Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

20 d'octubre de 2019
0 comentaris

El mig dol (1)

Quina setmana. Amb la sentència, una cascada de respostes de tota mena, amb un denominador comú en totes elles: la societat catalana ha tornat a prendre la iniciativa després que fa dos anys quedés desorientada i grogui. Algú ha dit que ens hem llevat el dol que portàvem. Jo, prudent i assumint el relatiu optimisme que ens ha amerat els darrers dies, parlaria més aviat de “mig dol”. Antigament, segons m’havien explicat a casa, quan s’acabava el dol d’un familiar la gent deixava d’anar vestida de negre però un protocol immemorial obligava a seguir exterioritzant el dolor durant un temps amb peces de roba grises o de tons discrets: l’alivio de dol, el barbarisme amb què era conegut el mig dol. En aquestes estem. S’ha acabat mirar obsessivament enrere, s’ha acabat lamentar-se pel que no va poder ser fa dos anys i s’ha acabat el passat tal i com l’hem entès durant aquest temps; però alhora el present ens recorda contínuament que el nostre procés (de fet dos processos en un: el de defensa de drets i llibertats i el de la consecució de la independència) és d’una extraordinària complexitat, i algunes de les coses que han passat aquesta setmana així ho certifiquen. Aquesta és una crònica resumida d’aquests dies.

Dilluns, 14 d’octubre. Publicació del text de marres. Devia ser una casualitat, però la ignominiosa sentència judicial contra els nostres líders polítics i socials va coincidir, dia per dia, amb la condemna a mort del president Companys i també, 110 anys després, amb una altra vergonyosa sentència, contra Ferrer i Guàrdia, igualment amb final tràgic. I rere el poder judicial, sempre l’estat espanyol eliminant els seus adversaris polítics, ideològics o socials, lliurant-los a la pena capital o empresonant-los per molts anys. Ara casi 100, sumant-los tots, després de pàgines i pàgines plenes d’incursions extrajudicials, errors i incongruències, segons opinió dels experts en la matèria.

No van passar gaires hores fins que el Tsunami Democràtic, aquest misteriós artefacte organitzatiu (quin remei) convocava, amb precisió germànica i envejable eficàcia, tothom qui estigués en disposició de fer-ho a ocupar l’aeroport del Prat (“Josep Tarradellas”, segons graciosa concessió del govern central). L’acció, que ens regalà imatges de multituds en actitud reivindicativa, serví per presentar les noves regles de joc de qui reprenia la iniciativa: pacifisme contundent que deixa enrere lliris, flors i violes però que també es desmarca de tota violència. Però també serví perquè vells fantasmes ens revisitessin en forma de piolins fent l’única cosa que saben fer, la repressió extemporània i abusiva que si a ells els denigra encara més a nosaltres ens legitima la lluita i ens regala nous estímuls per seguir endavant.

Personalment, aquella primera jornada d’aquesta setmana (no tràgica però sí extraordinàriament convulsa) transcorregué entre dos cotxes. El primer, un d’atrotinat conduït per un senyor gran d’allò més caspós que ens cridà “Viva España!” mentre els companys del centre de treball ens havíem concentrat a la porta a les dotze del migdia per tal de mostrar el rebuig al contingut de la sentència. La tarda me la va ocupar una altra concentració, ara a la plaça de la Font de Tarragona, i la manifestació subsegüent fins a la Subdelegació del Govern (d’ells). Prenent el carrer Enginyer Cabestany vam trobar-nos el segon cotxe, diametralment oposat al primer: un descapotable, crec que platejat, amb Els Segadors a tota castanya. Sí, tots plegats començàvem a llevar-nos el dol de sobre.

(demà, més)

[Foto: Vilaweb]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!