Tan bon punt

M’he tornat a aficionar al Scrabble (bé, a l’Apalabrados). Com sap el nodrit exèrcit de practicants catalans d’aquest joc, la fitxa amb més puntuació i que costa més de col·locar (mira, una!) és la ela geminada. El diccionari ens ofereix al·lè com a solució per sortir del pas (si disposem de les corresponents vocals, clar), perquè és una mica il·lús (té, una altra!) pensar que un cop de sort farà que algú pugui compondre pupil·laritat o col·legatària, mots igualment beneïts pel nostre benvolgut IEC.

És un bon dia per parlar-ne: el 24 de gener el dediquem a la ela geminada, perquè avui fa 104 anys que l’Institut va publicar les Normes ortogràfiques, que fixaven quan i com s’havia d’usar el punt volat. Preciosa singularitat de la nostra llengua per uns, dificultat innecessària per altres, la ela geminada és la primera candidata a patir incorreccions de tota mena, el punt baix, el guionet, les eles separades… i ja no parlem de la (no) manera de pronunciar les paraules tocades amb aquesta peculiaritat.

Esperem que el punt volat no corri la mateixa sort que la majoria dels diacrítics, sacrificats per l’Institut a l’altar d’una mal entesa simplicitat que l’únic que fa és desnaturalitzar encara més la nostra llengua. Una decisió ben equivocada per il·lògica (i tres!).

[Imatge: lexicografia.blogspot.com]

 

Gramàtica: vénen canvis

Quan la màxima autoritat lingüística d’un país anuncia canvis en l’ús oficial d’una llengua (lèxic, gramàtica…) sorgeixen inevitablement les polèmiques. Ens ho recordava avui mateix Vilaweb amb els acalorats debats que van suscitar determinades reformes del francès (inclòs l’intent de fer desaparèixer el preciós accent circumflex) o de l’alemany (on també es va aconseguir salvar el no menys preciós eszett). L’Institut d’Estudis Catalans presenta una sèrie de canvis ortogràfics, el més cridaner dels quals consisteix en carregar-se un centenar llarg d’accents diacrítics. Al nostre país, on el que no és entrenador de futbol és filòleg, ha faltat temps perquè tothom s’atreveixi a dir la seva, sobretot per mostrar-hi recel sinó rebuig, com passa sempre davant qualsevol canvi d’alguna cosa que teníem assumida.
Jo, per la meva part, no m’oposo categòricament a aquests canvis. Diacrítics a banda, són perfectament acceptables, incloses algunes rectificacions sobre l’ús (s’escriurà amb accent a partir d’ara?, ja no ho recordo) del guionet, sonora patinada del IEC fa alguns anys i que jo no he respectat mai. Pel que fa als diacrítics, em costarà adaptar-m’hi si és que m’hi adapto. No qüestiono tant els canvis en concret com la manera en què s’han fet. Com ja és habitual, s’han cuinat, elaborat i servit en selectes i restrictius compartiments corporatius, lluny de la plebs i, quan s’ha pres la decisió final sobre les modificacions, no sabem amb quins criteris exactament, s’han fet públiques d’un dia per l’altre sabedors de que no serien prou ben rebudes. Ara que estan tan de moda, per què no es va efectuar un procés participatiu on totes les persones més o menys interessades per la llengua, professionals o no, debatéssim obertament sobre els canvis o féssim arribar les nostres reflexions a l’Institut?
D’altra banda causa una certa tristesa constatar com, cada vegada que es modifica algun aspecte de la llengua és fa inevitablement per a “simplificar-la”, que és la manera fina de dir “empobrir-la” o, espero equivocar-me, “que s’assembli més a una altra llengua”, no fa falta dir quina. Cada idioma hauria de conservar tots els seus elements característics, que la diferencien de les altres llengües. Parlàvem abans de l’accent circumflex i de l’eszett (no sé com s’escriu amb el meu teclat), però això també val per la ena palatal castellana (o sigui, la ñ), els diversos signes i vocals característics de les llengües escandinaves o el punt volat de la ela geminada que, si no vaig errat, és exclusiu del català. L’excusa que es posa a vegades, de que aquestes peculiaritats lingüístiques (amb les corresponents regles i excepcions) comporten dificultats per al seu aprenentatge és això: excuses de mal pagador, un pas més cap a una societat acomodatícia, on tot ha de ser fàcil, mastegat, intuïtiu o previsible. I si tot ha d’acabar així, quina és la gràcia?
[Imatge: www.teatrebarcelona.com]

