Les aigües turbulentes

Deia ahir, en parlar de possibles responsables de l’alta abstenció, que a part de la classe política i dels propis votants calia fixar-se en els mitjans de comunicació. Els mitjans tradicionals (premsa diària, ràdio, televisió) tenen la virtut d’aparèixer sempre com els grans innocents sigui quin sigui el tema que es tracti. Si ens els hem de creure, sempre són independents (ehem!), sempre neutrals (ehem!), sempre professionals (em quedaré sense veu de tant tossir). Ells, pel que diuen, són uns simples missatgers de la notícia, a qui no és lícit matar si aquesta és dolenta.

Doncs potser sí que caldria matar-los (metafòricament, és clar). No, els mitjans de comunicació no són mai innocents. Tots, inclosos els públics, serveixen a uns interessos ideològics o empresarials (o a tots dos). Aquesta és l’única explicació a tot: tractament de la informació, manipulació, censura, ús d’un lèxic determinat… La batalla per una audiència més gran o una major tirada o la lluita per fer prevaler una ideologia no coneix límits deontològics, per molts CAC o defensors del lector que es creïn.

En aquest context de potineig de les notícies s’inscriu la concepció de la política (la totalitat dels partits o bé una part) com una realitat negativa. S’amplifiquen els aspectes més dramàtics o cridaners, es tendeix a presentar la classe política com un conjunt de corruptes o d’aprofitats, se l’exposa a la teatralitat i al ridícul. L’oient de la ràdio, l’espectador de televisió o el lector de diaris és un mer ésser passiu que s’entreté amb les actuacions d’uns personatges aliens a la seva vida quotidiana. Només faltarien les crispetes. Quan arriben unes eleccions, els mitjans de comunicació fan passar cada candidat per un procés vergonyós: preguntes banals (on es compra les sabates, què li agrada menjar), entrevistes a les cònjuges (segueixen essent majoria els homes heterosexuals) o fotos de grup fent el paripé, ja qüestionades en aquesta darrera campanya. Áixò pel que fa als caps de llista: dels altres, ni gall ni gallina. De grans idees-força, programes o compromisos concrets, poca cosa: només alguna proposta que passa al silenci de l’hemeroteca.

Amb aquest panorama, es reforça l’allunyament del ciutadà respecte a la cosa pública, entesa en el seu sentit més noble, i no és extrany que s’incrementi la seva desmotivació. Esperaríem dels mitjans de comunicació un tractament més seriós i rigorós del procés electoral, però manen altres factors.

La nit de les darreres eleccions, Joan Ridao, un dels millors polítics catalans, va gosar dir que els mitjans de comunicació havien afavorit l’abstenció de tant parlar-ne prèviament. L’endemà, el linxament contra Ridao era general: el polític de Rubí havia trepitjat un ull de poll. I és que els missatgers tenen els peus molt delicats…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!