La memòria dels deu anys

Avui el bloc Les aigües turbulentes compleix deu anys de vida. Un 27 de gener, però de 2007 (tan a prop, tan llunyà), i amb el títol d’una coneguda cançó de Simon & Garfunkel per bandera, iniciava una aventura personal tot incorporant el meu vehicle a l’autopista de les xarxes socials, que en aquella època ja començava a estar ben atapeïda de notícies, fotos, piulades i apunts.

Quan em vaig decidir a començar el bloc, ja tenia més o menys clar com havia de ser i quin havia de ser el seu contingut: per una banda una heterogènia combinació, sense límits ni criteris precisos, d’opinions sobre el que passava al món i que em cridés particularment l’atenció, i per l’altra cròniques més personals, aquells petits fets anecdòtics del dia a dia als quals es pot treure punta. En aquesta dècada hi ha hagut ocasió de parlar de tot, de multitudinàries manifestacions i concentracions sobiranistes, del meu pas per Esquerra Republicana o Solidaritat per la Independència i de les diferents convocatòries electorals; he donat la benvinguda (o no) als presidents Mas i Puigdemont, l’alcalde Ballesteros, el papa Francesc, el rei Felip, Obama, Trump, Sarkozy i Hollande; he lamentat barbaritats a punts ben diferents del planeta; he parlat de transports, llengües, gais, Tarragona i Barcelona mentre m’he esplaiat contra els intolerants, els progres de disseny, els toros, els fumadors, els cotxes o la televisió (i últimament contra els ciclistes, que s’ho estan guanyant a pols); he fet complides cròniques dels viatges que he realitzat, les exposicions que he visitat o les (poques) pel·lícules que he visionat.

He dit abans que ho tenia clar “més o menys”. El que sí tenia clar, sense reserves, és que el bloc formalment havia de tenir dues característiques: un tractament acurat de la llengua (fins on les limitacions personals i de temps ho permetessin, és clar) i una gran regularitat en la publicació dels apunts, fugint de períodes d’inactivitat que, a banda de causar mala impressió als lectors, desmotiven el propi autor d’un bloc.

Ultra els propòsits inicials (opinió del fet divers, crònica de la vida personal), la pròpia dinàmica del bloc ha fet que hi experimentés introduint innovacions. Per exemple, generant sèries d’apunts sobre una temàtica específica. Recordem-ne alguns: la Batalla diària per la llengua (combats pel català des de la trinxera de la quotidianitat), els Anuncis que em posen nerviós (publicitat televisiva vergonyant), els Carrers de Tarragona (passeig i badoqueria per la meva ciutat d’adopció) o el Menú del dia (personal aproximació al món de la gastronomia, ara que tothom s’hi veu en cor). Deu anys donen també perquè es consolidi un calendari propi. Així, tinc senyalades dates tan diverses com el 8 de març (per la igualtat de sexes i contra el feminisme mal entès), el 21 de març (publicació d’una poesia), el 24 de desembre (felicitació del Nadal amb la foto d’un pessebre), el 28 de desembre (una broma més o menys original) o el 31 de desembre (feliç any nou amb la foto d’un rellotge monumental). I encara en el capítol d’experiments, l’afició que vaig agafar un temps per publicar apunts en altres llengües (l’occità, el francès, l’esperanto o el castellà, però també llengües ben exòtiques, fins i tot el barrufet!).

El bloc ja suma 1.922 apunts (comptant aquest), més de 300.000 visites i casi 1.000 comentaris. L’activitat blocaire no s’ha limitat a Les aigües turbulentes: durant un temps vaig publicar-ne una mena de germà petit (Els sons del silenci), des del 2012 publico apunts intermitentment a Propera parada (sobre la meva afició, els ferrocarrils) i el 2016 vaig obrir, ja fora de Vilaweb, Neigà (especialitzat en la relació entre Catalunya i les Illes Canàries, amb les quals m’uneix una estreta relació personal). Com si tot això no donés prou feina, recopilo tots els apunts i els autoedito a Bubok. Properament apareixerà el novè volum.

