Com que encara estem en Setmana Santa (mal que li pesi al company blocaire de “Prendre la paraula”), és el moment oportú de publicar dues expressions que, pel que m’han explicat, feia servir la meva àvia materna:
– “anar de Rodes a Pilat” (per “anar d’Herodes a Pilat”)
– “passar les set calces d’amargura” (per “passar els set calzes d’amargura”)
Gracioses totes dues i que reflecteixen una època amb una cultura religiosa basada en molta oralitat (sermons, resos, lletanies… sovint en llatí) i poca lectura. Avui el problema és un altre, s’ignora directament tota la cultura religiosa i… Santes Pasqües! (mai millor dit). El periodista Salvador Alsius se’n va fer ressò en la seva obra Hem perdut l’oremus (Edicions La Campana, 1998). No és bona cosa perdre aquesta cultura que trascendeix àmpliament els límits del fet religiós. Sabrem ser-ne conscients?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això també ho vaig sentir dir manta vegada a la meva àvia a finals dels 40 del segle passat.
Em sembla bé que ens mengem la mona si sempre ho hem fet per tradició i ens ve de gust, però d’això al fet que ens projecten tots els anys per aquestes dates Ben-Hur o Los diez mandamientos o que ens òmpliguen els carrers de processons… què vols que et diga, en açò no puc estar d’acord amb tu (i vull que conste que és una discrepància afectuosa), no crec que això siga cultura religiosa i, a més, pense que el fet religiós hauria de ser, per als que hi creguen, més autèntic, més íntim.
Una altra frase de la meua mare per a la teua col·lecció:
“A tu et dic, filla; enten-te, nora” (quan es fa un comentari a algú amb la intenció que es done per al·ludida una tercera persona).