Doncs sí, jo també parlaré de Lluís Llach. És una llàstima que es retiri (bé, ja veurem què passa els propers anys…).
Es tracta d’un cantant molt present a la meva vida. M’és grat fer una mica de memòria i compartir-la. La primera cançó que vaig sentir i cantar va ser Cal que neixin flors a cada instant en un context notablement kumbaià. L’estaca, La gallineta o aquella del bandoler (on feia dues veus diametralment oposades) són el que vulgarment es diu la música de la meva vida. Discos com Ara i aquí o Viatge a Itaca (el meu favorit) es van ratllar de tant tocar-los (això és un dir). He sentit Llach en directe en llocs tan diferents com una sala al Morell i a la plaça de bous a València.
En fi, diu adéu als escenaris una gran figura del panorama cultural, cívic i en certa manera polític català, que en el cas del nostre país va tot una mica barrejat. I ho fa en un moment que necessitem líders, idees clares, projectes engrescadors…
És curiosa la gran actualitat que cobren alguns dels seus treballs, i si no, penseu què us suggereixen frases com "la gallina ha dit que prou", "tot està per fer, tot és possible avui" o "si tu l’estires fort per aquí…". Es podria fer tot un catàleg d’intencions.
I ja acabo amb altres dos títols adreçats directament al cantant de Verges: Si em dius adéu… Torna aviat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!