Les aigües turbulentes

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!