Deu anys de bloc. Té el seu mèrit. No tothom hi arriba. A vegades em pregunto quan hi posaré punt final. Me’n cansaré? Se m’acabaran les idees? Les meves opinions no tindran cap interès? Les múltiples activitats diàries m’impediran la meva cita amb el teclat? O potser els blocs s’extingiran lentament (ja n’ha passat la foguerada, és cert) i els meus, com tots, seran enviats a la paperera, en aquest cas digital, de la història. Que sigui el que hagi de ser.

[Imatge: per a Simon i Garfunkel també passen els anys, inexorablement (per cert, diuen que estan a matar); www.belfasttelegraph.co.uk]

Avui, el món d’ahir

Arriba a casa una nova publicació: El món d’ahir. En català! Rere l’invent hi ha, qui ho havia de dir, Minoria Absoluta, és a dir l’inquiet Toni Soler. En la presentació que aquest fa del primer número, defineix l’objecte de la revista com una intersecció difícil de delimitar i de batejar entre història, literatura i periodisme. Tres disciplines d’allò més castigades en els darrers temps, sobretot les dues primeres. El món d’ahir (que pren el nom de les memòries de Stephan Zweig), es proposa dignificar-les amb una edició en paper, com s’havia fet tota la vida, i per recuperar el plaer de llegir, simplement. El resultat no decep: uns articles tant allunyats de les banalitats de suplement dominical com de plumbis treballs universitaris; col·laboracions de Jordi Graupera, Eduardo Mendoza, Empar Moliner o Francesc Serés, entre molts altres; una curiosa col·lecció de mapes antropomòrfics; textos històrics d’autors tan diferents com Plini el Jove o Chateaubriand; i tot editat curosament, sense pretensions supèrflues.

M’hi he subscrit en un moment en què m’havia autoimposat rigoroses limitacions a l’entrada de paper a casa, tant per raons econòmiques com d’espai. Però no m’he pogut resistir a aquesta cita (que serà trimestral) amb la història i el bon periodisme.

[Imatge: www.tresc.cat]

Tan bon punt

M’he tornat a aficionar al Scrabble (bé, a l’Apalabrados). Com sap el nodrit exèrcit de practicants catalans d’aquest joc, la fitxa amb més puntuació i que costa més de col·locar (mira, una!) és la ela geminada. El diccionari ens ofereix al·lè com a solució per sortir del pas (si disposem de les corresponents vocals, clar), perquè és una mica il·lús (té, una altra!) pensar que un cop de sort farà que algú pugui compondre pupil·laritat o col·legatària, mots igualment beneïts pel nostre benvolgut IEC.

És un bon dia per parlar-ne: el 24 de gener el dediquem a la ela geminada, perquè avui fa 104 anys que l’Institut va publicar les Normes ortogràfiques, que fixaven quan i com s’havia d’usar el punt volat. Preciosa singularitat de la nostra llengua per uns, dificultat innecessària per altres, la ela geminada és la primera candidata a patir incorreccions de tota mena, el punt baix, el guionet, les eles separades… i ja no parlem de la (no) manera de pronunciar les paraules tocades amb aquesta peculiaritat.

Esperem que el punt volat no corri la mateixa sort que la majoria dels diacrítics, sacrificats per l’Institut a l’altar d’una mal entesa simplicitat que l’únic que fa és desnaturalitzar encara més la nostra llengua. Una decisió ben equivocada per il·lògica (i tres!).

[Imatge: lexicografia.blogspot.com]

 

Quina casualitat

Remarcable l’exercici de normalitat democràtica que vam contemplar ahir a la televisió. El president Puigdemont sotmetent-se en directe i durant tres llargues hores a les preguntes de ciutadans. És obvi que no el van interrogar sobre el temps que faria l’endemà o si prefereix les corbates a ratlles o llises: les inquietuds dels intervinents anaven per una altra banda, com era de preveure: economia, treball, beques, sanitat, pensions… també el procés sobiranista. Em pregunto si altres presidents, en altres latituds (no miro a ningú) acceptarien acudir a un format similar. Carles Puigdemont se’n va sortir prou bé: si es tenen apresos els grans temes de govern i es dominen les arts escèniques i oratòries (i el de Girona compleix els dos supòsits), el resultat ha de ser positiu tant pel protagonista de l’interrogatori com per la ciutadania que ho segueix amb més o menys interès.

