El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Amb accent ben obert

M’encanten les paraules catalanes amb accent obert. Pèl, catàrtic, gòtic, independència. Mira, una mania com una altra. Es comprendrà per tant que celebri de forma especial l’acord d’avui mateix segons el qual València es dirà oficialment, doncs això, València.

Bussejant pels apunts d’aquest bloc (glòria eterna al buscador incorporat!), descobreixo que ja vaig parlar del tema un llunyà 16 de novembre de 2009 i resulta que, oh sorpresa, l’anterior alcaldessa de la ciutat del Túria, l’ínclita Rita Vuitton Barberá ja havia pres la decisió que avui s’ha solemnitzat. El que passa és que en aquell moment, com era de témer, tot va quedar en paper mullat. Eren dies feliços per a alguns: la batllessa del caloret es passejava triomfalment en un descapotable acompanyada d’altres dos personatges caiguts en desgràcia: Francisco Camps, visitant habitual de sastreries primer i jutjats després, i Fernando Alonso, darrerament client assidu als tallers de xapa i pintura. El vent de la història, inexorablement, els està arraconant on els pertoca.

Que l’accent obert de València, com ja proclama un eslògan molt ben trobat, sigui un símbol de l’obertura d’un país al progrés, a la cultura i al sentit comú.

[Imatge: www.20minutos.es]

Municipals’15 (5: maleducats)

Els candidats del PSC, CiU i PP a l’alcaldia de Tarragona s’han negat a participar en un debat de TV3 perquè, “oju” les orelles, compartirien plató amb partits que no tenen actualment representació a l’Ajuntament. El fet és especialment irritant quan ens assabentem que els seus col·legues de Girona o de Lleida sí que han acceptat la normalitat democràtica que suposa debatre temes ciutadans amb rivals electorals. És a dir, no es tracta d’una discutible estratègia política sinó d’una criaturada dels polítics tarragonins. El resultat ha estat un devaluat debat amb la participació de les formacions més minoritàries, i encara no totes.

La desbandada dels tres partits (curiosament, o no tant, els més tacats per casos de corrupció), més que criaturada és una mostra de mala educació, de menyspreu a uns ciutadans que, només per això, ja no els hauríem de votar, com bé ha piulat avui mateix un bon amic. De fet la mala educació està campant en aquesta campanya electoral que dóna gust. Recordem que l’ínclita Rita Barberà ha comès similar descortesia en un altre debat, a València. O recordem també l’anada d’olla d’una candidata d’Iniciativa per Girona contra els catalufos que ha acabat amb la retirada de facto (que no de iure) de la contesa electoral: una perfecta mostra de mala educació per part d’una pseudo-progressista generosa en piulets provocadors però escassa en arguments constructius.

Ens cal molta més educació o civisme, o com li vulgueu dir, també i sobretot per part dels que pretenen ser els nostres representants polítics. Ara que es torna a parlar de proves PISA, no podrien incloure un exercici per fer un seguiment de quin és el nivell de respecte en les noves generacions? Potser estarem a temps d’evitar que dintre vint o trenta anys les campanyes electorals continuïn essent un trist espectacle de debats descafeïnats o de xarxes socials dient-se el nom del porc.

[Imatge: www.diaridigtal.tarragona21.com]