La filla del forner

Algú que en lloc de dir-se Carme o Ester es fa dir “filla de forner que ja n’està fins els nassos de la parauleta” em pica les crestes perquè en el meu apunt d’ahir, dedicat al croissant, vaig usar la paraula fornejar en lloc d’enfornar.

Aquest blocaire, que com saben els seus lectors intenta ser molt escrupolós en temes lingüístics, ha corregut a consultar el diccionari i ha comprovat que els dos mots són correctes, tot i que li escau més enfornar (posar alguna cosa al forn per coure-la) que no fornejar (passar pel forn per acabar d’assecar alguna cosa). És obvi que els croissants s’enfornen per coure’ls (ja s’assequen després a temperatura ambient).

La filla del forner dormirà tranquil·la, aquest blocaire haurà enriquit el seu vocabulari, el bloc farà més patxoca i els seus lectors gaudiran d’una redacció més pulcra. Tots contents.

 

Cafè amb llet: dues o tres tasses

Pel que fa a l’episodi lingüístic de Quimi Portet amb un cambrer, diverses qüestions. Sense entrar en el fons de l’assumpte que ha generat els esperables (i necessaris i justificadíssims) esgarips de l’opinió pública catalana, cal començar per denunciar el comportament del pretès cambrer. És igual la llengua que es parla i la llengua que s’entén: a un client no se’l pot tractar com ho va fer aquell individu. Això ens duria a un debat que avui no toca com és el del tracte al client en un sistema econòmic (l’actual) determinat per l’obtenció ràpida de beneficis, la minimització de la qualitat i la precarietat laboral.

Entrant en el que ens importa ara, si un cambrer és capaç de dir-li a un client el que aquell paio va dir al cantant vigatà, demostra molt a les clares la situació en què viu la nostra llengua al nostre país, si és que no la sabíem prou. Perquè hagi passat això (que Balearia contracti un cambrer que no entén el català i que aquest cambrer tingui la sans façon de xulejar per aquest fet) demostra que són poquíssims a la vida diària els Quimis Portets que demanen cafès amb llet i que, si es troben amb una resposta impertinent, ho fan públic o ho denuncien. Aquest és el nostre mal i aquest és el problema de la nostra llengua: la demanda per part dels seus parlants. No dic militància ni heroïcitat, dic només demanda d’una certa dignitat en el respecte a la llengua mil·lenària. Si aquesta actitud fos més generalitzada (no és fàcil, ho admeto) les coses rutllarien d’una altra manera i no caldria lamentar-se’n tant, com tenim per costum.

L’enemic, davant aquest nou episodi, ha tingut el desvergonyiment no sols de girar l’argument (no és el dret del català sinó l’obligació del castellà) sinó de desviar l’atenció cap el fet d’una presumpta violació del dret a la imatge del cambrer en qüestió pel fet de publicar la seva foto a Twitter. Exactament la mateixa estratagema que es va fer servir amb les gravacions al despatx del ministre: no importa el què ha passat, sinó un detall de com ha passat.

Caldrà continuar la batalla del cafè amb llet (qui en demani als bars: jo l’odio), articulant bé les paraules, que t’entenguin, que no et facin morros, que no et portin un cafè amb gel (no hi ha cap so coincident entre “llet” i “gel”, però en fi…) i que te’l puguis prendre tranquil·lament sense la sensació que hagis hagut de batallar en una guerra que no hauria de ser si fóssim un país normal.