No tot va ser positiu, com se sap. Les xarxes socials, que estan a la que salta, van descobrir ben aviat coses rares. Els ciutadans que van formular les preguntes al president no semblaven escollits innocentment pel conjunt dels inscrits prèviament, com se’ns va dir. La manipulació duta a terme no sabem si per TV3 o per qui sembla evident. Eren dotze persones (“sense pietat”, com aquella famosa obra de teatre), però la majoria estaven vinculats, quina casualitat, a determinats partits o entitats representatius de la nostra societat; la distribució per sexes era, quina casualitat, rigorosament igualitària; i no es va descuidar la procedència territorial, ja que hi havia representació, quina casualitat, tant de terres gironines, com ponentines i meridionals. En fi, que la selecció semblava molt estudiada i sospesant variables sociològiques de tot ordre.

Així i tot, si realment hi va haver gat amagat, no deixa de ser meritori que una cadena televisiva, la nostra, que tantes acusacions rep de parcialitat (sense fonament) per part dels “amics” de Catalunya, donés l’ocasió de preguntar (i repreguntar) al president a una multiplicitat de personatges que, com es va veure i sentir, es van quedar ben a gust dalt del faristol. I Puigdemont, al seu torn, va estar a l’alçada de les circumstàncies. El que deia al principi: un exercici de normalitat democràtica.

[Imatge: www.rac1.cat; foto, Jordi Bedmar]

Final de la guerra del 36 a Tarragona

Del 15 de gener al 17 de febrer. Com en anteriors edicions, al voltant de la data del final del conflicte bèl·lic a Tarragona, el 15 de gener de 1939, diferents institucions i entitats culturals han programat tot un seguit d’activitats de difusió per ajudar a conèixer què va succeir abans i després del final de la Guerra Civil a la nostra ciutat.

> Descarregueu-vos el programa d’actes aquí

[Imatge: www.tarragona.cat]

Les amenaces d’Oliu

Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ha vingut a dir que en cas de que el procés independentista culmini amb èxit i aquest perjudiqui els interessos de l’entitat que presideix, “podria traslladar la seu central” (es dona per suposat que fora de Catalunya).

Qui té molts més coneixements d’economia (i americanes virolades) que jo ja li ha donat la resposta adequada. Pot amenaçar el que vulgui amb aquestes declaracions, que de ben segur sortiran amb lletrotes ben grosses als diaris d’allà, que ja no ens creiem el que té tota la pinta de ser una catxa (o “farol”, perquè se m’entengui). Potser pot endur-se la seu central però de cap de les maneres renunciarà a la seva catalaníssima clientela, a les seves possibilitats de negoci a l’Empordà, el Pallars o la Ribera d’Ebre i a les seves legítimes ambicions de fer-se amb una important quota de mercat al Principat, que és el lloc on va néixer l’entitat bancària. I tot això ho voldrà conservar siguin les transaccions en euros, en pessetes catalanes o en el que sigui.

Ho sap tothom i no és profecia: la qüestió del referèndum i, si és el cas, de la independència posterior, està a l’agenda de tothom, administracions, estats, bancs i lobis. Una cosa és que no els agradi i una altra, ben diferent, és que es consideri una cosa certa o ben probable. La intervenció d’Oliu, parlant-ne quan no hi havia necessitat especial de fer-ho, demostra una vegada més que segons quines coses les tenen més coll avall ells que nosaltres.

[Imatge: Vilaweb]

 

 

La tele de la nostra infància

Ha passat bastant desapercebuda la mort del periodista José Luis Barcelona. No ens hauria d’estranyar aquest “passar de puntetes” sobre un professional allunyat dels d’ara, tant pel que fa a l’estil com en el temps. Com que ja tinc una edat, recordo perfectament aquest home de la ràdio i la televisió d’aquells tristos anys seixanta, de la seva locució, del seu aspecte impecable, llegint les notícies des de Miramar a Montjuïc (on TVE tenia la seva delegació catalana) o presentant l’inefable “Reina por un día”, programa que avui en dia no aguantaria deu minuts a la pantalla, crivellat de crítiques a la seva cursileria i al tractament que feia de la dona, completament justificades.

