Goril·les i altres bèsties

Ahir va fer cinquanta anys justos de l’arribada de Floquet de Neu a Barcelona, rebut amb tots els honors, inclosos els dispensats per l’alcalde de l’època, Porcioles. El petit goril·la albí fou tota una sensació a la trista Barcelona dels anys seixanta i en pocs anys es va convertir en una icona de la ciutat.

Floquet de Neu (que en aquells temps tots coneixíem, quin remei, com Copito de Nieve) fou allotjat al Zoo de la ciutat comtal, on formaria una família i hi moriria  molts anys després. No recordo la seva arribada però sí haver-lo vist, anys després, en les seves dependències, rosegant fulles i plàtans. No mentiré si dic que fa trenta anys que no trepitjo el zoo barceloní, i temo no poder tornar a fer-ho si prosperen les cada vegada més insistents opinions de que aquest tipus d’instal·lacions caldria que fossin clausurades. No entro en el debat, tenen raó tant els que defensen el caràcter didàctic dels zoos (i més a les grans ciutats) com els que objecten que es tracten de dipòsits completament inadequats per a éssers vius lluny dels seus hàbitats naturals. Em quedo amb el record de les meves visites al zoo dels 60 i 70: aquells micos de cul vermell, aquells elefants de generoses pixarades o aquells dofins d’àgils salts, fent companyia a la Dama del Paraigües, el gran monument oblidat dels barcelonins.

[Imatge: ajuntament.barcelona.com]

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

Les super-illes del super-Ajuntament

L’Ajuntament de Barcelona ha tingut a bé implementar, a títol experimental (ai, els experiments!) una super-illa al Poblenou. Resumint molt, es tracta de delimitar nou illes de l’Eixample, restringir-ne el trànsit rodat i alliberar espai per posar-lo a disposició (retornar-li, de fet) del vianant. El rodatge dels primers dies d’aquesta provatura ha estat diguem que molt millorable.

Millor que no jutgem aquesta idea i la seva aplicació de forma precipitada. No es tracta de cap “colouada” ni d’una ocurrència del Partit Comunita, perquè qui va posar en consideració les super-illes com a possible solució a problemes de mobilitat, contaminació i recuperació ciutadana de l’espai urbà va ser l’alcalde Trias (en honor a la veritat, cal dir que, al seu torn, la primera idea és de tècnics de l’època maragalliana, si no vaig errat).

Deixats de banda els prejudicis, doncs, cal dir que l’objectiu que anima la implementació de les super-illes és molt positiu: estic completament d’acord a limitar al màxim la circulació de vehicles privats pels carrers no principals de les grans ciutats i que les voreres i altres zones destinades a la mobilitat personal siguin àmplies i expedites d’obstacles o elements molestos. La super-illa oberta aquests dies , ja anava amb aquesta intenció ja, però… Aquí comencen els problemes: resulta que ha donat ben bé la impressió de que s’ha pres la decisió d’un dia per l’altre. Potser diumenge a la nit l’alcaldessa Colau va trucar a la regidora competent (és una regidora, el que no sé és si és prou competent) i li va dir: “demà a primera hora talla els carrers tal, tal i qual, posa-hi quatre senyals indicant-ho i avisa la premsa per la foto”. No va anar així, naturalment, però un intens aroma a provisionalitat i descoordinació sembla detectar-se en tot l’operatiu. Proves? Un autobús, que se suposa que estava avisat del canvi de recorregut de la línia, va quedar atrapat en una cantonada, de la qual va haver de sortir no sense dificultats. Més proves? Ningú no havia pensat en les operacions de càrrega i descàrrega en els comerços i serveis de la zona, els responsables dels quals estan més aviat indignats pels problemes que tenen els repartidors per trobar amb celeritat els seus negocis. Quan la regidora va anar al lloc dels fets a supervisar el muntatge es va trobar amb les queixes corresponents (i justificades) dels afectats.

I el vianant? Oh, sí, el vianant. Els vianants tenen ara uns quants carrers mig desangelats, amb menys vida que abans i envaïts per ciclistes que, com que s’han eliminat els carrils-bici, tenen (encara més) patent de cors. Sort que és un experiment i que l’Ajuntament està a temps d’introduir-hi totes les correccions necessàries, que no són poques a la vista de com està funcionant l’invent. Barcelona, més que mai.

[Imatge: foto Oriol Duran, www.elpuntavui.cat]

A casa teva o a la meva? Al Liceu!

