Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

22 d'octubre de 2017
0 comentaris

De divendres no passa

Ja tenim aquí la venjança final de l’estat, llargament preparada esperant el moment propici. La intervenció (i suspensió, de facto) de l’autonomia catalana suposa una mena de cop d’estat, o de declaració de guerra incruenta si voleu, en tota regla, de conseqüències imprevisibles. M’afegeixo als milions de veus que la condemnen i que es comprometen a la defensa de les nostres institucions (multiseculars, cosa que a vegades no es té en compte).

Falta, però, un requisit formal, la seva aprovació al Senat espanyol. Ja és mala pata, tant de blasmar per la inutilitat d’aquesta cambra legislativa, i per una vegada que té una funció encomanada específicament resultarà ser donar el vist-i-plau (un mer tràmit) a l’ocupació colonial de la Generalitat al més pur estil castellà, amb armes i bagatges. Simultàniament, el Parlament de Catalunya celebrarà el ple que donarà resposta a aquest atac frontal espanyol que suposa, entre més mesures, que perdi tota la seva raó de ser, esdevenint una assemblea deliberativa de lleis sectorials i mocions intranscendents.

Què passarà la setmana que ve? Preparem-nos per a un nou compte enrere fins divendres. Notícies, rumors, anades i vingudes, xup-xup de xarxes socials, converses amicals amarades d’incerteses o de seguretats, de temors o d’il·lusions… Crec que el Parlament hauria de tirar endavant la declaració d’independència, per raons d’oportunitat i d’actualitat internacional, a banda de que és un mandat legal. També perquè em sembla percebre, això ja és molt subjectiu, que una majoria de la societat és conscient de la nostra força i, de retruc, de la debilitat de l’estat, exemplificada amb l’atac final a les nostres institucions, una mica a la desesperada.

Parlamentaris, president, consellers, tots estem amb vosaltres per als dies difícils que vindran. No afluixeu! com deia avui un casteller de Valls, exemplificant el que és un crit generalitzat de la societat catalana. Però si afluixeu, si considereu que, comptat i debatut, és un risc massa gran per vosaltres, per nosaltres i per al país, entendré la decisió. Altres no que no ho entendran. La gent és molt valenta davant d’un ordinador o teclejant missatges al mòbil, però no té ni idea dels mil i un condicionants que tenen que sortejar els governants cada dia. Imaginem-nos el que ha de ser decidir sobre el futur polític d’un país, pràcticament en termes de caixa o faixa.

Si el procés d’independència acaba postergat per enèsima vegada i l’article 155 clava els seus penons en territori català, sempre ens quedarà el consol de veure la inviabilitat de dur a bon port les seves propostes, perquè don Mariano, i el seu govern, i el seu partit, i els partits que li donen suport (vergonya eterna, PSOE+sucursals!), no saben en quin jardí es fiquen. Els inventors de les guerrilles contra Napoleó bé que haurien de saber-ho. Però no, no ho saben. De fet no saben res de res.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!