El programa feia companyia a espais i sèries inoblidables (“Bonanza”, “El Santo”, Herta Frankel i els seus ninots, el Locomotoro…). No era la millor televisió ni del món ni de la història, això és evident, però era la televisió de la nostra infància i, vulgues que no, un no pot evitar una certa melancolia en conèixer notícies com la de la mort de Barcelona, mig amagada entre titulars completament banals i prescindibles.

[Imatge: elpais.com; arxiu TVE]

Zygmunt Bauman (1925-2017)

Aquest bloc no es titula Les aigües turbulentes perquè sí. Ho vaig explicar en el moment de crear-lo, aviat farà deu anys. A part d’agradar-me aquesta cançó de Simon & Garfunkel, les aigües turbulentes són una potent metàfora del moviment ràpid, caòtic i imprevisible del món i de la societat en què m’ha tocat viure i sobre els quals hi he dit la meva tots aquests anys. Sense ser-ne conscient, potser de forma intuïtiva, estava reflectint en certa manera una idea de “modernitat líquida”, els individus enfrontats a una societat canviant que s’ha anat desprenent dels compartiments estancs polítics, socioeconòmics, religiosos o sexuals d’abans.

Bé doncs, el teoritzador d’aquesta idea de la modernitat líquida, el polonès Zygmunt Bauman, acaba de morir als 91 anys en plena forma intel·lectual i deixant-nos un important llegat ple de saviesa en els camps del pensament, la filosofia i la sociologia. Heus aquí algunes frases seves:

(Sobre els mestres) “Les virtuts del caràcter, de la moral, de la integritat, de la simpatia o de la comprensió, que no estan directament connectades amb la transmissió de coneixements, són vitals”.

(Sobre la por col·lectiva) “Jo espanto la gent perquè deixin d’estar espantats i facin alguna cosa”.

(Sobre la revolució) “La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim l’entorn social que necessita una revolució”.

(Sobre el poder polític) “Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, l’educació, la qualitat de vida, etc. El poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors”.

(Sobre l’humor, parlant d’ell mateix): “És ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant”.

(Sobre el secret del seu èxit) “Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment”.

[Cites extretes d’Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, de Carles Capdevila; imatge: www.ara.cat, foto, Francesc Melcion]

Amb Joan Coma

Apunt d’urgència de solidaritat amb Joan Coma, trencant el parèntesi vacacional que em vaig marcar fins després de Reis. I ho faig per diversos motius: si ho vaig fer amb l’alcaldessa de Berga (una “dels nostres”, malgrat la distància ideològica), també ho he de fer amb el regidor de Vic; perquè tinc amb aquesta població un especial lligam, per raons familiars; i, perquè la detenció de Coma és un fet gravíssim, si pensem que la causa primera va ser expressar unes idees polítiques, fer-ho de forma pacífica, al lloc que corresponia i en tant que càrrec elegit democràticament.

Ànims!

[Imatge: www.vic.cat]

Nadal malgrat tot

Ja torna a ser Nadal (“les festes”, com es diu ara, no fos cas que algú intuís el seu origen religiós). No serà que ens hagi arribat d’imprevist: a l’agost ja venen la loteria dels veïns, a l’octubre tots els negocis, des dels grans magatzems de la Plaça Catalunya fins al més claustrofòbic basar xinès, ja es posen neguitosos, i a finals de novembre alguns carrers de les nostres ciutats ja llueixen unes tristíssimes il·luminacions, una pàl·lida (mai millor dit) imitació del que foren en altres èpoques.

Ho sento, però no puc evitar treure l’artilleria pesada quan arriben aquestes dates. Hi ha més coses que ens desagraden, a mi i a molta més gent: el consumisme desaforat (amb crisi o sense), la creixent laïcització de les festes (es miri com es miri, Nadal, Sant Esteve, els Innocents o els Reis són dates cristianes, què hi farem) unida a una desnaturalització de les tradicions (des dels pessebres neo-post fins a la grollera manipulació dels reis d’Orient, passant per invasions diverses en el terreny gastronòmic), i podríem seguir.

