina mena d’estima tenen per nosaltres. Qui vol seguir pertanyent a l’estat, en aquestes condicions? Per cert, que a la web de Ciutadans s’afirma que, en matèria de llengua i cultura, (tradueixo) “les administracions hauran d’atendre en la llengua oficial que triïn els ciutadans”. Llàstima que aviat serem lliures, amb la il·lusió que em feia que m’atenguessin en català a Salamanca…

[Imatge: en aquest cartell de fa uns anys ja apuntaven maneres; www.directe.cat]