Les aigües turbulentes

Ahir va passar un afilador per davant de casa. Em pensava que ja no n’hi havia, que s’havien extingit, però no. D’una banda a l’altra de carrer donava a conèixer els seus serveis amb el característic xiulet, mentre empenyia una mena de ciclomotor que li servia alhora per exercir el seu ofici. El que ja no vaig sentir és que cridés "se afilaaan… tijeraaas… cuchillooos… navajaaas…"

L’estampa de l’afilador és un d’aquells cromos que aviat haurem d’enganxar a l’àlbum de la nostra memòria, al costat de les porteres de finques (en vies d’extinció), dels gitanos de la cabra (fa uns deu anys encara n’hi havia) o els serenos (que també he viscut i que ara diuen de recuperar). Eren personatges que tenien el seu encant.

Avui també m’ha tocat fer funcionar la memòria. He anat a passejar pel nou front marítim del Serrallo, a Tarragona (per cert, que encara no està enllestit, igualet-igualet que l’aparcament del costat) i no m’he estat de recordar que aquell espai era ocupat abans per la llotja, on s’hi feia la subhasta del peix. També era una activitat molt característica, amb aquella cantarella de preus cada vegada més baixos (al contrari que les pintures de Sotheby’s). També tenia el seu encant.

Tot va desapareixent: les formes de vida, els oficis, les botigues, les tradicions… I si es mantenen, ho fan traïnt part del seu esperit. Caldrà donar la raó a aquell escriptor castellà (era Jorge Manrique?) quan va afirmar que cualquier tiempo pasado fue mejor. És una pregunta a formular-se: qualsevol temps passat fou millor? Sí? No? Sort que no podem viatjar al passat. Alguns tindríem dubtes de si fer-ho o no.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!