Oh, sí, són dates de pau i amor, ja me n’oblidava! Pertoca, doncs, acabar l’apunt de forma positiva. Comprovar que podem celebrar-ho en companyia dels éssers estimats, felicitar-se per tenir amics que s’enrecorden de nosaltres, constatar que hi ha tradicions que sí que revifen… No tot està perdut. Hi ha partit. Bon Nadal a tots!!!

[Imatge: pessebre de sorra de la platja de Las Canteras, a Las Palmas de Gran Canària, que enguany celebra els deu anys; foto: belendearena.es]

Carme estem amb tu

Poc a afegir a totes les reaccions i tots els comentaris després de la compareixença de Carme Forcadell als jutjats. Solidaritzar-nos amb ella, rebutjar aquest atac frontal a la sobirania de la nostra primera institució representativa, al.lucinar amb la poca destresa de les hosts centralistes i alegrar-nos de la repercussió positiva que està tenint aquest episodi entre diversos parlaments europeus.

Un altre centenari

Fa cinc mesos Olivia de Havilland celebrava el seu centenari d’existència. Avui li toca a una altra estrella de Hollywood, Kirk Douglas. No sóc suficientment cinèfil per parlar-ne amb coneixement de causa, ni per dir quines són les millors pel·lícules que va interpretar o per valorar què ha representat per al setè art. Sí que m’interessa destacar les seves posicions progressistes en un art i una indústria més aviat dominades per mentalitats reaccionàries. Monuments com Espàrtac o Camins de glòria donen testimoni d’aquest capteniment.

[Imatge: fotograma de Camins de glòria; www.blogdecine.com]

SCAN 2016

La biennal SCAN Tarragona, festival internacional de fotografia, celebra enguany la sisena edició. Del 19 d’octubre de 2016 al 8 de gener de 2017, SCAN ofereix un variat repertori d’exposicions, conferències, tallers i activitats fotogràfiques, a càrrec de nombrosos artistes internacionals, que fan que la ciutat torni a ser punt de trobada de la fotografia de creació, amb la presència de nombrosos professionals i amants de la fotografia.

Jiaxi

He visitat avui una de les exposicions programades, que sota el títol Talent Latent pot contemplar-se en un dels tinglados del Port de Tarragona (per cert, amb un accés casi clandestí de tant discret com és). Hi exposen deu fotògrafs. A destacar, per al meu gust, Fernando Maselli (impressionants paisatges alpins), Massimiliano Maddalena (un exercici d’estil amb 99 visions del mateix paisatge) i Tatiana Vinogradova (punyent galeria de gais de la Rússia actual, a la penombra tant en sentit literal com figurat).

Miñarro[Tota la informació sobre SCAN a www.scan.cat; imatges: de dalt a baix, fotografies de Tatiana Vinogradova, Jiaxi Yang i Oriol Miñarro]

 

Costures a flor de pell

“És una mica dura”, m’avisa a l’entrada de l’exposició la noia (una coneguda de fa molts anys), mentre me n’ofereix el prospecte. El comentari és un pèl exagerat, tot i que el tema de l’exposició fotogràfica és sensible: el càncer de mama.

Es tracta d’un projecte del fotògraf holandès Koen Suidgeest, que va convèncer fins a dues-centes dones que havien patit la malaltia perquè posessin per a ell mostrant els pits amb les cicatrius o marques deixades pel procés curatiu. I una selecció d’aquestes imatges són les que s’exposen: dones de totes les edats, somrients i desinhibides, després d’haver passat amb èxit el dolorós procés patit. Una autèntica lliçó de coratge per a tots.

La foto de dalt és una de les exposades. Com faig amb tots els apunts, el penjaré a Facebook. Coneixent els peculiars gustos estètics d’aquella casa, no és improbable que censurin una imatge que aporta tantes sensacions positives. Serà una nova mostra de la hipocresia i desorientació moral del món que ens ha tocat viure.

[La mostra Costures a flor de pell pot contemplar-se al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins a l’11 de desembre; imatge: www.laciutatdetarragona.com]

Post scriptum, 7 de desembre de 2016: doncs sí, Facebook va publicar la foto però sospitosament tallada per baix, fent desaparèixer els mugrons. Igualet que els censors del Ministeri d’Informació franquista.

