Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

2 de desembre de 2007
0 comentaris

1 de desembre, la inflexió

En el meu post anterior pronosticava que l’1 de desembre podia ser un dia clau en el procés lent i complex cap a la independència. Avui tinc la satisfacció de constatar que, efectivament, la manifestació d’ahir va constituir una fita important en aquest procés, però també una inflexió, el principi d’un canvi en la percepció de la política a Catalunya i les relacions entre les forces que la protagonitzen. Em remeto a l’article d’avui de Vicent Partal, que fa una molt bona ànàlisi de l’esdeveniment d’ahir i de les seves conseqüències a curt i a llarg termini.

Pel que fa a mi, heus aquí la meva petita crònica personal. Ens traslladem a Barcelona en dos autocars que Esquerra posa a la nostra disposició (els autocars que no es poden contractar si del que es tracta és de reunir en un congrés militants des de Cunit fins a la Sènia, segons Bargalló, però deixem el tema). Desembarcats a la plaça Universitat, enfilem els carrers Balmes i Pelai. La primera sensació és de temor a què la manifestació hagi "punxat": falten uns deu minuts i la zona del cafè Zuric no presenta cap aglomeració. Serà una falsa alarma.

Em situo a la zona prevista per a Esquerra. Al davant, un núvol de banderes blanques de Convergència, al darrera un muntatge d’Iniciativa amb un globus i una pancarta. Aprofito l’estona d’espera per signar la sol·licitud perquè ens traspassin la competència per convocar referèndums. Ja no es tracta d’aquella cosa tan cutre de fotocòpies on signes i prou, no: és una butlleta que omples amb les dades personals i de la qual et retornen un resguard com comprovant. Sóc el número 87.895.

Continuem esperant, mentre es va fent fosc. M’entretinc escoltant converses privades del meu voltant: uns es queixen de que els Mossos de Gavà vénen tots de la Guàrdia Civil i parlen castellà, un altre comenta que li avorreix prendre el sol a la platja. Dono un volt per fer temps i bado observant la barreja de gent que s’ha congregat: jovent, molt de jovent (des de nois convergents de casa bona fins a grupets de les JERC, passant per oleguers amb look Maulet-chic), senyores grans catalanistes de tota la vida (aquestes dones sí que es mereixen un homenatge), homes de poble vermells de cara i de mirada bovina (algun amb barretina, que torna), vells supervivents d’èpoques pitjors (sento el comentaris "allí hi havia l’Hotel Colón i això és la Telefónica", tot un referent històric).

Finalment, comencem a caminar: són dos quarts de set. És a dir, durant una hora i mitja ha estat entrant gent pel carrer Fontanella. Això em confirma que som molts milers de manifestants. Baixem per Via Laietana. La reduïda representació d’Iniciativa comença a fer ús del seu hàbil desplegament propagandístic. Amb uns altaveus llancen consignes contra la ministra de Foment i a favor dels trens de rodalies. Del dret a decidir, de Catalunya, d’independència, rien de rien. El soroll d’Iniciativa acaba essent un verdader coñazo (és la primera paraula que em ve al cap), de manera que la representació d’Esquerra comença a contraatacar amb crits d’"In-de-pen-dèn-ci-a" i "Saura, on ets?, no et veiem enlloc!", molt aplaudits.

La Via Laietana ens distreu molt. Xiulades i crits contra la bandera espanyola que penja de la tristament famosa comissaria. És enorme, la bandera. Passem després per sota un balcó des d’on tiren milers de paperets i grans globus. Són de Catalunyacció, una de les moltes iniciatives de la, segons ens deien, adormida societat catalana. Més endavant descobreixo Vicent Partal parlant pel mòbil i amb un posat d’evident satisfacció. Diria que aquest home s’ha engreixat.

El moment més significatiu arriba quan desfilem per davant de l’edifici de sindicats. Crits de "botiflers" i "on sou?", enganxines a les portes i una sensació personal de que, efectivament, alguna cosa canvia a la nostra societat quan els totpoderosos representants dels treballadors ja no lideren protestes populars, sinó que més aviat se n’amaguen.

Arribem a l’avinguda Marquès de l’Argentera. Els manifestos ja han estat llegits i molta gent comença a desfilar de nou, però cap a casa. Aprofito per fer un pipí als lavabos de l’estació de França. Quedo meravellat per la polidesa que hi trobo. Són els contrastos de la vida, m’he manifestat contra els desgavells de la companyia ferroviària i aquesta em respon amb un impecable servei.

Arribo a temps de sentir l’actuació de Feliu Ventura i de cantar "Els Segadors", mentre algú m’envia directament a les narius fum de tabac: sí, a Catalunya la gent encara fuma quan sona l’himne nacional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!