Amb Joan Coma

Apunt d’urgència de solidaritat amb Joan Coma, trencant el parèntesi vacacional que em vaig marcar fins després de Reis. I ho faig per diversos motius: si ho vaig fer amb l’alcaldessa de Berga (una “dels nostres”, malgrat la distància ideològica), també ho he de fer amb el regidor de Vic; perquè tinc amb aquesta població un especial lligam, per raons familiars; i, perquè la detenció de Coma és un fet gravíssim, si pensem que la causa primera va ser expressar unes idees polítiques, fer-ho de forma pacífica, al lloc que corresponia i en tant que càrrec elegit democràticament.

Ànims!

[Imatge: www.vic.cat]

Nadal malgrat tot

Ja torna a ser Nadal (“les festes”, com es diu ara, no fos cas que algú intuís el seu origen religiós). No serà que ens hagi arribat d’imprevist: a l’agost ja venen la loteria dels veïns, a l’octubre tots els negocis, des dels grans magatzems de la Plaça Catalunya fins al més claustrofòbic basar xinès, ja es posen neguitosos, i a finals de novembre alguns carrers de les nostres ciutats ja llueixen unes tristíssimes il·luminacions, una pàl·lida (mai millor dit) imitació del que foren en altres èpoques.

Ho sento, però no puc evitar treure l’artilleria pesada quan arriben aquestes dates. Hi ha més coses que ens desagraden, a mi i a molta més gent: el consumisme desaforat (amb crisi o sense), la creixent laïcització de les festes (es miri com es miri, Nadal, Sant Esteve, els Innocents o els Reis són dates cristianes, què hi farem) unida a una desnaturalització de les tradicions (des dels pessebres neo-post fins a la grollera manipulació dels reis d’Orient, passant per invasions diverses en el terreny gastronòmic), i podríem seguir.

Oh, sí, són dates de pau i amor, ja me n’oblidava! Pertoca, doncs, acabar l’apunt de forma positiva. Comprovar que podem celebrar-ho en companyia dels éssers estimats, felicitar-se per tenir amics que s’enrecorden de nosaltres, constatar que hi ha tradicions que sí que revifen… No tot està perdut. Hi ha partit. Bon Nadal a tots!!!

[Imatge: pessebre de sorra de la platja de Las Canteras, a Las Palmas de Gran Canària, que enguany celebra els deu anys; foto: belendearena.es]

Carme estem amb tu

Poc a afegir a totes les reaccions i tots els comentaris després de la compareixença de Carme Forcadell als jutjats. Solidaritzar-nos amb ella, rebutjar aquest atac frontal a la sobirania de la nostra primera institució representativa, al.lucinar amb la poca destresa de les hosts centralistes i alegrar-nos de la repercussió positiva que està tenint aquest episodi entre diversos parlaments europeus.

Un altre centenari

Fa cinc mesos Olivia de Havilland celebrava el seu centenari d’existència. Avui li toca a una altra estrella de Hollywood, Kirk Douglas. No sóc suficientment cinèfil per parlar-ne amb coneixement de causa, ni per dir quines són les millors pel·lícules que va interpretar o per valorar què ha representat per al setè art. Sí que m’interessa destacar les seves posicions progressistes en un art i una indústria més aviat dominades per mentalitats reaccionàries. Monuments com Espàrtac o Camins de glòria donen testimoni d’aquest capteniment.

[Imatge: fotograma de Camins de glòria; www.blogdecine.com]

SCAN 2016

La biennal SCAN Tarragona, festival internacional de fotografia, celebra enguany la sisena edició. Del 19 d’octubre de 2016 al 8 de gener de 2017, SCAN ofereix un variat repertori d’exposicions, conferències, tallers i activitats fotogràfiques, a càrrec de nombrosos artistes internacionals, que fan que la ciutat torni a ser punt de trobada de la fotografia de creació, amb la presència de nombrosos professionals i amants de la fotografia.