 

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

Menú del dia: el xampany

Ni cava ni romanços: xampany. Qüestions d’ordre legal i de denominació d’origen van obligar en un moment a què a les etiquetes de vi escumós no produït a la Xampanya francesa sinó al Penedès català (o a altres llocs) constés la paraula cava enlloc de la molt més genuïna xampany. Lamentablement, la primera (insípida i fofa) ha acabat desplaçant la segona (trempada i festiva). Quan pronunciem xampany sembla que ja sentim el soroll del tap com surt disparat i ens vénen a la imaginació les bombolletes espurnejants i embriagadores; en canvi, quan diem (quan diuen els altres, millor dit) cava, la sensació és de trobar-se davant un líquid esbravat, trist i sense caràcter.

De tota manera, no és una qüestió que m’afecti gaire aquesta disquisició lèxica. Mai no m’ha agradat el xampany: quan era petit, gens, ara que sóc gran, poc. És un líquid que em produeix mal de cap i potser el relaciono amb festes i celebracions de què no sóc massa entusiasta. Just per brindar i gràcies. Ara que s’acosten festes (el moment àlgid de consum d’aquest producte) no hi haurà més remei que fer els honors. Ves quin remei.

Dic que ara és el moment àlgid però la indústria xampanyera, des de les grans empreses exportadores fins les petites caves) ja s’han ben afanyat a promoure’n el consum en qualsevol època de l’any, en qualsevol moment del dia (fins i tot per esmorzar!) i en qualsevol ocasió, amb notable èxit de vendes malgrat algun maldestre boicot espanyol.

Xampany per menjar, xampany per prendre sol, xampany per desitjar-se sort, xampany per ruixar-se després d’un triomf esportiu, xampany per celebrar la grossa de Nadal… Sembla que fa feliç a la gent. Brindem, doncs, pel seu futur: xin, xin!

[Imatge: les bombolletes, que no faltin per Nadal; www.laopinion.es]

Cubans, Castro… ha mort

Amb la mort de Fidel Castro desapareix possiblement el darrer líder del segle XX. Un líder ben controvertit, com tindrem ocasió de sentir i llegir en les properes hores per boca d’opinadors, analistes, polítics o historiadors. Gran líder revolucionari o dictador implacable. Pel que fa a la meva opinió, pocs dubtes em genera la manca de llibertats de tot ordre a l’illa caribenya i una política socio-econòmica completament equivocada, imposades amb encomiable perseverança per aquest carismàtic i astut (això no se li pot regatejar) advocat d’extenuant oratòria que, una vegada, va afirmar que la història l’absoldria. Jo no.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Talls de llum

La tràgica mort d’una persona a Reus, causada indirectament pel fet d’haver-li tallat el subministrament elèctric temps enrere, ha produït una notable crispació amb acusacions creuades entre els diferents sectors administratius, empresarials i socials que tenen alguna cosa a veure amb el dret a uns mínims vitals que tot ciutadà té o hauria de tenir.

Del conjunt de notícies i opinions que ha concitat aquest fet (tractades a cada mitjà des de la seva particular òptica, com sol passar), hi ha un aspecte que m’ha semblat especialment indignant. No, no em refereixo a aquest especial interès de determinats col·lectius d’activistes en adreçar les seves protestes contra l’Ajuntament ganxet o, pitjor encara, contra la Generalitat de Catalunya i no contra qui verdaderament té la paella pel mànec en fer i desfer: les empreses subministradores d’energia.

El verdaderament indignant són les hipòcritament estúpides explicacions que ha donat el representant de Gas Natural (l’empresa que va acollir generosament Felipe González durant un temps) per justificar que no informessin el consistori reusenc de que s’havia produït un tall en el subministrament per impagament, degut a una possible situació de vulnerabilitat, tal i com estableix la llei. Al·lega la companyia que aquesta llei no té encara un reglament que la desenvolupi i que estableixi un protocol precís d’actuacions. Quins nassos. Quan es tracta d’anar a favor del consumidor-usuari, tot són pegues, entrebancs, esperes en trucades o anades d’Herodes a Pilat. Si l’afer beneficia la companyia, tot això desapareix com per encant i tira pel dret: ho diu una llei i no hi ha res a discutir. Gas Natural va tallar la llum a la pobra senyora reusenca, sense contemplacions de cap tipus, perquè ho estableix una llei: algú creu que s’hagués esperat a una normativa més específica per prendre una decisió tan dràstica si encara no existís?

