Les aigües turbulentes

Comencem la visita turística a l’illa pujant a la Caldera de Bandama, muntanya d’uns 500 metres, amb un cràter al mig (recordem que les Canàries són unes illes d’origen volcànic). Des de dalt es divisen les dues principals aglomeracions, Las Palmas i Telde. És com una mena de Tibidabo, sense església ni atraccions, per entendre’ns.

Baixem fins a Playa del Inglés, mega ciutat turística al sud, poblada tot l’any per europeus de variada procedència i condició. Ens encaminem al Yumbo, famós centre comercial instal·lat en un edifici de malson arquitectònic, amb diversos nivells, escales, passadissos i terrasses. L’animació és constant, de dia i sobretot de nit, quan es converteix en la meca gai europea. En un dels bars d’ambient, l’Adonis, ens prenem un cafè de mig matí. El cambrer, un alemany tenyit de ros oxigenat i molt simpàtic em fa, quan s’assebenta que sóc de Barcelona:

– catalán! -mentre amb el polze d’una mà fa un gest d’aprovació.

Igual que l’italià que vaig conèixer al metro de Milà. Qui va llegir la meva sèrie de posts sobre el viatge a Itàlia sabrà de què parlo.

Per la tarda seguim cap a l’oest, per una carretera que voreja la costa, infestada de blocs d’apartaments que, a la manera de nitxos, s’enfilen muntanyes amunt. Horrorós. Arribem al port de Mogán, petit poblet de pescadors que ha conegut en pocs anys un gran boom turístic (a la foto). Les botigues d’artesania i de records, els bars i els restaurants se succeeixen als seus carrers, mentre anuncien la mercaderia en les més variades llengües, llevat del castellà, pròpia del país on som. Vaja.

El vespre ens el reservem per anar al cinema, a Las Palmas. Títol de la pel·lícula? El orfanato. Ui, quina por!

La crítica, demà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!