Les aigües turbulentes

Ahir va fer cinquanta anys justos de l’arribada de Floquet de Neu a Barcelona, rebut amb tots els honors, inclosos els dispensats per l’alcalde de l’època, Porcioles. El petit goril·la albí fou tota una sensació a la trista Barcelona dels anys seixanta i en pocs anys es va convertir en una icona de la ciutat.

Floquet de Neu (que en aquells temps tots coneixíem, quin remei, com Copito de Nieve) fou allotjat al Zoo de la ciutat comtal, on formaria una família i hi moriria  molts anys després. No recordo la seva arribada però sí haver-lo vist, anys després, en les seves dependències, rosegant fulles i plàtans. No mentiré si dic que fa trenta anys que no trepitjo el zoo barceloní, i temo no poder tornar a fer-ho si prosperen les cada vegada més insistents opinions de que aquest tipus d’instal·lacions caldria que fossin clausurades. No entro en el debat, tenen raó tant els que defensen el caràcter didàctic dels zoos (i més a les grans ciutats) com els que objecten que es tracten de dipòsits completament inadequats per a éssers vius lluny dels seus hàbitats naturals. Em quedo amb el record de les meves visites al zoo dels 60 i 70: aquells micos de cul vermell, aquells elefants de generoses pixarades o aquells dofins d’àgils salts, fent companyia a la Dama del Paraigües, el gran monument oblidat dels barcelonins.

[Imatge: ajuntament.barcelona.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!