Les aigües turbulentes

El documental d’Isona Passola, com és prou conegut, intenta donar resposta als interrogants que planteja la futura Catalunya independent. Qüestions tan dispars com la moneda, les infraestructures, la llengua, l’energia, la seguretat, les pensions o la justícia són tractades per experts en cada matèria, inclosos els inevitables Sala i Martín, Germà Bel o Salvador Cardús.

No deixa de ser una mena de continuació de Cataluña Espanya, de la mateixa directora, igual d’interessant i necessària (la pel·lícula, vull dir, i també la directora). Paral·lelament a l’estructura de documental s’hi desenvolupa una mínima trama argumental: una parella que decideix separar-se perquè ella vol viure la seva vida mentre ell hi oposa resistència: qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència, ni molt menys… Tant l’acció com les entrevistes tenen lloc, en bona part, en una mena de magatzem buit, a punt per omplir-lo d’estructures i compartiments, i per donar sentit a l’espai.

El film em va agradar molt. Un únic aspecte grinyola una mica, crec jo. Determinats episodis de la història de Catalunya són presentats, suposo que amb ànim didàctic, en forma de titelles: no vaig trobar gens encertada la representació de la caiguda de Barcelona o l’afusellament del president Companys en forma de poc respectuós guinyol. Potser sóc un pureta, és clar…

No es tracta d’una pel·lícula destinada tant als convençuts com a ciutadans indecisos o als que volen acostar-se amb franquesa i sense por al repte que tenim plantejat els catalans, malgrat no compartir-lo. Que ningú esperi, doncs, un al·legat independentista. Hiperventilats absteniu-vos. La prova és la cançó que interpreta el cor (“Què serà, serà?”, aquella que cantava la Doris Day), dibuixant un futur incert i obert, però també il·lusionant.

[Imatge: foto ACN, www.cugat.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!