Jiaxi

He visitat avui una de les exposicions programades, que sota el títol Talent Latent pot contemplar-se en un dels tinglados del Port de Tarragona (per cert, amb un accés casi clandestí de tant discret com és). Hi exposen deu fotògrafs. A destacar, per al meu gust, Fernando Maselli (impressionants paisatges alpins), Massimiliano Maddalena (un exercici d’estil amb 99 visions del mateix paisatge) i Tatiana Vinogradova (punyent galeria de gais de la Rússia actual, a la penombra tant en sentit literal com figurat).

Miñarro[Tota la informació sobre SCAN a www.scan.cat; imatges: de dalt a baix, fotografies de Tatiana Vinogradova, Jiaxi Yang i Oriol Miñarro]

 

Costures a flor de pell

“És una mica dura”, m’avisa a l’entrada de l’exposició la noia (una coneguda de fa molts anys), mentre me n’ofereix el prospecte. El comentari és un pèl exagerat, tot i que el tema de l’exposició fotogràfica és sensible: el càncer de mama.

Es tracta d’un projecte del fotògraf holandès Koen Suidgeest, que va convèncer fins a dues-centes dones que havien patit la malaltia perquè posessin per a ell mostrant els pits amb les cicatrius o marques deixades pel procés curatiu. I una selecció d’aquestes imatges són les que s’exposen: dones de totes les edats, somrients i desinhibides, després d’haver passat amb èxit el dolorós procés patit. Una autèntica lliçó de coratge per a tots.

La foto de dalt és una de les exposades. Com faig amb tots els apunts, el penjaré a Facebook. Coneixent els peculiars gustos estètics d’aquella casa, no és improbable que censurin una imatge que aporta tantes sensacions positives. Serà una nova mostra de la hipocresia i desorientació moral del món que ens ha tocat viure.

[La mostra Costures a flor de pell pot contemplar-se al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins a l’11 de desembre; imatge: www.laciutatdetarragona.com]

Post scriptum, 7 de desembre de 2016: doncs sí, Facebook va publicar la foto però sospitosament tallada per baix, fent desaparèixer els mugrons. Igualet que els censors del Ministeri d’Informació franquista.

 

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

Menú del dia: el xampany

Ni cava ni romanços: xampany. Qüestions d’ordre legal i de denominació d’origen van obligar en un moment a què a les etiquetes de vi escumós no produït a la Xampanya francesa sinó al Penedès català (o a altres llocs) constés la paraula cava enlloc de la molt més genuïna xampany. Lamentablement, la primera (insípida i fofa) ha acabat desplaçant la segona (trempada i festiva). Quan pronunciem xampany sembla que ja sentim el soroll del tap com surt disparat i ens vénen a la imaginació les bombolletes espurnejants i embriagadores; en canvi, quan diem (quan diuen els altres, millor dit) cava, la sensació és de trobar-se davant un líquid esbravat, trist i sense caràcter.

De tota manera, no és una qüestió que m’afecti gaire aquesta disquisició lèxica. Mai no m’ha agradat el xampany: quan era petit, gens, ara que sóc gran, poc. És un líquid que em produeix mal de cap i potser el relaciono amb festes i celebracions de què no sóc massa entusiasta. Just per brindar i gràcies. Ara que s’acosten festes (el moment àlgid de consum d’aquest producte) no hi haurà més remei que fer els honors. Ves quin remei.

Dic que ara és el moment àlgid però la indústria xampanyera, des de les grans empreses exportadores fins les petites caves) ja s’han ben afanyat a promoure’n el consum en qualsevol època de l’any, en qualsevol moment del dia (fins i tot per esmorzar!) i en qualsevol ocasió, amb notable èxit de vendes malgrat algun maldestre boicot espanyol.

Xampany per menjar, xampany per prendre sol, xampany per desitjar-se sort, xampany per ruixar-se després d’un triomf esportiu, xampany per celebrar la grossa de Nadal… Sembla que fa feliç a la gent. Brindem, doncs, pel seu futur: xin, xin!

