Les aigües turbulentes

Avui he assistit a l’acte del Palau de Sant Jordi, per dir, com molts milers de persones, prou a la presa de pèl dels papers de Salamanca. Un autocar, fletat per Òmnium Cultural, ens ha dut a gent de Reus i Tarragona.

Moltes cares conegudes: anant de l’aparcament de l’autocar al Palau descobreixo Joan Herrera, Felip Puig i Caterina Mieras. A les files vip hi descobrim les planes majors dels partits que han donat suport a Madrid a la darrera moció sobre els papers. Del PSC, que vergonyosament ha obeït de nou el PSOE en aquest assumpte, només sé veure Joaquim Nadal, el "tete" Maragall i la mentada Mieras, que per cert és xiulada en un dels vídeos.

Els aplaudiments i les xiulades han constituït un interessant termòmetre del nivell d’acceptació dels nostres prohoms: Carod-Rovira i Puigcercós han d’escoltar divisió d’opinions, a l’ex-president Maragall ara ja se l’aplaudeix (abans no) i els que reben més ovacions són dos salmantins com Déu mana (una regidora i un catedràtic). També reben un càlid aplaudiment Ferrer i Gironès, el cartellista Fontserè i Xirinacs, que ja no veuran el retorn dels papers, si és que arriben…

Ens asseiem a les fileres de cadires que ens ha assignat l’organització: mala sort, veig l’escenari d’esquitlleris i una de les pantalles em tapa el lloc on actuaran els cantants. Al meu costat se m’asseu una enigmàtica noia que, per l’aspecte, el què em pregunta i la guia de Barcelona que porta, sembla una turista que no sap massa bé què se celebra al Palau. Serà una espia? Misteri.

Comencen les intervencions i les actuacions: la càlida veu de Bassas és substituïda per la més enrovellada i roquera de Pep Sala, que acaba el seu treball amb un Visca Catalunya Lliure! Ja fa estona que la meva enigmàtica veïna de seient ha marxat. Segueix Toni Albà, improvisant moltes imitacions, inclosos l’aspersor Rajoy (sí, sí, sí…) i l’Aznar, amb la botella i la seva dona…

Continua el show novament amb en Bassas demanant diners a la sortida per acabar de finançar l’acte, a banda dels 4 ? de l’entrada. La nostra és, no hi ha cap mena de dubte, una nació de peatge (per cert, també ens haurem de rascar la butxaca, i de bon grat, per pagar els 300.000 de l’ala que el senyor Camps reclama a ACPV).

Segueixen l’actuació de Maria del Mar Bonet, com sempre, no passen els anys per aquesta noia, el manifest de Terricabres, molt contundent, i el petit recital de Raimon, que no interpreta Diguem no, com molts haguéssim desitjat.

Llevat d’un retard de 40 minuts, tot ha sortit rodó, el Palau ple de gom a gom i una organització i un civisme perfectes. Com diu Toni Strubell, factòtum de tot el sidral, som, efectivament, una societat diferent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!