Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Les bicicletes són per a l’estiu (i només per llocs molt concrets)
Muriel Casals, la meva candidata in pectore a presidir Catalunya, ha estat atropellada per una bicicleta i es troba en estat greu amb diverses ferides. Obro parèntesi: s’ha dit que ha sofert un traumatisme cràneo-encefàlic. Jo no hi entenc gaire però, voleu dir que una bicicleta, per molt ràpida que vagi, pot provocar un “traumatisme cràneo-encefàlic”? Tanco parèntesi. No sabem de qui fou culpa l’accident, si de la política per traspassar un carril-bici sense mirar o bé del ciclista, per circular inadequadament. Ja s’aclarirà però cal tenir en compte qui era la part dèbil en l’incident.
Trobo que últimament els ciclistes protagonitzen sempre notícies negatives. Accidents urbans com el que comentem, desgràcies a les carreteres, protestes… Avui mateix s’ha descobert un cas de “dopatge mecànic” en un ciclista professional que, en lloc de fer-se injectar substàncies de nom impronunciable, va instal·lar un petit motor al seu bicicle.
Hi va haver una època en que els ciclistes queien bé a tothom. És curiós perquè ara s’han girat les tornes: són un perill per als vianants i una nosa per als automobilistes a les carreteres. Les vies urbanes i interurbanes s’han anat omplint d’amics del pedal i del manillar, a mig camí entre la moda i el culte a la vida sana, originant l’enèsim petit conflicte a la nostra societat. A la invasió ciclista hi han contribuït en bona part uns ajuntaments delerosos d’emular ciutats nòrdiques o centreeuropees. Malauradament, Barcelona no és Berlín o Amsterdam (què més voldríem!), ciutats completament planes, amb unes envejables xarxes de transport col·lectiu i amb unes societats on la bicicleta sí que està perfectament integrada al paisatge i a les formes de vida. No com aquí, que és més un instrument de “postureig”, com es diu ara, que una altra cosa.
Deia que abans els ciclistes queien bé a tothom. Ara més aviat és el contrari, són els ciclistes (alguns, tampoc cal generalitzar) els que fan caure a la gent, i si no que li ho diguin a Muriel Casals. Li desitgem una ràpida recuperació.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Hi va haver una època en què els ciclistes queien bé a tothom”, dius. Et refereixes a l’època en què pràcticament no n’hi havia, oi? En aquella època, els que anàvem amb bicicleta per ciutats com Barcelona pràcticament ens hi jugàvem la pell, com aquell qui diu. Estic d’acord que, actualment, hi ha molts ciclistes que van a la seva, no tenen en compte els vianants i acaben resultant perillosos, però utilitzar aquest fet per carregar-se el ciclisme en general com a mitjà de transport a Barcelona em sembla absurd.
És evident que Barcelona no és Berlín o Amsterdam. Entre altres coses pels alts nivells de contaminació, per l’estrès provocat pel trànsit als seus carrers o per la manca de carrers de vianants, sobretot en barris com l’Eixample. Barcelona és perfectament apta per a recórrer-la en bicicleta (almenys fins a l’altura de plaça Lesseps, per dir alguna cosa) i parlo per experiència pròpia. El que cal és una bona xarxa de carrils bici. A més d’això cal, és clar, fer pedagogia i no permetre que les bicicletes circulin per on els doni la gana, però això només és possible si se’ls ofereix la possibilitat de circular per algun lloc.
Actualment, ens trobem en un estat intermedi entre una ciutat impossible per a les bicicletes (com ho era fa uns anys) i un “ideal” com Berlín o Amsterdam. S’estan fent molts carrils bici, però encara dista molt de la perfecció i pertot arreu hi ha carrils bici que s’acaben abruptament, mal senyalitzats, o que circulen massa a la vora dels vianants (en alguns trossos de la Diagonal o la Gran Via, per exemple). És natural que es produeixin conflictes amb les bicicletes, però utilitzar aquests conflictes per atacar el ciclisme a barcelona en general, repeteixo, ho trobo absurd.
A part d’això, crec que faria falta inscriure la reflexió sobre bicicletes sí/no dins una reflexió més profunda i àmplia sobre els mitjans de transport en general, sobre la indústria dels cotxes i sobre el futur del petroli com a recurs energètic. Hi ha guerres al món pel control d’aquest recurs, saps? I em sembla molt banal que limitis la reflexió a si les bicicletes són o no són un “instrument de postureig”.
Dit això, jo també desitjo a Muriel Casals una ràpida recuperació, naturalment.