[Imatge: les bombolletes, que no faltin per Nadal; www.laopinion.es]

Cubans, Castro… ha mort

Amb la mort de Fidel Castro desapareix possiblement el darrer líder del segle XX. Un líder ben controvertit, com tindrem ocasió de sentir i llegir en les properes hores per boca d’opinadors, analistes, polítics o historiadors. Gran líder revolucionari o dictador implacable. Pel que fa a la meva opinió, pocs dubtes em genera la manca de llibertats de tot ordre a l’illa caribenya i una política socio-econòmica completament equivocada, imposades amb encomiable perseverança per aquest carismàtic i astut (això no se li pot regatejar) advocat d’extenuant oratòria que, una vegada, va afirmar que la història l’absoldria. Jo no.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Talls de llum

La tràgica mort d’una persona a Reus, causada indirectament pel fet d’haver-li tallat el subministrament elèctric temps enrere, ha produït una notable crispació amb acusacions creuades entre els diferents sectors administratius, empresarials i socials que tenen alguna cosa a veure amb el dret a uns mínims vitals que tot ciutadà té o hauria de tenir.

Del conjunt de notícies i opinions que ha concitat aquest fet (tractades a cada mitjà des de la seva particular òptica, com sol passar), hi ha un aspecte que m’ha semblat especialment indignant. No, no em refereixo a aquest especial interès de determinats col·lectius d’activistes en adreçar les seves protestes contra l’Ajuntament ganxet o, pitjor encara, contra la Generalitat de Catalunya i no contra qui verdaderament té la paella pel mànec en fer i desfer: les empreses subministradores d’energia.

El verdaderament indignant són les hipòcritament estúpides explicacions que ha donat el representant de Gas Natural (l’empresa que va acollir generosament Felipe González durant un temps) per justificar que no informessin el consistori reusenc de que s’havia produït un tall en el subministrament per impagament, degut a una possible situació de vulnerabilitat, tal i com estableix la llei. Al·lega la companyia que aquesta llei no té encara un reglament que la desenvolupi i que estableixi un protocol precís d’actuacions. Quins nassos. Quan es tracta d’anar a favor del consumidor-usuari, tot són pegues, entrebancs, esperes en trucades o anades d’Herodes a Pilat. Si l’afer beneficia la companyia, tot això desapareix com per encant i tira pel dret: ho diu una llei i no hi ha res a discutir. Gas Natural va tallar la llum a la pobra senyora reusenca, sense contemplacions de cap tipus, perquè ho estableix una llei: algú creu que s’hagués esperat a una normativa més específica per prendre una decisió tan dràstica si encara no existís?

No sé com, però les grans empreses de serveis (energia, però també bancs, comunicacions, transports…) hauran d’assumir tard o d’hora que no tot s’hi val a l’hora de pensar en el repartiment de beneficis i que quan a la seva publicitat s’omplen la boca amb conceptes com “compromís social” o “compromís amb les persones” vol dir que han de tenir molta més sensibilitat de la que tenen cap els seus clients. Sensibilitat que, malauradament, arribarà tard al pis del carrer Santa Anna de Reus.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Fes-te donant i salva una vida

L’AMPA de l’Escola Joan Rebull necessita donants de medul·la òssia per ajudar un alumne de P5
Aquest és el cas de l’Adrià, un alumne de P5 de l’Escola Joan Rebull de Reus. Fa uns mesos, l’Adrià va ingressar a la Vall d’Hebron de Barcelona, on està rebent un tractament molt dur contra la leucèmia però ara necessita un trasplantament de medul·la òssia. A fi de conscienciar, informar i ajudar, l’AMPA de l’escola de l’Adrià ens ha volgut parlar de la donació de medul·la, un tipus de donació desconeguda per a la gran majoria i que, amb molt poc esforç pot salvar moltes vides, la de l’Adrià.
Per a ser donant de medul·la, primer de tot ho has de voler, ens expliquen des de l’AMPA del Joan Rebull, i ser conscient que la teva donació no és per una persona coneguda concreta a qui vols ajudar sinó que la teva donació serà per aquell malalt que sortosament sigui compatible. Des de l’escola, ens animen a fer créixer el banc de medul·les amb les donacions de tots. «Us necessitem per augmentar l’esperança i les possibilitats de vida dels malalts que ho pateixen. I qui sap si d’entre tots nosaltres en troben un de compatible amb l’Adrià?».

