Antoni Soy

Eunomia

6 d'agost de 2008
0 comentaris

Unitat i fermesa

Avui mateix el diari Avui publica aquest article sobre el finançament de Catalunya.

Com es pot veure hi ha una errada tipogràfica, doncs on diu “unilateral” hauria de dir “multilateral”.

D’altra banda, l’article recull molt fidelment tot el que és més fonamental de l’original que jo vaig escriure però, per raons d’espai, no de forma exacte o completa. En el text hi reprodueixo, doncs, de forma completa el que va ser escrit originalment.

 

Estem en un moment crucial i complex en la negociació del sistema de finançament per a Catalunya en els propers anys. De fet, i mentre continuí l’actual marc institucional en les relacions Catalunya-España, què es concreta en l’Estatut, ens hi juguem quines seran les regles de joc del finançament del país per a un bon grapat d’anys.

 

Els que pensem que és necessària una Catalunya independent, aspirem lògicament a no haver de negociar cap acord de finançament amb España. I mentre haguem de negociar, el nostre model és el concert econòmic cooperatiu o, almenys, un amb uns resultats que ens hi acostin. Tanmateix, el sistema de finançament que està previst a l’Estatut vigent està molt lluny d’aquest horitzó. I és molt limitat, en comparació amb el de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, tant en les seves possibilitats de bilateralitat com també de reducció de l’important dèficit fiscal de Catalunya. Malgrat tot, avui la nostra obligació, per responsabilitat i pel interès nacional del país, és la d’aconseguir el millor finançament possible a partir del compliment estricte, i el més favorable possible per a Catalunya, de l’Estatut.

 

Per a aconseguir un bon acord de finançament s’han de complir vàries condicions. En primer lloc, en el marc de l’Estatut, s’ha d’aconseguir una negociació el més bilateral possible entre el Govern de la Generalitat i el de l’Estat; tot sabent que, tal com preveu el mateix Estatut, en algun moment del procés hi haurà una negociació multilateral. Segon, a partir d’un realisme simultàniament agosarat però pragmàtic, s’ha d’aconseguir el màxim de recursos possibles per a Catalunya. Per tant, l’Estat s’ha d’aprimar, ha de posar més recursos a disposició del finançament de Catalunya i de la resta de CCAA de règim comú. Els càlculs que s’han fet ens diuen que, per a restablir la situació de repartiment de recursos entre l’Estat i les CCAA del 1999, caldria que l’Estat transferís a les CCAA al voltant de 12.600 milions d’euros anuals. Tanmateix, com que des de 1999 les despeses de les CCAA han crescut més ràpidament que les de l’Estat, el restabliment del que s’anomena l’equilibri vertical requeriria una transferència anual d’uns 20.500 milions d’euros. Quina quantitat d’aquests recursos hauria de venir a Catalunya?. Pot variar en funció de la combinació que s’acordi entre els múltiples criteris de repartiment del total dels recursos. En primer lloc, en funció dels indicadors de les necessitats de despesa de Catalunya que, segons l’Estatut, s’han de determinar en funció del pes de la població catalana en el conjunt de l’estat, corregida pel pes relatiu de la població immigrada i pels costos diferencials existents a Catalunya. En segon lloc, en funció de l’anivellament parcial o horitzontal pel qual, segons l’Estatut, entre el 25% i el 35% dels recursos totals –que no financen els serveis essencials de l’estat del benestar- no s’anivellen sinó que resten totalment a disposició de Catalunya en funció de la seva capacitat fiscal.

 

Des del punt de vista polític és bàsica la unitat de les forces polítiques i dels agents econòmics i socials de Catalunya en la negociació davant del govern de l’estat, tal i com s’ha aconseguit en aquestes darreres setmanes. És fonamental mantenir aquesta unitat per a aconseguir un bon sistema de finançament pels propers anys. Ens cal, però, també fermesa. No podem deixar passar una altra oportunitat com ens va passar en el moment de la transició. No ens podem permetre un mal acord de finançament. Per això, crec que és fonamental mantenir també la unitat i la fermesa si no fos possible aconseguir-lo. Hem d’intentar aconseguir un bon acord, i així ho farem, fins al darrer segon de la previsible pròrroga. Però, no hi ha dubte què és millor que no hi hagi acord i que, des de l’endemà mateix continuem negociant per a complir l’Estatut, que no pas tenir un mal sistema de finançament pel futur. Cal que ens mentalitzem: si no hi ha mes remei, es millor no tancar cap acord i continuar negociant, que un mal acord.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!