No sé com, però les grans empreses de serveis (energia, però també bancs, comunicacions, transports…) hauran d’assumir tard o d’hora que no tot s’hi val a l’hora de pensar en el repartiment de beneficis i que quan a la seva publicitat s’omplen la boca amb conceptes com “compromís social” o “compromís amb les persones” vol dir que han de tenir molta més sensibilitat de la que tenen cap els seus clients. Sensibilitat que, malauradament, arribarà tard al pis del carrer Santa Anna de Reus.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Fes-te donant i salva una vida

L’AMPA de l’Escola Joan Rebull necessita donants de medul·la òssia per ajudar un alumne de P5
Aquest és el cas de l’Adrià, un alumne de P5 de l’Escola Joan Rebull de Reus. Fa uns mesos, l’Adrià va ingressar a la Vall d’Hebron de Barcelona, on està rebent un tractament molt dur contra la leucèmia però ara necessita un trasplantament de medul·la òssia. A fi de conscienciar, informar i ajudar, l’AMPA de l’escola de l’Adrià ens ha volgut parlar de la donació de medul·la, un tipus de donació desconeguda per a la gran majoria i que, amb molt poc esforç pot salvar moltes vides, la de l’Adrià.
Per a ser donant de medul·la, primer de tot ho has de voler, ens expliquen des de l’AMPA del Joan Rebull, i ser conscient que la teva donació no és per una persona coneguda concreta a qui vols ajudar sinó que la teva donació serà per aquell malalt que sortosament sigui compatible. Des de l’escola, ens animen a fer créixer el banc de medul·les amb les donacions de tots. «Us necessitem per augmentar l’esperança i les possibilitats de vida dels malalts que ho pateixen. I qui sap si d’entre tots nosaltres en troben un de compatible amb l’Adrià?».

El procés per a fer-te donant és ben simple i s’explica en tres passos: El primer pas és fer-se una analítica simple, com les que estem acostumats a fer en qualsevol revisió mèdica, per entrar al registre de donants de medul·la òssia (REDMO). En el cas de ser de Reus, aquesta analítica la fan a l’hospital Sant Joan i sinó en qualsevol hospital comarcal. Un cop feta l’analítica, les teves dades de compatibilitat entren en el banc de donació i des d’allà es gestionen a nivell mundial i es busca, si existeixen, malalts compatibles i que estan a l’espera de ser trasplantats. Amb tot això és senzill d’entendre que mai una donació es fa per a una persona en concret i aquesta és sempre anònima. En el segon pas, si les teves característiques medul·lars encaixessin amb les característiques d’un malalt a l’espera, des del banc es posarien en contacte amb tu per si vols, i pots, seguir endavant amb la donació i salvar una vida. El tercer pas és fer la donació. Només cal un dia i sense ingrés hospitalari. Existeixen dues vies: amb una punció al motlle de l’ós del maluc, sense cap risc ni repercussions; o bé, amb una donació de sang perifèrica. Tots aquells que vulguin participar, només han d’anar al Banc de Sang de l’Hospital Sant Joan de 9 a 14 hores, de dimarts a dijous. O, a la tarda, de les 16 a les 20 hores els dimarts i dijous. Podeu trobar més informació a la Guia del donant de medul·la òssia que ens ha fet arribar el centre, i on trobareu la resposta a qualsevol dubte que tingueu.

[Delcamp.cat; imatge: www.aguaita.cat]

L’any que ve no l’altre

Us imagineu que en el darrer moment s’haguessin ajornat els passats Jocs Olímpics de Rio (del 2016 al 2017) o els propers de Tòquio (del 2020 al 2021) quan ja estigués tot a mig fer? Bé doncs això és el que acaba de passar amb els Jocs del Mediterrani de Tarragona, que havien de celebrar-se el 2017 i que s’han postergat Deo juvante per al 2018.