El procés per a fer-te donant és ben simple i s’explica en tres passos: El primer pas és fer-se una analítica simple, com les que estem acostumats a fer en qualsevol revisió mèdica, per entrar al registre de donants de medul·la òssia (REDMO). En el cas de ser de Reus, aquesta analítica la fan a l’hospital Sant Joan i sinó en qualsevol hospital comarcal. Un cop feta l’analítica, les teves dades de compatibilitat entren en el banc de donació i des d’allà es gestionen a nivell mundial i es busca, si existeixen, malalts compatibles i que estan a l’espera de ser trasplantats. Amb tot això és senzill d’entendre que mai una donació es fa per a una persona en concret i aquesta és sempre anònima. En el segon pas, si les teves característiques medul·lars encaixessin amb les característiques d’un malalt a l’espera, des del banc es posarien en contacte amb tu per si vols, i pots, seguir endavant amb la donació i salvar una vida. El tercer pas és fer la donació. Només cal un dia i sense ingrés hospitalari. Existeixen dues vies: amb una punció al motlle de l’ós del maluc, sense cap risc ni repercussions; o bé, amb una donació de sang perifèrica. Tots aquells que vulguin participar, només han d’anar al Banc de Sang de l’Hospital Sant Joan de 9 a 14 hores, de dimarts a dijous. O, a la tarda, de les 16 a les 20 hores els dimarts i dijous. Podeu trobar més informació a la Guia del donant de medul·la òssia que ens ha fet arribar el centre, i on trobareu la resposta a qualsevol dubte que tingueu.

[Delcamp.cat; imatge: www.aguaita.cat]

L’any que ve no l’altre

Us imagineu que en el darrer moment s’haguessin ajornat els passats Jocs Olímpics de Rio (del 2016 al 2017) o els propers de Tòquio (del 2020 al 2021) quan ja estigués tot a mig fer? Bé doncs això és el que acaba de passar amb els Jocs del Mediterrani de Tarragona, que havien de celebrar-se el 2017 i que s’han postergat Deo juvante per al 2018.

Les voluntarioses explicacions de l’alcalde Ballesteros, fent de la necessitat virtut i insistint en que el 2018 “si que sí” i que seran els millors Jocs del món mundial, no han aconseguit evitar una profunda sensació de vergonya ciutadana col·lectiva. Les culpes i les responsabilitats del fracàs poden repartir-se de forma desigual entre els diferents actors d’aquesta tragicomèdia, i inclouen l’Ajuntament i l’entitat organitzadora (que van donar com a blat un finançament que no era al sac), les administracions públiques (començant per l’estat espanyol que, oh sorpresa! no ha transferit els milions promesos), la pròpia ciutadania (que va rebre sense entusiasme la nominació i ha contemplat amb desgana el curs dels esdeveniments) i finalment el sector privat (que, vist el panorama, ha estat reticent a afluixar la mosca, vaya uns).

La moral d’aquesta història és senzilla: les coses s’han de fer bé i pensar millor, i si no s’està segur de portar-les a bon port (a nivell organitzatiu, financer o d’implicació ciutadana), millor deixar-les córrer. Però deixar-les córrer des d’un principi, no ara que està tot empantanegat i a mig fer.

[Imatge: @elchicotriste; www.circdetarragona.com]

‘Home pacient no és vençut’

Commemorem enguany els 700 anys de la mort de Ramon Llull, l’escriptor i pensador català de més projecció internacional de la història però que, en canvi, aquí no li donem la transcendència que va tenir i que es mereix. Per intentar compensar-ho, entre 2015 i 2016 s’han programat una gran quantitat d’activitats de tot tipus. Aquest mes n’estem tenint a Tarragona. Avui, la filòloga i professora Mercè Sardà ha parlat del mallorquí més universal a la Biblioteca Pública, de la seva vida, del seu sistema filosòfic (l’Art), de la modernitat dels seus plantejaments, de l’abast enciclopèdic dels seus coneixements, del seu domini de les llengües, de la seva copiosa producció (265 obres, aviat és dit), dels seus viatges o, en fi, del seu pertinaç intent d’atreure infidels cap el cristianisme amb la disputa raonada i no amb la imposició violenta (“Home pacient no és vençut”, va dir). La xerrada ha estat il·lustrada amb les conegudes (i bellíssimes) miniatures sobre el beat Llull i ha comptat també amb la lectura de petits fragments d’algunes de les seves obres.

