Les aigües turbulentes

El director d’aquesta casa, Vicent Partal, es despatxava ben a gust a l’editorial del passat dijous a compte dels darrers moviments político-jurídico-fàctics sobre pancartes i llaços grocs en edificis de la Generalitat. A partir d’aquest sainet (perquè, comptat i debatut, això ha acabat esdevenint un lamentable sainet), i sense ser lògicament coneixedor del que passaria encara la resta de dijous i divendres, Partal donava via lliure a la seva ira periodística emmarcant la conducta erràtica del govern Torra en aquest afer en el conjunt de mostres de desorientació, falta d’unitat i estratègies diferents que han caracteritzat el sobiranisme català en els darrers quinze mesos, percebudes per una part de la societat amb preocupació, incomprensió o fins i tot estupor, però també inevitablement acceptades atès el peculiar moment que estem vivint (judici, eleccions…) i com una mostra, una altra vegada, del pragmatisme que caracteritza els catalans per a bé o per a mal.

L’esbravada de Partal, titulada significativament “Farts” (en plural, que ell justifica i molts lectors ratifiquen amb els seus comentaris), és perfectament comprensible i la subscric en part. Però el plantejament de conjunt coixeja perquè parteix d’una confusió que s’ha instal·lat en l’opinió pública i que si féssim l’esforç d’analitzar i extreure’n conclusions, clarificaríem una mica el panorama que tenim per davant i que ocasiona episodis tan lamentables com el de la pancarta al balcó de Palau. Intentaré explicar-me.

A Catalunya tenim no un sinó dos processos oberts: un és el de fer front a la repressió política, policial i judicial que l’estat espanyol ha intensificat darrerament, i la conseqüent lluita pels drets humans i llibertats polítiques i socials limitats o amenaçats; l’altre és el de construcció de la República, complir el mandat de l’1 d’octubre i fer efectiva la independència (en realitat, tres conceptes no del tot equivalents, però no entrarem ara en més disquisicions). Son dos processos diferents, molt lligats l’un a l’altre com és evident, però diferents. El primer és compartit per una gran majoria (seria el famós 80%) i, en tot cas, apel·la al 100% dels ciutadans del país com a subjectes naturals de fruir de drets i llibertats, vulguin o no, i no apel·la només als catalans sinó a tots els ciutadans de l’estat, víctimes igualment encara que ni ho sospitin. El segon procés és compartit per un percentatge inferior de la població catalana, i ja no diguem de l’estat: el 47 % només és indicatiu, però a mi no em serveix; precisament l’obtenció fiable i amb garanties d’aquests percentatges a favor o en contra de la independència és el cabdell a deslligar. Més enllà d’enquestes més o menys fidedignes, eleccions en clau plebiscitària o referèndums sense garanties a ulls internacionals, necessitem una dada cent per cent fidedigna i arribar a establir les bases per aconseguir-la. Hem de començar, doncs, per tenir clara aquesta distinció a l’hora de marcar estratègies i decidir passes endavant.

De la confusió entre la lluita contra la repressió i a favor de bastir una república independent ens en servim tant nosaltres com ells a l’hora de generar discurs. Quan Ada Colau penja un llaç groc a favor dels presos polítics a l’Ajuntament de Barcelona, per ells és una “independentista”, quan el treu seguint ordres de la Junta Electoral, per nosaltres renuncia a la defensa de drets i llibertats que, com a progressista, se li suposa. L’afer de la pancarta va per aquí: el que s’hi proclama(va) no té a veure amb cap república sinó que era una mostra de solidaritat amb els presos i exigència de la seva llibertat, uns desitjos que subscriuríem, a ulls clucs, la gran majoria de catalans. Tampoc és una pancarta partidista, com afirma la Junta Electoral i l’opinió pública espanyolitzant. En tot cas és una pancarta de contingut polític amb què uns partits hi estan més d’acord que uns altres. Però fem la prova canviant els colors: si el llaç fos morat, a favor de les reivindicacions feministes, tot seria igual en essència, la pancarta feminista és política (tot és polític, en realitat) però no partidista. Tindrien nassos de fer retirar una pancarta d’aquest tipus? Aquest és el plantejament d’inici que hagués hagut de fer el govern Torra.

Si Torra hagués començat per aquí, és a dir, a considerar la pancarta com a no partidista potser hagués estat més fàcil prendre la difícil decisió que se li plantejava. No nego el dilema i l’entenc perfectament, el que em molesta a mi, a Partal, i a molta més gent és la gestió de poca volada que ha presidit la resolució de l’assumpte. Si s’hagués estat plenament convençut de la viabilitat de la pancarta, amb totes les seves conseqüències, calia mantenir el tipus fins on calgués, però no fer primer el gallet, després començar a fer giragonses, i acabar claudicant mitjançant la passada de patata calenta al Síndic, per tal de dissimular. Si no es volia o no es podia mantenir la pancarta (concreteu aquí al vostre gust les raons: discrepàncies entre partits, por, realpolitik, retirada tàctica, alguna raó inconfessable…), haver-ho fet des del primer moment. No tindríem dret a retreure’ls res. Desobediència és una paraula que queda molt bé en discursos i cartells electorals (l’alcaldessa de Berga ens en podria il·lustrar) però el camí pres pel conjunt del sobiranisme no sembla que hagi anat fins ara per aquí. I d’això és del que se’n dol Partal.

(continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!