Una mica de sentit comú / Un poquet de sentiu común

Una bona notícia lingüística: després de ser aprovada pel PP ara fa dos anys, la llei aragonesa de llengües serà corregida, de manera que les tres llengües que s’hi parlen seran denominades com la història, la filologia i el sentit comú manen, i no amb uns ridículs circumloquis. Només cal posar un “però” a la notícia: el president d’Aragó ha dit que “és evident que l’única llengua oficial ha de ser el castellà”. Per què és evident? Quin problema de pes impedeix que el català i l’aragonès gaudeixin d’oficialitat als territoris on són parlats? Tot són regatejos. En fi.

[Traducció a l’aragonès]

Una buena noticia lingüistica: dimpués d’estar aprebada por o PP agora fa dos anyos, a lei aragonesa de luengas será correchida, de traza que as tres luengas que se  charran serán denominadas como a historia, a filolochía y o sentiu común mandan, y no con uns ridiclos circunloquios. Solament cal meter un “pero” a la noticia: o president d’Aragón ha dito que “ye evident que a sola luenga oficial ha d’estar o castellán”. Por qué ye evident? Qué problema de peso impide que o catalán y l’aragonés desfruten d’oficialidat en os territorios an son charraus? Tot son regateos. En fin.

Notícia: Ciutadans/Ciudadanos són catalans

L’actualitat política ens ofereix avui dues notes ben interessants. Una, el PP es referirà a partir d’ara a Ciutadans/Ciudadanos només en la primera de les dues accepcions, recalcant així la procedència principatina de l’invent dels Rivera, Cañas i companyia. Dues, la web d’aquesta formació política ha eliminat la seva versió en català.

Les dues notícies diuen molt de la percepció que Espanya té dels catalans, i apareixen en un moment en què les enquestes estan subministrant apetitoses expectatives electorals a tot l’estat per la formació originàriament catalana, justificades per una imatge de renovació política (ben discutible, per cert) que ha anat conreant els darrers anys fins a somiar en convertir-se en una mena de Podemos taronja i no morat. Com que Ciutadans aspira a recollir un bon farcellet de vots, bàsicament procedents del PP, els dos partits no han dubtat en rivalitzar entre ells demostrant l’amor que tenen per Catalunya. El primer “netejant” la nostra llengua de la web d’un partit que té la seva seu central a la Gran Via de Barcelona. El segon recordant a la soferta opinió pública espanyola que els de Rivera són “catalans” (horresco referens!) i, per tant, rebutjables com si d’un xampany es tractés.

Que uns s’amaguin de ser catalans i que els altres els ho recordin amb inequívoques intencions electorals demostra quina mena d’estima tenen per nosaltres. Qui vol seguir pertanyent a l’estat, en aquestes condicions? Per cert, que a la web de Ciutadans s’afirma que, en matèria de llengua i cultura, (tradueixo) “les administracions hauran d’atendre en la llengua oficial que triïn els ciutadans”. Llàstima que aviat serem lliures, amb la il·lusió que em feia que m’atenguessin en català a Salamanca…

[Imatge: en aquest cartell de fa uns anys ja apuntaven maneres; www.directe.cat]

D’on ve el talent (Joan Veny)

“La passió dialectològica del doctor Veny va lligada de manera natural per la curiositat etimològica i el seu deler per conèixer les arrels històriques de cada paraula. Ja m’he referit, ben intencionadament, a la paraula talent, no debades tema del seu primer estudi etimològic (1957), aviat seguit de tantes i tantes aportacions, una més interessant que l’altra, i que suposen contribucions sobre aspectes negligits i sovint ignorats de la cultura popular, que ens obliguen a fixar la mirada en la quotidianitat i l’entorn natural, com ara l’estudi dels mots relacionats amb l’esternut (1963-1968), o tan plens de saborino com el de “De re ficaria: cat. ‘bordissots’ i ‘paratjals'” (1981), el dedicat a les “figues malenquines” (1988), al “catxel” (1989), i als vins catalans (1993), o els que tracten dels noms catalans del “grill” (1988), la “saura o gralla” (1993), la “fredeluga” (1986), i el mosquit (1997), etc. Esment a part mereixen monografies tan casolanes com “quedar amb ses llànties” (1995), o tan divertides i inoblidables com “erotisme i litúrgia en els noms del QUETSÉMPER” (1986).”