[Divendres, 11 de novembre, a les 19 hores, hi haurà una lectura de textos del Llibre de les bèsties i del Llibre d’Evast e Blanquerna; del 2 al 20 de novembre es pot veure l’exposició “La vida desmesurada de Ramon Llull” i una mostra bibliogràfica; tot a la Biblioteca Pública de Tarragona]

 

 

Amb l’alcaldessa de Berga

La detenció aquest matí de l’alcaldessa de Berga (pel gravíssim delicte de no treure una estelada que ja es va trobar penjada quan va accedir al càrrec) ha originat una persistent pluja d’opinions i reflexions per una banda i mostres de suport a l’encausada per l’altra.

Sobre les segones, m’hi afegeixo de totes totes, malgrat la discrepància ideològica. La decisió política que ha acabat precipitant aquesta detenció mai no hauria de ser objecte de qüestionament legal.

Sobre les primeres, crec que l’editorial d’urgència del director d’aquesta casa expressa bastant bé el que personalment penso sobre el cas. Resumidament, que la unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP serà fonamental en els propers mesos, que s’endevinen trepidants. De manera que sobren les crítiques cupaires al govern per l’actuació policial (els Mossos complien una ordre judicial, i punt) i encara més les mostres de rebuig que han rebut alguns representants de Junts pel Sí quan s’han solidaritzat amb Montserrat Venturós.

Finalment, cal lamentar l’absoluta manca de coordinació de totes les parts implicades en el procés, partits i entitats, en les respostes immediates al cas. L’episodi de la retirada de la bandera espanyola a Sabadell, així aïlladament, no té cap sentit: ho fa tothom o ningú, això ha de sortir de l’Associació de Municipis per la Independència, no d’un Ajuntament en concret, perquè al final queda una acció ridícula.

[Imatge: www.aquibergada.cat]

 

Goril·les i altres bèsties

Ahir va fer cinquanta anys justos de l’arribada de Floquet de Neu a Barcelona, rebut amb tots els honors, inclosos els dispensats per l’alcalde de l’època, Porcioles. El petit goril·la albí fou tota una sensació a la trista Barcelona dels anys seixanta i en pocs anys es va convertir en una icona de la ciutat.

Floquet de Neu (que en aquells temps tots coneixíem, quin remei, com Copito de Nieve) fou allotjat al Zoo de la ciutat comtal, on formaria una família i hi moriria  molts anys després. No recordo la seva arribada però sí haver-lo vist, anys després, en les seves dependències, rosegant fulles i plàtans. No mentiré si dic que fa trenta anys que no trepitjo el zoo barceloní, i temo no poder tornar a fer-ho si prosperen les cada vegada més insistents opinions de que aquest tipus d’instal·lacions caldria que fossin clausurades. No entro en el debat, tenen raó tant els que defensen el caràcter didàctic dels zoos (i més a les grans ciutats) com els que objecten que es tracten de dipòsits completament inadequats per a éssers vius lluny dels seus hàbitats naturals. Em quedo amb el record de les meves visites al zoo dels 60 i 70: aquells micos de cul vermell, aquells elefants de generoses pixarades o aquells dofins d’àgils salts, fent companyia a la Dama del Paraigües, el gran monument oblidat dels barcelonins.

[Imatge: ajuntament.barcelona.com]

Desviant l’atenció

No puc evitar incomodar-me amb el to i les formes que gasta Gabriel Rufián quan parla al Congrés. Sé que a molts indepes, sector hooligan, els “posa” molt, com es diu ara, però em pregunto si el més encertat i oportú per al nostre procés és la transcendència mediàtica de les intervencions del nostre particular baranda de Santa Coloma. Parlant d’oportunitat, em pregunto també perquè els partits sobiranistes gasten encara tantes energies de tot ordre a la Carrera de San Jerónimo. No havíem quedat que desconnectàvem, que marxàvem?

