Les aigües turbulentes

La insòlita al·locució de l’emperador japonès al seu poble, fa uns dies (la tercera en un segle!), fent-lo saber que necessita ja la jubilació, ha posat de fugaç actualitat aquell país asiàtic, alhora “occidental” i “oriental” i alhora conegut i desconegut. No serà sobrer, doncs, dedicar el capítol d’aquesta setmana de la sèrie gastronòmica al menjar d’aquell país.

Serà casualitat o mala sort, no sé, però tot el meu entorn social està caracteritzat per una rara unanimitat de rebuig al menjar japonès. Jo tampoc hi tinc una especial devoció però disposat com estic sempre a provar coses diferents (si no són massa “diferents” és clar) arrossego aquesta mancança en l’apartat de les meves experiències vitals. El fet és que són comptades les ocasions en què he menjat en un restaurant japonès. Dues, tres? Fa temps escassejaven, fins que en un moment determinat la proliferació de restaurants xinesos, tant calcats els uns dels altres, va fer que alguns d’ells canviessin d’orientació. N’hi va haver prou per canviar la carta, modificar quatre elements decoratius i substituir el rètol de “Gran Muralla” pel de “Sakura”. Tothom s’ho empassava quan és prou conegut que les cultures xinesa i japonesa s’assemblen com un ou a una castanya, però aixi és de conformista la societat. A banda que per ser autènticament japonesos, caldria agenollar-se sobre el tatami com fan ells i menjar amb palets, prestacions que tampoc proliferen. L’última innovació comercial són aquestes paradetes en hipermercats on el personal autòcton, abillat per a l’ocasió, prepara a la vista del públic els productes que després es dipositen en safates de porexpan per a la seva venda. A un preu no barat precisament.

La raó principal perquè a molta gent no li faci el pes el menjar nipó ha esdevingut un tòpic: perquè és peix cru. Hi ha una part de veritat en aquesta afirmació però tot és molt més complex. Efectivament el sushi, el plat més conegut, acostuma a elaborar-se amb peix cru marinat però aquella mena de caneló d’arròs bullit i algues admet molts altres farciments. Potser aquesta prevenció al peix cru es remet als perills de l’anisakis o a aquell peix que si no s’especeja adequadament és altament verinós. No sé, el cas és que molta gent fascinada per la tecnologia o el manga japonesos fa un expressiu rictus quan li esmentes una gastronomia plena de tallarines, arrossos i tempures, que no són peix ni es preparen crus però que poden resultar tant exquisits com la més arrelada de les nostres preparacions culinàries.

A qui tingui la sort de tastar-los, お食事をお楽しみください！(bon profit!).

[Imatge: www.sushilinks.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!