La notícia del dia ha consistit, resumint-la molt, en què una parella ha estat descoberta (i gravada amb mòbils) mentre practicava sexe (cardava, però dit de forma eufemística) a l’estació de metro Liceu. La gravació, com no podia ser d’altra manera, ha saltat a les xarxes i d’aquí als mitjans de comunicació pròpiament dits. El director d’un d’aquests mitjans, concretament el d’aquesta casa, s’ha mostrat avergonyit perquè aquest fet transcendís i es convertís en una notícia quan no ho és. Li he replicat, via twitter, dient-li que el vídeo potser no és notícia però les circumstàncies que l’han fet possible sí.

És notícia des del moment que pot generar un debat sobre la llibertat de les persones, sobre la utilització de l’espai públic, sobre el dret a la intimitat (inclòs, potser, el dels propis protagonistes de la fogosa expansió) o, en fi, sobre allò que abans en dèiem “moralitat” o “bons costums”. Aquí volia arribar jo. La parella, a qui ja estan buscant per aplicar-los alguna mena de càstig, serà acusada d’una falta d’incivisme. Realment ho és? Van fer soroll? Ho van deixar tot brut? Van obligar terceres persones a participar? Hi havia criatures a aquella hora de la nit? No, l’únic reprovable de la seva conducta és que podien ofendre allò que, repeteixo, antigament es coneixia com a “bons costums”, concepte que el nostre apreciat Ajuntament d’esquerres de la Ciutat Comtal es guardarà molt i molt de fer servir.

Personalment no em molesta el fet però suposo que a una majoria de la societat sí i, per tant, caldrà aplicar alguna mesura perquè la cosa no surti més de mare. Quina, no ho sé, però el brainstorming a què s’hauran de sotmetre els responsables de fer complir les normes al metro i a la resta d’espais públics de la ciutat ho hauran de fer amb un ull posat al debat general i perpetu del model de ciutat que necessiten els barcelonins: què s’està disposat a admetre o no per conciliar llibertats, ordre públic, legítims interessos mercantils, convivència veïnal, etc. Una tasca titànica. Una mena de cub de Rubik municipal, ara que s’han tornat a posar de moda.

Ah! Els que vagin a buscar i capturar els amants del Liceu (d’on eren? des de quan es coneixien? què s’havien pres just abans?) per aplicar-los la multa que es cregui convenient, que aprofitin per buscar i capturar igualment el 5% d’usuaris que cada dia de l’any es colen a les instal·lacions del metro. Les senyores Maries de torn, que estaran indignadíssimes amb el triqui-triqui d’aquells dos nois, potser no estan assabentades d’aquest petit detall sense importància.

[Imatge: www.ara.cat]

 

 

Dones, ja podeu travessar

Avui és el 8 de març, dia dedicat a les dones. Aquest blocaire té el costum, quan arriba aquesta data, a escriure sobre el sempre relliscós tema dels dos sexes i de la manera més eficaç d’avançar (fins a aconseguir-ho) en la seva igualtat en tots els camps: públic o privat, salarial o polític, domèstic o social. Dic relliscós perquè qualsevol opinió que s’expressi per aquesta qüestió és ben fàcil que sigui objecte de desaprovació, de malentès o de menyspreu, més si prové d’un pèrfid mascle com jo. I aquesta perspectiva, dita “de gènere” (tu dius això perquè ets un home i jo ho interpreto així perquè sóc una dona) origina la primera consideració a fer: és un error posar el focus exclusivament, recalco exclusivament, en la divisió entre sexes a l’hora de governar, d’opinar, de planificar, de jutjar, de defensar, d’atacar, del què vulgueu… Se’n diu sexisme, d’això, i és una mala estratègia a l’hora d’aconseguir la desitjada i necessària igualtat entre sexes. Diferenciar els sexes és fer-los diferents, i les dones no són diferents ni diferenciades: són iguals. Si les dones són diferents, no seran mai iguals. Senzill, no?

En cap cas la celebració d’un dia com avui, amb les seves notícies, reflexions, actes o manifestacions, és contraproduent, ans al contrari. Cada dia de l’any és un “dia de”: un més no fa nosa. El que és un error és que el factor “sexe” (biològic, s’entén) determini cada aspecte de la vida social, des de la categoria fins a l’anècdota. I el que és pitjor, fer-ho amb la falsa idea de que així s’assoleixen els objectius desitjats que, espero, tots compartim, des de la igualtat en els salaris fins a la representació institucional, des de la distribució equitativa en les tasques de la llar fins a l’abolició de la xacra de la violència física.

