Estem arribant al final del camí. Aquesta nit comença, de nou, l’espectacle electoral de consuetud. No us penseu que, pel fet de ser unes eleccions plebiscitàries (circumstància admesa implícitament fins i tot pels seus detractors) ens alliberarem del patracol habitual: enganxada de cartells, passejades per mercats i festes populars, repartiment de roses i globus, paperassa a la bústia, blocs televisius i previsibles entrevistes als diaris.
Però aquesta vegada és diferent perquè els resultats del 27 de setembre poden representar la inflexió definitiva entre el passat i el futur. Les perspectives són bones: les enquestes que s’estan publicant prèvia cocció tendenciosa, l’interès que desperta la nostra causa a tot el món, l’inestimable ajut de l’adversari (amenaces militars, cartes d’ex-presidents o mítings amb contingut demodé)… tot sembla indicar que si ningú ho esguerra el 28 de setembre ens llevarem amb un somriure col·lectiu. Per obrir boca, demà estem convocats a la Via Lliure de la Meridiana on de nou, com si d’un ritual antropològic es tractés, més d’un milió de catalans ens dedicarem per quarta vegada consecutiva a l’insòlit exercici de conjurar-se per decidir el futur col·lectiu i dur-ho a la pràctica. Només setze dies després.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!