Les aigües turbulentes

Ahir va tenir lloc a l’Antiga Audiència de Tarragona, organitzat per Òmnium Cultural i l’Assembla Nacional Catalana, un debat sobre el paper dels mitjans de comunicació en el procés cap a la independència. Participaren tres periodistes, representants d’altres tres mitjans: Xevi Xirgo, director d’El Punt Avui, Rita Marzoa (Catalunya Ràdio) i Guillem Ramos (del digital Delcamp.cat). Amb ells, el professor de la URV Jordi Jaria. L’acte, presentat pel també periodista Ricard Lahoz i etiquetat com a taula rodona (que era quadrada i petita), va servir perquè que cada un dels exponents “vengués” la seva parcel·la.

Per exemple, Xirgo s’ho va fer venir bé per passar-nos una presentació (un PowerPoint, vaja) sobre els mitjans escrits, que són els que ell domina, i lligar-ho d’alguna manera amb el tema de l’acte. Alguns apunts: hi ha dos tipus de premsa, la bona (la periodística) i la dolenta (la dels informes de la UDEF); la premsa viu dins tres gàbies, la política, la mediàtico-espanyola i la pròpia; els catalans som diferents dels espanyols (“som albercocs, no préssecs”).

El segon parlador, Ramos, va substituir a darrera hora Vicent Partal, que no va poder venir degut a problemes de salut (diagnòstic: pinçament). Va inflar pit recordant que el seu digital, Nació Digital, és el sisè en difusió. El conjunt d’aquests nous mitjans sumen ja dos milions d’usuaris únics, però malgrat aquesta notable penetració, no acaben de tenir credibilitat. Va posar un exemple ben gràfic: una persona no està del tot morta fins que llegim la seva esquela a La Vanguardia (en paper, clar).

Rita Marzoa va entrar més de ple en la qüestió que ens havia convocat, afirmant des del començament que els mitjans de comunicació sí són una estructura d’estat, tot recordant que les generacions fins els 40 anys ja han conegut des de petits mitjans exclusivament en català (Catalunya Ràdio, TV3, Avui). Es va mostrar especialment preocupada per la qualitat de la llengua en els mitjans audiovisuals i va posar la BBC com a exemple de mitjà públic, de qualitat i amb cura de la llengua.

A Jordi Jaria li va tocar el paper de dolent de la pel·lícula: “algunes coses que diré no us agradaran”. I, efectivament, va entrar de seguida en terrenys lliscosos afirmant que discrepa del model lingüístic que els mitjans de comunicació han d’adoptar en el procés cap a la independència i que, més o menys, havien defensat els altres tres tertulians. La seva tesi és que per salvar el català és necessari un estat, però per aconseguir aquest estat cal una hegemonia social i, per tant, assumir que el castellà és un element constitutiu. La poca penetració dels mitjans d’expressió catalana a la comunitat castellanoparlant, fins al punt de generar dos espais comunicatius diferents, dificulten la consecució de l’hegemonia social de què parlava abans. Per això caldrà prendre decisions polítiques complicades.

Això va provocar la rèplica de Rita Marzoa, que va dir que si els mitjans no havien penetrat en determinades àrees és perquè un determinat partit (el PSC) havia treballat perquè hi haguessin dues comunitats diferenciades, usant el català “com a espasa i no com a vehicle”. Per contra, Jaria va negar l’equivalència “una llengua, un estat” per justificar l’oficialitat única del català. Tot al contrari, va defensar que per obtenir el suport dels castellanoparlants calia que el castellà fos també oficial, no perquè els seus parlants hi tinguin dret sinó per “fer-los nostres”. I va afegir, “fer veure que no hi ha un problema, no ens porta enlloc, igual que amb el tema de l’exèrcit”.

Les argumentacions de Jaria no van convèncer una part del nombrós públic, però no es tractava de convèncer sinó de confrontar opinions i oferir noves maneres d’enfocar la qüestió que ens convocava. Una altra afirmació de l’incisiu professor de la URV que no em resisteixo a transcriure: “no confonguem el bon periodisme amb les notícies que ens agraden, i no confonguem el que ens agradaria amb el que ens convé”. Per acabar, encara una frase lapidària i realista: “estem sols i som petits”.

Uns albercocs, com deia Xirgo, però sols i petits; potser l’important és no fer el préssec.

[Imatge: aspecte de la sala; al costat de l’ampolla d’aigua, jo; foto J.F.; www.elpuntavui.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!