Que les filípiques deixades anar l’altre dia per Rufián contra el PSOE (que comparteixo en el fons plenament, i que serien tema d’un altre debat) són d’una oportunitat qüestionable en tenim la prova amb la gestió comunicativa que del debat d’investidura n’estan fent els mitjans els dies posteriors. La vergonyosa posició abstencionista del PSOE, cedint a pressions corporatives i mediàtiques, ha quedat de seguida relegada a un segon pla, superada per episodis puntuals de més curta volada peró d’evident productivitat mediàtica i, doncs, en l’opinió pública: els “insults” de Rufián, les baralles entre Podemos i Ciudadanos a compte d’un terrorisme en vies de superació o bé la llauna de cervesa llançada per algú al final de la innòcua manifestació als voltants del Congrés. El que sigui, con tal de desviar l’atenció.

 

Els millors croissants

La pastisseria Conde, al carrer Hospital de Tarragona, compleix aquests dies cinquanta anys. Exemple de negoci familiar plenament integrat a la ciutat, l’establiment destaca per l’alt grau de qualitat en la matèria primera dels seus productes, tal i com ha assegurat el seu fundador en un reportatge a la cadena televisiva comarcal. També els caracteritza una constant renovació del negoci, amb la introducció de nous formats comercials i amb la innovació en els productes ofertats, mai en detriment de la fidelitat a les tradicions. La meva mare (que per cert avui fa quatre anys que ja no és entre nosaltres) era addicta a esmorzar-hi amb les amigues, tots els dissabtes. Assegurava que a la pastisseria Conde es feien els millors croissants de Tarragona. Quanta raó tenia! Que pugui continuar així cent anys més!

Pallassades

Em sembla que el que penso de Halloween ja ho he dit més d’una vegada, tant en aquest bloc com en d’altres canals, però tornem-hi. Sóc ben reaci a aquesta festa, però no és que em molesti que entrin tradicions o costums exteriors, el que em treu de polleguera és la rapidesa amb què ho fan i de quina manera ho fan: amb desesperació, com si a la nostra societat li anés la vida no fer-ho. Ha estat cosa de molt pocs anys. Primer les carabasses, després allò del “truco o trato” (no sabem ni com és en català, per vergonya de tots), i finalment, disfressar els nens com si fos carnaval.

“Finalment” he dit. No: hi ha novetats aquest any. La moda consisteix en disfressar-se (els adults) de pallasso i sembrar el pànic en llocs foscos i solitaris. La proesa (calia dir-ho?) es grava i es penja a les xarxes. Que algú disfressar de pallasso faci por és invertir els papers tradicionals. Abans, almenys a mi, els pallassos feien riure, ara causen pànic. A mi l’únic que em feia cosa era aquell de les hamburgueseries (no dic la marca), però l’han retirat del mapa precisament a resultes de la moda halloweeniana.

Que aquesta tonteria continuarà avall, avall, ens la dóna la informació de que aquest any les botigues han esgotat les disfresses de… pallasso. Riure?, plorar?, por? Em sembla que el que fan és el ridícul.

Això tampoc

S’està posant complicat ser catòlic. Ara l’Església es treu de la màniga una nova i insospitada restricció:  les cendres dels difunts no podran ser llençades al mar o guardades en una urna a casa, sinó que s’hauran de dipositar al cementiri o en un recinte equivalent. Dic que és complicat perquè sembla que la romana institució gaudeixi posant traves, limitacions o interdiccions en totes les esferes de la vida quotidiana sense que s’endevini un sòlid fonament ètic, lògic o pràctic. Potser bíblico-teològic, però no veig jo que la cosa hagi d’anar per aquí si el que es pretén és, m’imagino, fer arribar el missatge evangèlic a qui no el coneix i consolidar-lo a qui sí el segueix. Quan en el terreny afectivo-sexual l’església catòlica continua la seva lenta evolució a pas de tartana, entra en el del culte als morts amb una doctrina que només té part de sentit des d’un òptica sanitària. Efectivament, segons tinc entès, és prohibit tirar cendres mortuòries al bosc o al mar, per poètica o emotiva que pugui ser aquesta acció i per molt que respongui a una voluntat expressa del difunt en aquest sentit. Però que estigui prohibit tenir l’àvia o el tiet en una petita urna discretament col·locada en algun lloc noble de la casa (com feien els romans, per cert) ho trobo ben contradictori amb els valors que el cristianisme ha de transmetre. Concretament, el record als fidels difunts, que amb aquesta decisió vaticana quedaran oblidats al cementiri (algú hi va fora d’aquestes dates?), cosa que no passaria si ens els trobéssim a dalt d’un armari.