Les voluntarioses explicacions de l’alcalde Ballesteros, fent de la necessitat virtut i insistint en que el 2018 “si que sí” i que seran els millors Jocs del món mundial, no han aconseguit evitar una profunda sensació de vergonya ciutadana col·lectiva. Les culpes i les responsabilitats del fracàs poden repartir-se de forma desigual entre els diferents actors d’aquesta tragicomèdia, i inclouen l’Ajuntament i l’entitat organitzadora (que van donar com a blat un finançament que no era al sac), les administracions públiques (començant per l’estat espanyol que, oh sorpresa! no ha transferit els milions promesos), la pròpia ciutadania (que va rebre sense entusiasme la nominació i ha contemplat amb desgana el curs dels esdeveniments) i finalment el sector privat (que, vist el panorama, ha estat reticent a afluixar la mosca, vaya uns).

La moral d’aquesta història és senzilla: les coses s’han de fer bé i pensar millor, i si no s’està segur de portar-les a bon port (a nivell organitzatiu, financer o d’implicació ciutadana), millor deixar-les córrer. Però deixar-les córrer des d’un principi, no ara que està tot empantanegat i a mig fer.

[Imatge: @elchicotriste; www.circdetarragona.com]

‘Home pacient no és vençut’

Commemorem enguany els 700 anys de la mort de Ramon Llull, l’escriptor i pensador català de més projecció internacional de la història però que, en canvi, aquí no li donem la transcendència que va tenir i que es mereix. Per intentar compensar-ho, entre 2015 i 2016 s’han programat una gran quantitat d’activitats de tot tipus. Aquest mes n’estem tenint a Tarragona. Avui, la filòloga i professora Mercè Sardà ha parlat del mallorquí més universal a la Biblioteca Pública, de la seva vida, del seu sistema filosòfic (l’Art), de la modernitat dels seus plantejaments, de l’abast enciclopèdic dels seus coneixements, del seu domini de les llengües, de la seva copiosa producció (265 obres, aviat és dit), dels seus viatges o, en fi, del seu pertinaç intent d’atreure infidels cap el cristianisme amb la disputa raonada i no amb la imposició violenta (“Home pacient no és vençut”, va dir). La xerrada ha estat il·lustrada amb les conegudes (i bellíssimes) miniatures sobre el beat Llull i ha comptat també amb la lectura de petits fragments d’algunes de les seves obres.

[Divendres, 11 de novembre, a les 19 hores, hi haurà una lectura de textos del Llibre de les bèsties i del Llibre d’Evast e Blanquerna; del 2 al 20 de novembre es pot veure l’exposició “La vida desmesurada de Ramon Llull” i una mostra bibliogràfica; tot a la Biblioteca Pública de Tarragona]

 

 

Amb l’alcaldessa de Berga

La detenció aquest matí de l’alcaldessa de Berga (pel gravíssim delicte de no treure una estelada que ja es va trobar penjada quan va accedir al càrrec) ha originat una persistent pluja d’opinions i reflexions per una banda i mostres de suport a l’encausada per l’altra.

Sobre les segones, m’hi afegeixo de totes totes, malgrat la discrepància ideològica. La decisió política que ha acabat precipitant aquesta detenció mai no hauria de ser objecte de qüestionament legal.

Sobre les primeres, crec que l’editorial d’urgència del director d’aquesta casa expressa bastant bé el que personalment penso sobre el cas. Resumidament, que la unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP serà fonamental en els propers mesos, que s’endevinen trepidants. De manera que sobren les crítiques cupaires al govern per l’actuació policial (els Mossos complien una ordre judicial, i punt) i encara més les mostres de rebuig que han rebut alguns representants de Junts pel Sí quan s’han solidaritzat amb Montserrat Venturós.

Finalment, cal lamentar l’absoluta manca de coordinació de totes les parts implicades en el procés, partits i entitats, en les respostes immediates al cas. L’episodi de la retirada de la bandera espanyola a Sabadell, així aïlladament, no té cap sentit: ho fa tothom o ningú, això ha de sortir de l’Associació de Municipis per la Independència, no d’un Ajuntament en concret, perquè al final queda una acció ridícula.

[Imatge: www.aquibergada.cat]