(Del pròleg d’Albert Hauf i Valls a la Miscel·lània Joan Veny, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat; el lingüista mallorquí Joan Veny i Clar ha estat guardonat avui, ben merescudament, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes)

[Imatge: www.iec.cat]

El preu de la independència

L’entrevista d’ahir a Pau Vidal i l’editorial d’avui, sobre la situació actual i futura de la nostra llengua, i la conseqüent (i inevitable) polèmica posterior tornen al primer pla una qüestió que el mateix procés independentista semblava haver eclipsat.

Sense deixar de donar una bona part de raó a Vidal i a Partal (rimen i tot), sóc dels que opina que en aquests moments posar-se a discutir, polemitzar o situar en el centre del debat l’estatus legal que han de tenir les diferents llengües en una Catalunya independent és contraproduent. M’afegiria així al nombrós col·lectiu (impossible quantificar) de catalans que, davant de determinats reptes, responen amb allò de “el nostre mal no vol soroll”, i en aquests moments propers a culminar el procés independentista, quan és opinió generalitzada que encara cal afegir nouvinguts a la causa, no sembla que sigui una bona idea posar la llengua (un tret identitari, en definitiva) al centre del debat.

Crec que amb l’estatus lingüístic de la Catalunya independent anem una mica desorientats. Quan s’eleva el concepte “oficialitat” a l’altar de la sacralitat legal, sigui per atribuir-la en exclusivitat al català, sigui per estendre-la al castellà, errem el tret. Al capdavall, què vol dir exactament “oficialitat”? Posats a etiquetar llengües, seria més partidari de proclamar el català (a la futura constitució, ara que surten com bolets) com la llengua pròpia, la central, la que tothom ha de conèixer, la de l’escola, la dels textos legals… I pel que fa al castellà, serà inevitable que gaudeixi, almenys durant un període de temps, d’una situació legal especial. Posaré un exemple. Posem que el castellà no sigui oficial (ni cooficial): algú s’imagina, per un moment, que l’administració rebutgi un escrit perquè estigui redactat en castellà? Per poc que hi pensem, no crec que les diferents posicions sobre el tema estiguin tan allunyades unes de les altres i en tot cas, al contrari del que opina molta gent, no crec que sigui bo en aquests moments llançar-lo al circ de les feres político-mediàtiques, i menys en període electoral.

Que el català té un futur problemàtic, potser una mala salut de ferro, és cosa sabuda, i Vidal ho explica molt bé en la seva entrevista. M’ha agradat el final, quan ha atacat els polítics ficant-se en el terreny dels professionals lingüístics. Però el debat, avui, no és què cal fer amb la llengua per normalitzar-la o almenys per millorar-ne l’ús qualitatiu i quantitatiu. Portem molts anys debatent-ho, i els que queden. El debat avui és si la consecució de la independència de Catalunya ajudarà o no la llengua a redreçar-se. La tesi tant de Vidal com de Partal ve a ser: per què volem una Catalunya independent si el català desapareix? O dit d’una altra manera, no estan disposats a que el preu de la independència sigui la desaparició de la llengua. Home, dit així, jo tampoc, però potser caldria contestar-los com el que diem als nostres adversaris quan ens espanten amb greus perjudicis econòmics per a una nació independent; potser caldrà contestar-los: és que l’actual situació és millor per a la llengua? Oi que no? Quin altre camí possible tenim?