Literalment, enfocament, però com que acaba en ing segur que és més bo, més eficaç o més nou. Ara falta saber què és. Resulta que és una tècnica psicoterapèutica, l’enèsima, inventada per un professor d’origen austríac (com Freud) però establert, com ja sospitava, als Estats Units. La frase que encapçala la web oficial del focusing és poc tranquil·litzadora: “En tot cos humà hi ha algú a dins, lluitant per viure la vida”. No saps molt bé si aquest “algú” és un cuc, una tènia o què, però aprofundint en el concepte acabem sabent que aquest “algú” és un mateix i que el focusing és dedicar una atenció especial a les nostres sensacions complexes i poc clares emocionalment fins que arribem a entendre-les. O per dir-ho més entenedorament, permet que la ment sàpiga el que el cos ja sap.
El cos és savi: aquest seria el lema del focusing (per cert, ho ensenya o ho practica molta gent, a casa nostra?). Mira si és savi que serveix per millorar la nostra existència, tasca reservada fins ara a la ment, a través dels seus processos cognitius. Segons aquesta tècnica, que ja té cinquanta anys, les sensacions i els sentiments es manifesten a la gola, al pit, a l’estómac o a l’abdomen, es presenten com una imatge i, una vegada acceptades, fa que canviïn positivament.
No dubto que sigui eficaç. És possible. Però això d’escoltar el propi cos no ho prediquen altres corrents de pensament filosòfic o psicològic, començant pel ioga?
[Imatge: www.thepowerofless]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!