L’actualitat, conforme s’acostava el 8 de març, ens ha il·lustrat amb alguns estrambòtics exemples aquesta equivocada manera d’entendre la (des)igualtat dels dos sexes i que mostren com de perduda va la societat a l’hora de lluitar-hi eficaçment.

El primer té a veure amb el llenguatge i es refereix als “donanatges” que fa l’Ajuntament de Barcelona a dones que s’ho mereixen. Sembla una broma però no ho és: han substituït homenatge per donanatge. La facècia ha fet reviure allò del tothom i totdon, avui feliçment superada com espero es faci amb aquesta sortida de bola municipal. Per cert, qui no ho hagi fet, que escolti la deliciosa tertúlia que van tenir l’altre dia a RAC1 Quim Monzó i Carme Junyent a propòsit de les barroeres manipulacions del llenguatge.

El segon ha estat protagonitzat per l’Ajuntament de Calafell, que ha editat un cartell per commemorar el Dia d’avui. Aquí el teniu: cartel 1.jpgdues noies en biquini formant gràcilment una mena de cor. El pòster és molt cursi però sobretot en res ajuda a dignificar la dona que és un dels objectius d’avui i de la resta de l’any. No és estrany que, a partir de l’oportuna protesta del grup local de Podem (formació que curiosament estarà d’acord amb els “donanatges” barcelonins), el cartell ha estat retirat mentre els seus responsables aplicaven el protocol usual en aquests casos (mostrar sorpresa primer i demanar perdó després).

El tercer ha tingut més impacte informatiu. L’Ajuntament de València ha tingut la genial pensada d’instal·lar “semàfors paritaris” per als vianants. No és conya. A algú se li ha ocorregut mai que les figures que s’il·luminen en verd o en vermell tinguin sexe? I que el sexe sigui masculí? A mi no, per descomptat. Doncs a alguna ment preclara d’aquell ajuntament ara d’esquerres (molt millor que el que hi havia abans, que consti) se li ha passat pel cap posar en pràctica aquesta insòlita idea. I com es feminitza una figura? Doncs posant-li una faldilla, reforçant així estereotips de gènere, en la línia contrària a la desitjada.

Que contentes deuen estar les valencianes (i les forasteres) de la ciutat: podran travessar els carrers amb molta més seguretat camí de la feina (on seguiran cobrant menys) o de casa seva (on les estarà esperant un company que no sap ni posar una rentadora).

[Imatges: Vilaweb i www.racocatala.cat]

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘segways’

La nova plaga urbana. Són una mena de vehicles de dues rodes accionats de forma elèctrica i amb els quals et pots desplaçar per la ciutat a peu dret i a una certa velocitat. Que siguin “de ciutat” i que pugui anar a una “certa velocitat” explica que pugui esdevenir (com així ha estat) una font de conflictes. Com que no n’hi havia prou amb les bicicletes, amb la seva patent de cors per anar per on els dóna la gana, ara han aparegut aquests trastos perquè circular caminant com s’havia fet tota la vida sigui encara més dificultós sinó perillós.
Es tracta d’un fenomen bàsicament barceloní i lligat al turisme. L’Ajuntament, no sé si amb Trias o amb Colau, ja ha intentat mig regular aquest invent per tal d’evitar mals majors: no poden superar una velocitat determinada i ho han de fer en grups. Però no sembla cap solució. Cada dia, la voràgine de (no sé quin nom tenen els usuaris d’això) ocupen perillosament carrers i places del centre de la ciutat esquivant criatures, gent gran i mobiliari urbà a una velocitat, n’estic segur, més alta que la permesa.
Hi ha l’esperança de que això no passi de ser una moda passatgera pensada per entretenir uns turistes cada dia més avorrits i necessitats de noves experiències. O potser no i han vingut per quedar-se a competir amb patinadors, skaters, bicicletes, motos i cotxes. Ah, i que no m’oblidi dels ricksaws, aquella mena de carruatges amb pedals d’origen asiàtic i que, com no, també van treure el nas fa anys a la nostra capital. Pobra Barcelona.

[Imatge: www.mysegwayexperience.com]

Municipals’15 (i 14: Ada li toca a ella)

Com es deu dir l’antítesi de la jornada de reflexió, és a dir l’endemà d’unes eleccions? En podríem dir el post-partum? Bé doncs, aquestes són les notes personals que se’m van acudir en aquesta peculiar jornada.

