Les aigües turbulentes

El procés de negociació entre Junts pel Sí i la CUP, encara no conclòs, per investir el nou govern de la Generalitat, no ha merescut per part meva cap comentari fins el moment. Si fem excepció de la ingènua broma d’ahir, dia dels innocents, la veritat és que aquest bloc ha passat de puntetes pel que, segurament, és un dels capítols més crucials d’aquesta mena de serial que estem vivint els catalans des de ja fa anys. I si no n’he parlat mai ha estat per el més benintencionat dels motius: perquè m’ha semblat que publicar qualsevol opinió, crítica, comentari a favor o en contra contribueix a enrarir un ambient ja de per si enrarit. Tota presa de posició que hagi fet qualsevol de nosaltres, mers espectadors d’aquest moment del procés, haurà tendit a definir un escenari maniqueu, a enrocar posicions i en definitiva, a fer soroll per no res. Ja no parlo dels insults o exabruptes a la xarxa: parlo només d’apunts en blocs seriosos, i aquest ho és.

Però crec que ha arribat l’hora de ficar cullerada, un cop acabada l’assemblea de la CUP de diumenge, amb el resultat de tots conegut. I per fer-ho tot trencant una llança, en certa manera, a favor de la formació dita anticapitalista. No m’identifico ideològicament amb el que defensa la CUP, això és públic i notori, però sempre he cregut que calia buscar i incidir en els punts en comú entre l’opció independentista majoritària, Junts pels Sí, i la CUP i estrènyer, tant com fos possible, els llaços que els puguin unir. Sé que aquesta voluntat ha estat compartida per molta gent, almenys fins el 27 de setembre.

Al respecte, puc aportar tres exemples de la meva experiència personal. Primer, durant tota la campanya electoral sempre vaig manifestar que calia votar Junts pel Sí o la CUP, sense distincions, i així ho vaig reflectir a tot arreu, des del contingut dels apunts d’aquest bloc fins el motiu que va il·lustrar el meu compte de twitter, amb els logos d’ambdues formacions polítiques. Segon, vaig assistir al míting de la CUP a Tarragona com molts coneguts meus que, n’estic segur, després no li vam donar la confiança electoral però que vam escoltar i aplaudir les intervencions dels seus representants: al cap i a la fi eren, són, “dels nostres”. Tercer, lligat a l’anterior: podria parlar de persones ben properes a mi, notòriament pro Convergència o pro Esquerra, que abans del 27 de setembre estaven dubtosos de votar la CUP com una manera de donar-los suport i enfortir així la diversitat d’opcions independentistes. A la vista dels resultats sembla que aquesta remarcable predisposició va ser contraproduent.

Crec que del contingut comú d’aquests tres exemples personals sorgeix el problema original de l’actual desencontre entre les dues candidatures independentistes. Junts pel Sí va donar per fer, per descomptat, que tots els vots de la CUP anaven a engruixir per defecte el saldo independentista, sense parar-se a pensar que si la CUP es va presentar per separat era perquè eren diferents: sembla una obvietat, però convé recordar-ho. Per la seva banda, la CUP va fer una mala lectura dels seus resultats electorals, atribuint la totalitat dels seus vots al suport a un canvi radical de tot el canviable, institucions, maneres de fer i perspectiva de veure les coses, a una lloable rebel·lia contra tot (que podem compartir, per què no?) però també a una aposta per un biaix ideològic que una majoria de la societat no comparteix (ni compartirà mai: les coses són així).

El resultat de l’assemblea de diumenge ha servit perquè veus d’aquí i d’allà s’hagin abraonat de nou sobre el procés independentista en general i sobre la CUP en particular. Els nostres voltors de tots coneguts, en busca de carronya davant qualsevol dificultat, ja han tornat a parlar de “fracàs”, “esperpent” o “agonia” tot resumint l’increïble empat a vots produït a Sabadell. Deixeu-me en aquest punt defensar els de la samarreta. Si s’ha produït el curiós fifty-fifty ha estat perquè s’ha volgut ser escrupolosament democràtic en la presa de decisions. Als partits tradicionals, almenys a alguns, això no es produirà mai perquè el líder que decideix és, per definició, un nombre senar de persones. Sobren, d’altra banda, les insinuacions de manipulació electoral al respecte: no me la crec, i el resultat tampoc és tant excepcional com algunes llumbreres han deixat anar a la xarxa (podem parlar de matemàtiques, però no és el moment), simplement va ser el fruit d’una casualitat. Posats a buscar peròs al desenvolupament dels esdeveniments, cal retreure a la CUP la seva manca de previsió davant un possible empat de vots. Una formació que es proclama assemblearista i que ho demostra amb fets ha de treballar molt millor els temes relacionats amb l’organització i els reglaments de funcionament, per evitar situacions tan galdoses com les viscudes diumenge. Situacions que ens tindran amb l’ai al cor una setmana més, amb els terminis legals a punt de vèncer, transferint la importantíssima decisió encara no presa a un òrgan molt més reduït que, opti pel que opti, rebrà de tot arreu, de dins i de fora, d’aquí i d’allà, dels de baix i dels de dalt.

Confiem en una resolució positiva, imprevista i enginyosa de l’actual moment polític, com si es tractés d’un gir argumental més amb que ens delecten (qui se les miri) les sèries televisives de més popularitat. Ja fa anys que això és un culebrot, però segueix aguantant capítols i més capítols mentre l’audiència no decau. Encara.

[Imatge: foto Iván Jiménez, www.naciodigital.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!