[Imatge: cementiri abandonat de Marmellar; foto: Enric Fontvila]

Menú del dia: els restaurants xinesos

La invasió gens subtil: els restaurants xinesos. Molts, a tot arreu, sorprenentment idèntics els uns als altres, suggeridors d’inquietants llegendes urbanes. Recordo el primer restaurant xinès on vaig menjar: el Pa Li, al carrer Girona de Tarragona. Era una època en què se suposava que havies de menjar amb palets: si no en sabies, disposaves de coberts “occidentals”. Ara aquests són omnipresents i els primers els has de demanar. Era l’època de la “família completa i feliç”, quan el “final feliç” (especialitat també xinesa) encara no es coneixia.

Els restaurants xinesos tenen algunes coses bones: són barats, la quantitat de menjar és abundant i et solucionen el dinar un dia que vas apurat. A partir d’aquí comencen els peròs. Les cartes interminables amaguen una simple combinació d’un producte (a trossos ben petits) barrejat amb un altre producte (bambú, verdures tallades en juliana, una salsa espessant…). Posem que siguin vuit i vuit, tenim 64 plats si les matemàtiques no em fallen. D’aperitiu, una espècie de patates blanques com de porexpan, per entretenir la gana. El “pa xinès”, que té gust de xurro, és opcional, i les postres i begudes són decebedorament europees.

Per la resta, semblen una gegantesca franquícia mundial: els noms (muralles, dragons i similars), la decoració, les cadires, les cartes, les fotografies dels plats, la música ambiental, la propaganda de les bústies… fins i tot el xupito que t’ofereixen abans de pagar, tot és idèntic i intercanviable. L’originalitat no és el seu punt fort, evidentment.

[Imatge: l’ús del català encara és una raresa; tarracoplanol.webexpo.es]

 

Els ous de Franco

Es critica, i amb bona part de raó, que l’opinió pública perdi tant de temps parlant de la plantada d’estàtues franquistes al Born quan altres temes de més gravetat (estem amb tu, Carme) haurien d’acaparar l’atenció ciutadana. Per tant, l’apunt serà ben breu.

Resumint molt, jo no hagués vist necessàriament malament que s’exhibissin aquestes estàtues sempre que s’expliqués ben explicat i, sobretot, que no s’hagués escollit el lloc que s’ha escollit. Al Born no hi foten res. En un altre lloc no ho veuria malament però és que no entenc res del sentit últim d’aquesta exposició, sinó és crear debat (millor dit: polèmica) en una qüestió ja de per si enverinada: últimament la societat catalana no fa altra cosa que posar i treure estàtues, dialècticament parlant, de la via pública, en un exercici de distracció sota el títol de “memòria històrica” o “memòria col·lectiva”. Resumint encara més: no sabem què fer amb el passat, vet-ho aquí.

Bé, sí que ho sabem: tirar ous a l’estàtua decapitada del dictador. Una mica tard, trobo. Podíem haver estat més valents i tirar-los fa quaranta anys, abans d’allò del llit.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

 

‘Mòstra de Cinèma Occitan 2016’

