Les aigües turbulentes

Dijous a la nit es va donar el tret de sortida (com diu el tòpic periodístic) a la campanya electoral municipal. Tornem-hi. Totes les contradiccions i mancances de la classe política actual s’acumularan en les dues setmanes de "sol·licitud oficial del vot".

Els missatges ideològics són perfectament intercanviables (mireu els espots televisius: fins que no surt el candidat o el logotip, no se sap a quin partit correspon). Els programes electorals mai no arriben a l’elector, que només es queda amb quatre flaixos impactants (la darrera proposta és la de crear un barri guanyant terreny al mar, davant de Barcelona!). Els previsibles debats televisius seran sempre entre els cinc caps de llista de Barcelona: amb tots els respectes per la meva ciutat de naixement, hi ha vida més enllà del Llobregat, el Besòs i el Tibidabo. Dels esmentats quatre senyors i una senyora en sabrem fins el més nimi detall: quin peu calcen (com si no ho sabéssim…), si van estudiar als Hermanus i si es decanten per la paella o pel sushi.

Tornarem a sentir dir que el que més ens preocupa als ciutadans és l’habitatge, la inseguretat, la neteja dels carrers… Fa trenta anys que ho diuen i ho saben: arreglint-ho, coi! No sempre el problema és de finançament, també hi ha la planificació, la coordinació entre administracions, la col·laboració ciutadana, l’educació desde petits, la honradesa, el sentit comú… factors que encara escassegen a l’hora de dirigir els afers públics.

Després vindrà, no falla, l’abstenció i tot seran plors i marrameus… fins a la propera enganxada de cartells (que ara ja és "electrònica").

I qui dia passa, poltrona… vull dir any empeny

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!