* Alegria per la pujada en vots, regidors i tota la pesca del denominat bloc sobiranista (atenció, que aquí es compta Unió i no es compta Iniciativa i plataformes amigues). La nit electoral, i atès el sorpasso de Colau a Trias, més d’un i més de dos tant del nostre bàndol com de l’altre ja corria, cadascú a la seva manera, a cantar les absoltes del procés, però no: la realitat és tossuda.

* Parlant de Colau: el que fa un o dos regidors per canviar diametralment la visió de les coses. Us imagineu que Convergència hagués tret 11 regidors i Barcelona en Comú 10? Les anàlisis dels resultats de Barcelona, i amb ells els de Catalunya, haguessin estat completament diferents. Probablement molts callarien que la primera força hagués estat sobiranista i en canvi ens recordarien fins a l’extenuació que tindria moltes dificultats en governar.

* I acabo amb la Colau (en el bon sentit de la paraula). Serà interessant veure aquesta bona dona gestionant (si arriba a alcaldessa, clar) un municipi tan complex com el Cap i Casal i havent de prendre decisions sobre tot, carències socials, línies d’autobús, diferències entre barris, jardins, conflictes amb els funcionaris, mobilitat i mil coses més. Ara tindrà les pancartes i el soroll a l’altra banda de la ratlla.

* Respecte a l’Ajuntament de Tarragona, moltes novetats. El guirigall s’amplia a set formacions polítiques, aguanta Ballesteros i la fictícia força electoral de l’Alejandro ha passat a Ciudadanos. Per la seva banda, Convergència paga (crec que merescudament) les discòrdies internes i la potineria a l’hora de designar candidat. El sobiranisme ja arriba a un terç de regidors, cosa que no està gens malament per a una ciutat com Tarragona, i la pobra Arga (ICV) continua soleta al saló de plens: on han anat els hipotètics vots de Podem?

* Per acabar, cal felicitar les meves coneixences de l’apunt de 20 de maig: tots tres han estat escollits regidors i dos d’ells ben probablement tindran responsabilitat de govern als seus municipis.

[Imatge: www.elperiodicodearagon.com]

 

 

La bèstia i el sobirà

Poc a afegir a la polèmica de la setmana, la cancel·lació al darrer moment d’una exposició al MACBA que podia resultar inadequada perquè, horror, es mostraria una escultura amb els trets de l’anterior rei d’Espanya en actitud diguem-ne de submissió. Gràcies a la mala traça dels directius d’aquest museu amb pretensions vanguardistes tenim:

Primer: l’escultura, que no es volia exhibir, s’haurà reproduït fins a l’infinit en mitjans de comunicació de tot ordre, els antics i els nous, en aplicació del famós principi Streisand, que provoca l’efecte contrari al buscat.

Segon: s’aconsegueix notorietat per a una obra que, a mi que em perdonin, artísticament no hi ha per on agafar-la, i per a l’artista, una tal Ines Doujak que a hores d’ara deu estar contentíssima per la popularitat guanyada. Potser aviat la Wikipèdia li dedicarà un articlet que no sigui en alemany.

Tercer: el sector de la creació, agraït perquè se’ls ofereix de nou una ocasió d’esquinçament de vestidures al crit de guerra de “no a la censura” (al qual m’adhereixo, que quedi clar). Què més voldrien ells que se’ls prohibissin les seves ocurrències creatives…

I quart: la broma haurà costat uns bons calerons. Tinc entès que la decisió de cancel·lar tota l’exposició es va prendre en el darrer moment, quan ja estava tot muntat, enllestida tota la promoció (que no deu ser barata) i a punt d’obrir portes (potser fins i tot amb un happening de croquetes i canapès, vés a saber). Una decisió presa pels mateixos que deuen plorar dia sí, dia també, per la migradesa de recursos públics i privats.

[Imatge: qui vulgui idees originals per a la mona d’enguany, ja sap on inspirar-se; www.nuvol.com]

Post-scriptum: poc després d’haver redactat l’apunt, s’ha decidit finalment obrir l’exposició al públic i corregir així el primer error. La notícia no modifica en res el sentit de l’apunt, més aviat confirma tot el que hi deia, inclòs l’efecte crida i notorietat que ha tingut la potinera gestió de l’afer, i fins i tot afegint nous elements: els visitants fent-se selfies davant la falla monàrquico-boliviana contribueixen encara més a la banalització de la cultura.