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.
Deman 19 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion del film Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e de mites (documentari), seguida de la conferéncia “Identitats e identitat locala”, a la carga de Joan Prat, professor de l’URV.
Dijòus 20 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion dels films En cap (documentari) e Cathare (ficcion), seguida de la conferéncia “Realitat e ficcion dels càtars”, a la carga de Sergi Grau, professor de l’UAB.
Informacion sus las pelliculas:
‘Ibòs En Bigòrra. Entre mutacions e de mites’
L’emprenta de la Segonda Guèrra Mondiala es plan presenta a Occitània, quitament als luòcs mai pichons e remots. Es l’emprenta de las lèvas, dels mòrtes e dels presoèrs que subrevisquèron, quitament als camps de extermini. Ibòs, pichona localitat de Bigòrra, s’escapa pas d’aquela peada. Lo Plan Marshall serà lo ponch de partida d’un procès que transformarà la siá realitat economica e la siá forma de vida ancestrala.
‘En cap’
Passejada poetica per l’univèrs del colectatge, de la recuperacion e preservacion de la memòria, personala o collectiva, a travèrs de la potenta e expressiva image d’un recorregut en veitura per una pichona rota locala, que se barrejan al cors d’el remembres, images de mainadesa e formas de vida desapareguda.
‘Cathare’
Amb un ritme prèp al western o a la road movie, assistissèm al viatge de Guilhem Bélibaste, darrièr prefècte càtar, fins a lo sieu liurament als inquisidors, de la man de Arnaud Sicre. Un viatge ont se van resseguint las grandas linhas de la doctrina càtara.
.
Las projeccions debanaràn a la Bibliotèca Publica de Tarragona.
.
[traducció al català]

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.

Demà 19 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció del film Ibòs en Bigorra. Entre mutacions e mites (documental), seguida de la conferència “Identitats i identitat local”, a càrrec de Joan Prat, professor de la URV.

Dijous 20 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció dels films En cap (documental) i Cathare (ficció), seguida de la conferència “Realitat i ficció dels càtars”, a càrrec de Sergi Grau, professor de la UAB.

Informació sobre les pel·lícules:

‘Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e mites’

L’empremta de la Segona Guerra Mundial és ben present a Occitània, fins i tot als llocs més petits i remots. És l’empremta de les lleves, dels morts i dels presoners que van sobreviure, fins i tot als camps d’extermini. Ibòs, petita localitat de Bigòrra, no s’escapa d’aquesta petjada. El Pla Marshall serà el punt de partida d’un procés que transformarà la seva realitat econòmica i la seva forma de vida ancestral.

‘En cap’

Passejada poètica per l’univers del colectatge, de la recuperació i preservació de la memòria, personal o col·lectiva, a través de la potent i expressiva imatge d’un recorregut en cotxe per una petita carretera local, al llarg del qual es barregen records, imatges d’infantesa i formes de vida desaparegudes.

‘Cathare’

Amb un ritme proper al western o a la road movie, assistim al viatge de Guilhem Bélibaste, darrer prefecte càtar, fins al seu lliurament als inquisidors, de la mà d’Arnaud Sicre. Un viatge on es van resseguint les grans línies de la doctrina càtara.

Les projeccions tindran lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona.

[Imatge: fotograma de Cathare; llengua.gencat.cat]

Menú del dia: el cafè

Per començar bé el dia, jo necessito tres coses: una dutxa, un cafè i el diari (de paper, naturalment). No em considero especialment cafetaire, però tres pel cap baix en cauen cada dia i el primer és, de molt, el que compleix millor la missió estimulant que se li demana.

El cafè ha de ser sol, negre, tal qual, sense més additament que una cullerada rasa de sucre. Sobre si el cafè és, per antonomàsia, cafè sol, em remeto a un apunt meu de fa alguns anys, que va donar títol a un llibre. Odio el cafè amb llet, no el suporto, i en conseqüència, em posen histèric aquestes demandes que se senten contínuament als bars, que si “un tallat curt de cafè amb la llet natural!”, que si “un cafè amb llet amb la llet ben calenta!, que si un descafeïnat…”. Dubto que els cambrers s’entretinguin a satisfer tantes combinacions diferents de clients capriciosos: difícilment les podran memoritzar.

El cafè estava lligat, en la meva memòria personal, a aquelles cafeteres de tota la vida (a casa en dèiem “potxoles”) que s’omplien amb cafè mòlt (molt, segons el IEC), caigudes en desigual batalla enfront de les nespresso, o com es diguin, que no és que facin un cafè millor, només que són més pràctiques però també originen més residus: a part del marro, hi ha la càpsula, que per cert no sé mai on s’ha de llençar (envàs, on vas?).

[Imatge: articulo.mercadolibre.com.ar]