Les aigües turbulentes

Inicio avui una secció dedicada a la gastronomia. Una faceta que ha assolit tanta rellevància a la nostra cultura com és el menjar i tot el que l’envolta (com es produeix, com es prepara, com es consumeix…) no podia restar absent del bloc per més temps. I què millor que començar per l’aliment més bàsic i que li dóna nom?
Ho és l’aigua, un aliment? Quan esmentem aquesta darrera paraula, ben probablement se’ns aparegui en el cervell la imatge d’alguna cosa corpòria, de colors vius, greixosa o fumejant, però resulta que la humil aigua, de nom tècnic H2O, també és un aliment, encara que sigui, com ens ensenyaven a l’escola, incolora, inodora i insípida. Com per no resultar gaire atractiva la seva ingesta, doncs. Res més lluny d’això: hi ha quelcom millor per beure o per fer-se passar la set quan se’n té? Oi que no? Parlo per mi, que sóc de gustos poc alcohòlics, si fem abstracció del vermut dels diumenges i de les cervesetes a l’estiu.
Quina aigua hem de beure a taula? Figura que hauria de ser la de l’aixeta, que ve de la natura i que hauria de ser potable. El matís, en forma de condicionals, és important perquè la societat actual, millor dit: el sistema, ja s’ha encarregat de que l’aigua que circula per les canonades domèstiques no sigui, després de tractar-la i potabilitzar-la, cent per cent catòlica per als nostres gustos, dominats per la prevenció, l’asèpsia i el llepafilisme. De manera que l’aigua de l’aixeta serveix com a molt per coure la verdura o els macarrons, mentre que a les nostres taules fan acta de presència ampolles del líquid element de marques més o menys conegudes, publicitades sempre amb atractives referències a paisatges bucòlics allunyats de la gran ciutat sorollosa, inhumana, artificial i pudenta.
Si l’aigua és un aliment, el seu salt a l’òrbita gastronòmica era només cosa de temps. I així fou, amb l’aparició de productes amb un touch of class, per les seves qualitats, pel seu origen, per la seva etiqueta o, quin remei, pel seu preu. Com si de vi de reserva es tractés. Abans d’ahir vaig sopar amb una amiga que acompanya les pizzes i els plats de pasta, que li encanten (ja som dos), amb una coneguda aigua amb gas de procedència italiana de la qual no és necessari fer publicitat. El súmmum va arribar fa alguns anys, però, amb la comercialització d’aigües d’origen el més remot o exòtic possible: calia fer el merda i alguns ho han aconseguit fent saber al seu cercle social que la seva aigua favorita prové de Nova Zelanda, que és producte d’una complexa destil·lació, que el disseny de l’ampolla és exclusiu i que el seu preu és exorbitant.
No sé com és l’aigua de Nova Zelanda, preferiria tastar-la in situ; em conformo amb aigües més nostrades (per exemple, la si us plau!, hereva de la beber es preciso… de les carreteres de la nostra infància). Si hem de fer país, i com hi ha món que n’hem de fer encara!, que ho sigui també amb el més vital i quotidià dels nostres aliments.

[Imatge: www.ara.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!