Fins sempre, Muriel

Fins a tres vegades vaig expressar en aquest bloc, de forma absolutament seriosa, el desig de que Muriel Casals es convertís en la primera presidenta de la Catalunya independent. Això ja no podrà ser. Es comprendrà, doncs, que la notícia de la seva mort m’hagi afectat de manera especial, tenint en compte que no hi havia tingut cap tracte. Si l’hagués tingut, m’hagués trobat una persona amb la preparació de Raül Romeva, la fermesa de Carme Forcadell, la dignitat de Lluís Llach i, en fi, la determinació de mils, milions de persones, per aconseguir un futur millor per al nostre poble. El millor homenatge, la victòria, Muriel.

[Imatge: www.regio7.cat]

Les bicicletes són per a l’estiu (i només per llocs molt concrets)

Muriel Casals, la meva candidata in pectore a presidir Catalunya, ha estat atropellada per una bicicleta i es troba en estat greu amb diverses ferides. Obro parèntesi: s’ha dit que ha sofert un traumatisme cràneo-encefàlic. Jo no hi entenc gaire però, voleu dir que una bicicleta, per molt ràpida que vagi, pot provocar un “traumatisme cràneo-encefàlic”? Tanco parèntesi. No sabem de qui fou culpa l’accident, si de la política per traspassar un carril-bici sense mirar o bé del ciclista, per circular inadequadament. Ja s’aclarirà però cal tenir en compte qui era la part dèbil en l’incident.

Trobo que últimament els ciclistes protagonitzen sempre notícies negatives. Accidents urbans com el que comentem, desgràcies a les carreteres, protestes… Avui mateix s’ha descobert un cas de “dopatge mecànic” en un ciclista professional que, en lloc de fer-se injectar substàncies de nom impronunciable, va instal·lar un petit motor al seu bicicle.

Hi va haver una època en que els ciclistes queien bé a tothom. És curiós perquè ara s’han girat les tornes: són un perill per als vianants i una nosa per als automobilistes a les carreteres. Les vies urbanes i interurbanes s’han anat omplint d’amics del pedal i del manillar, a mig camí entre la moda i el culte a la vida sana, originant l’enèsim petit conflicte a la nostra societat. A la invasió ciclista hi han contribuït en bona part uns ajuntaments delerosos d’emular ciutats nòrdiques o centreeuropees. Malauradament, Barcelona no és Berlín o Amsterdam (què més voldríem!), ciutats completament planes, amb unes envejables xarxes de transport col·lectiu i amb unes societats on la bicicleta sí que està perfectament integrada al paisatge i a les formes de vida. No com aquí, que és més un instrument de “postureig”, com es diu ara, que una altra cosa.

Deia que abans els ciclistes queien bé a tothom. Ara més aviat és el contrari, són els ciclistes (alguns, tampoc cal generalitzar) els que fan caure a la gent, i si no que li ho diguin a Muriel Casals. Li desitgem una ràpida recuperació.

El nen s’ha fet gran

La CUP no ho sap, però des de dilluns és una formació adulta. Vull dir que han de començar a estar a l’alçada del que d’ells s’espera en l’actual moment polític. Que s’han acabat les criaturades o les bogeries d’adolescent, vaja. Benvinguts a la realitat.

Quan dic moment polític em refereixo, òbviament i inevitable, al debat intens i extens sobre si Artur Mas ha de ser investit de nou president o bé ho ha de ser un altre. Valoro en gran manera l’exercici de coherència que suposa que la CUP hagi mantingut, abans i després, la negativa a fer president Mas. El que ja no valoro tant, o més ben dit gens, són les raons que addueixen. Se n’ha parlat prou i no tinc res a afegir: retallades, privatitzacions… Ideologia, tot això és ideologia, i els grans reptes i decisions a prendre que té Catalunya damunt la taula aquests dies no entenen d’ideologia, només de democràcia, de país i de futur, conceptes que uneixen al cent per cent Junts pel Sí i la CUP.

La nostra societat va enviar un missatge ben clar a Catalunya, a l’estat i al món, i aquest missatge no és precisament un vot de càstig al president Mas, sinó exactament el contrari. El poble ja el va investir, en certa manera, el mateix 27 de setembre. La CUP pot mantenir-se en les seves conviccions però que sàpiga que està fent un molt flac favor al procés sobiranista alineant-se, sense proposar-s’ho, amb el bàndol enemic. “Quina mania que teniu amb Mas, sembleu espanyols” li vaig deixar anar l’altre dia a Facebook a un amic meu cupaire, que em va contestar amb un glacial silenci.

Però tranquils, que sempre hi ha solucions per a tot. Circula ja per la xarxa una proposta que consisteix en trobar un president (o presidenta: voto per la Muriel Casals) de consens, del gust també de les capricioses assemblees de la CUP, investit pels 72 diputats “indis”, i compatible amb un conseller en cap que seria, òbviament, Mas. Potser pactar el full de ruta i el programa de govern serà encara més senzill.

Però per aconseguir que aquesta fórmula arribi a bon port (o d’altres que puguin sorgir, i que posarien dels nervis les brigades uniates) cal que la CUP accepti que ha crescut i que assumeixi la realpolitik a què les circumstàncies del moment li dicten. Si les coses es fan com estan previstes i surten bé, en un any i mig tindrem noves eleccions i, en aquelles sí, podrem votar unes formacions per investir un govern amb criteris netament ideològics, com fan tots els estats normals. Perquè també ho serem.

[Imatge: www.ara.cat]