Les aigües turbulentes

El Vaticà torna a estar al centre informatiu i no pel que ell voldria. Ahir es van publicar de cop dos nous llibres revelant secrets més o menys escandalosos. Es tracta de Via Crucis, de Gianluigi Nuzzi, i d’Avarizia, d’Emiliano Fittipaldi. El primer explica que per tal d'”agilitzar” les causes de beatificació o canonització, cal untar amb una generosa quantitat de diners el corresponent dicasteri (la Congregació de les Causes dels Sants). Si vols que un parent, un conegut o algú dels teus sigui elevat als altars, cal passar per caixa, com per qualsevol negoci terrenal, i en funció de la quantitat aportada, tindrà més o menys expedit el camí de la santedat.

De fet ja s’intuïa aquesta pràctica. Sempre vam sospitar de la vertiginosa velocitat amb què el fundador de l’Opus Dei (Escrivá de Balaguer) va ser canonitzat. És obvi que la generosa aportació econòmica de la reaccionària i opulenta Prelatura hi devia tenir molt a veure. Ho trobo escandalós i perillós per la pròpia Església, si no sap controlar aquesta i altres fosques pràctiques que revelen els dos llibres abans citats. Hom no pot deixar de relacionar-ho amb una altra pràctica romana completament allunyada del missatge de l’Evangeli i practicada en altres èpoques: la venda d’indulgències. Qui volia assolir l’eternitat escurçant l’enutjosa estança al Purgatori (i s’ho podia permetre), ho tenia ben fàcil: passar per caixa i el Vaticà, content per disposar de més centimets per la Basilica de Sant Pere (o això deien), netejava l’ànima al pecador.

Si en devia de ser escandalosa aquesta pràctica, que va motivar la famosa acció de Luter (clavant les 95 tesis a Wittenberg), origen de la ruptura protestant. Un es pregunta si tota la porqueria que està sortint els darrers anys (escàndols econòmics, sexuals…), unit a la creixent decepció d’amplis sectors de creients (impresentable el darrer Sínode de la Família), no donarà lloc a un nou cisme al si de l’Església catòlica. No seria el primer, ni el segon.

La sortida a la venda dels dos llibres coincideix amb la notícia del nomenament del nou arquebisbe de Barcelona. Des de l’època de don Marcelo, encara me’n recordo d’aquest personatge, tots els que accedeixen a la mitra barcelonina són escrutats del dret i del revés: currículum, tendències ideològiques, tarannà i, és clar, capteniment en relació al país que l’ha d’acollir i a la llengua que haurà de dominar. De l’agraciat amb el premi vaticà, fins ara bisbe de Calahorra, ja s’ha començat a fer el corresponent especejament. Sigui com sigui, donem-li cent dies de cortesia abans de criticar-lo per res, igual com es fa amb els polítics. Si l’Església s’obstina a que el seu regne “sí sigui d’aquet món” (i el que revelen aquells dos llibres sembla confirmar-ho una vegada més), bé estarà tractar-la com el que és, un poder ben terrenal.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!