Per què no ens tranquil·litzem una mica?

Han coincidit en l’actualitat estatal dos esdeveniments que han aconseguit crear enrenou mediàtic i social, contribuint així a fer que els temps que ens ha tocat viure siguin encara una mica més convulos. Les dues notícies van de conflictes entre maneres dispars de concebre la llibertat d’expressió, els sentiments religiosos, els posicionaments ideològics i els interessos socials.

La primera és el tour que intenta fer per l’estat, de moment amb obstacles, un autobús publicitari contra les noves polítiques de normalització de la transsexualitat des de la infància; ja se sap, allò de relacionar homes amb penis i dones amb vulva i sanseacabó. La patrocina una associació integrista catòlica d’incert finançament i fosques connexions. La pretensió d’aquesta gent està topant amb la resolta oposició dels municipis, d’ajuntament progressista tots ells, per on havia de passar la comitiva, que n’han prohibit la circulació invocant la legislació contra la discriminació LGTB.

La segona notícia és el rebombori que ha causat el guanyador del concurs de la Gala Drag de Las Palmas, amb una atrevida recreació de dues advocacions religioses catòliques (una marededéu i un crucificat). L’oposició a aquesta actuació ha estat encapçalada pel bisbe de la diòcesi que ha arribat a afirmar que quan la va contemplar va sentir més tristesa que el dia del tràgic accident de Spanair entre Madrid i Las Palmas (després ha retirat aquesta desafortunada comparació).

Les dues notes d’actualitat han generat els darrers dies, com s’ha pogut comprovar als mitjans de comunicació (no diguem a les xarxes), opinions enfrontades, airades protestes, sortides de to, amenaces d’accions judicials… en un context fortament maniqueu, intolerant i sectari.

N’hi ha per tant? La propaganda de l’autobús aquest dels penis i les vulves podrà ser (i ho és) anticientífica i reaccionària, però no acabo de veure on és el delicte “d’odi als transsexuals” que s’està brandant contra aquesta acció. Que és contraproduent i no ajuda gens a una problemàtica molt concreta (i fins ara poc coneguda) d’alguns infants, és de calaix, però ¿cal prohibir la seva lliure circulació per pobles i ciutats?

Passa igual amb el xou carnavalesc de la drag canària. És evident que haurà molestat a un sector de la població, a les seves creences religioses o els seus sentiments, però ¿cal confrontar-hi apassionades cartes episcopals o amenaces de querelles? Jo crec que no: la transgressió és part consubstancial del carnestoltes i aquest “passar-se de la ratlla” puntual pot ser contemplat amb una saludable mostra de tolerància. El número, per cert, estava molt ben treballat i era estèticament potent.

En ambdós casos s’ha posat en qüestió la llibertat d’expressió en nom d’unes idees, equivocades o no (cadascú pensa el què vol) defensades amb un excés d’intransigència o de possessió de la veritat absoluta. Per què no ens tranquil·litzem tots plegats? Per què no som més tolerants amb les maneres de dir i de fer dels altres?

[Imatge: www.laprovincia.es]

Molt graciosos

Un grup d’amics no ha tingut millor pensada que anar al carnaval de Mataró disfressats de guàrdies urbans amb un test al cap, en inequívoca referència a un dels lamentables fets que la pel·lícula La ciutat morta ha posat d’actualitat recentment. Com no podia ser d’altra manera, la facècia ha originat una notable polèmica on s’han trobat la llibertat d’expressió, el respecte a persones i institucions, l’oportunitat de l’ocurrència o el seu (mal) gust. Que la broma hagi estat elevada a la categoria d’escàndol públic pel PP local i que un dels bromistes sigui el fill del candidat a alcalde de Convergència afegeix dosis realment suculentes a l’enrenou generat. Val a dir que ja s’han demanat les corresponents excuses per l’afer, que no es volia ferir ningú i que bla-bla-bla…

Estic completament d’acord amb els que s’incomoden amb la idea d’aquesta comparsa (de cinc i no de quatre com s’està dient: n’hi ha un que s’amaga a la foto, potser preveient-ne les conseqüències). Fer burla, ni que sigui indirecta, d’un servidor públic que ha quedat paraplègic en compliment del seu deure (que en això va consistir el primer episodi del drama del 4-F) és deplorable de totes totes, i aquí hi sobren les esperables apel·lacions a la llibertat d’expressió o al caràcter transgressor del carnestoltes. No sempre ha de valer tot.

Ara bé, elevar els fets a la categoria de possible delicte o amenaçar amb denunciar-los a la instància corresponent ho trobo igualment fora de lloc. Per aquesta regla de tres, es col·lapsarien els jutjats de guàrdia amb la continua interposició de denúncies de tota mena d’escrits, dibuixos, actuacions, frases, piulades o apunts de bloc que transgredissin les molt subjectives línies de l’ofensa personal, el respecte a idees o creences, la correcció política, el mal gust o allò que antigament es coneixia com “moral i bons costums”.

No donem més feina als jutges, que no se la poden treure de sobre. El millor càstig pels cinc graciosos de Mataró seria la indiferència, però com que és obvi que això no ho aconseguirem parlant-ne, haurem d’apostar per la desmemòria i dir que tal dia farà un any i oblidarem l’assumpte. O millor dit, veient com evolucionen els temps, tal hora en farà vint-i-quatre.

[Imatge: Vilaweb]