Les aigües turbulentes

Avui tocava escapada -anar i tornar- a Barcelona. M’agrada anar a la meva ciutat, malgrat els turistes, els trileros, les places dures i les franquícies comercials.

La primera cosa que he fet en arribar a la capital ha estat anar a la perruqueria (jo sempre em faig tallar el cabell a Barcelona: Julio, rentar i tallar, 15 ?). Després m’he comprat un llibre (una guia de Dublín, ciutat que visitaré en un futur llunyà) i roba (quatre coses de cara a l’estiu). He dinat en un d’aquests buffets amb moltes amanides i pasta però gens de carn (9,95 ?).

A continuació, un tomb per la plaça de la Catedral, on s’hi feia el Projecte dels Noms. Es tracta, com ja sabreu, d’una exhibició anual de tapissos decorats de maneres molt variades: cada un està confeccionat en memòria d’un traspassat a causa de la sida. És un esdeveniment molt emotiu.

I per acabar, cinema. He anat a veure, abans que la retirin ja de les pantalles, El coronel Macià. El guió és un reguitzell de fets i situacions que ens són extranyament familiars (substituint potser els militars per la Brunete mediàtica). Han passat cent anys, justos, des de les eleccions de la Solidaritat Catalana (un dels temes de l’argument) i el problema catalán continua, tal i com va vaticinar Cambó, que també apareix a la pel·lícula. En tot cas és un film recomenable.

I final de l’escapada. Un dia a Barcelona, ciutat que demà sabrà, com tots els altres municipis, quines mans potineres la governaran els propers quatre anys. Que Santa Eulàlia (la verdadera patrona de la ciutat) il·lumini a electors i elegibles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!