Les aigües turbulentes

Paraula i concepte plenament instal·lats a la vida quotidiana, però que jo fins no fa gaire no vaig saber relacionar l’una amb l’altre. És a dir, el mot m’era familiar i sabia perfectament, com el 99 % de la població, el què designava però no era capaç de lligar-los mentalment. Tampoc és tan estrany en mi, però aquest no és el tema d’avui.

Bé, al gra. El blister és aquesta manera omnipresent d’empaquetar i vendre petits productes de tota mena, alimentaris, farmacèutics, de neteja, de ferreteria, de papereria, etc. Agafen un cartró, hi col·loquen la mercaderia i a sobre hi enganxen un plàstic transparent. Segons la naturalesa del producte, li fan el buit. La càpsula resultant és altament pràctica per emmagatzemar, transportar i, sobretot, presentar al consumidor perquè, pobret, no es fatigui gaire i només li calgui allargar la mà i prendre’l dels expositors del comerç corresponent. Van començar essent només els medicaments però al final tot hi ha sucumbit, des de bombetes fins el formatge a talls. Els blister, autèntics mascarons de proa del consumisme compulsiu, aconseguiran enterrar definitivament els dependents, els taulells i el tracte personalitzat que caracteritzava fins no fa tant els hàbits de compra.

Sí, clar, són molt pràctics a l’hora dur-los a casa, però molt dificultosos d’obrir, els blister. Com es fa per extreure’n el producte? Misteri. Jo sempre he de menester unes tisores per tallar el plàstic perquè no hi ha manera d’arrancar el cartró de darrera. I un altre problema, i aquest realment transcendental: a quin contenidor s’ha de llençar? Al dels envasos o al dels papers? Gran dilema.

[Imatge: el paradigma dels blister: el de les piles; www.homeservi.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!