Les aigües turbulentes

Avui he mirat un documental en DVD sobre Mandela. M’agraden les biografies dels protagonistes del segle XX, i Mandela és un dels pocs que mereixen, realment, el qualificatiu de personalitat. El seu periple vital és prou conegut, però vull recordar-ne les grans fites: líder del Congrés Nacional Africà, condemnat a cadena perpètua per lluitar contra l’apartheid, va ser alliberat després de 27 anys de presó en condicions penoses (no se li va permetre assistir a l’enterrament del seu fill, mort en accident de trànsit). Malgrat tot, va esdevenir un símbol de dignitat, va contribuir a una transició pacífica i va evitar un enfrontament violent entre grups racials. Galardonat amb el premi Nobel de la Pau, la seva figura somrient i vestida amb camises llampants es va fer popular a tot el món. Avui gaudeix d’un més que merescut retir.

Mandela pertany a aquella generació de grans estadistes que s’ha anat extingint lentament i que posa de manifest, encara més si és possible, la mediocritat dels actuals actors de l’escena mundial. El líder de l’ANC no té res a veure, efectivament, amb Bush Jr., l’impresentable Chávez o els inquietants bessons Kaczynski, per citar només polítics elegits democràticament. Però, com diuen els espanyols, esto es lo que hay.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!