Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

27 de juliol de 2014
0 comentaris

Tot al mateix sac

“Pobresa, desigualtat, treball precari, atur, decadència institucional, violència de gènere, independentisme, són conceptes a desterrar perquè indignen tothom” ha dit avui Pedro Sánchez, aquest híbrid d’Alexis Tsipras i chulapón de Vallecas, flamant secretari general del PSOE. Tot al mateix sac.

Que el nou secretari general del principal partit, encara, de l’oposició espanyola llanci invectives contra “l’independentisme” (se suposa que el català) no és dolent en ell mateix, és legítim i, si m’apureu, perfectament coherent amb el discurs tradicional del PSOE, federalista ma non troppo. Una declaració en sentit diametralment oposat sí que ens hagués sorprès. El que no és tolerable del contingut d’aquest fragment del discurs de Sánchez (encara que acceptem l’atenuant d’haver-lo dit sense meditar massa i en un ambient caldejat i entregat) és que fiqui la causa catalana en el mateix sac que altres sis conceptes que, aquests sí, generen preocupació i indignació a la inmensa majoria de ciutadans, d’aquí o d’allà.

No és tolerable però, alhora, és sumament revelador del mapa mental dels dirigents polítics espanyols. Quanta gent desitja pobresa a l’estat espanyol? Jo crec que ningú. Quanta gent està a favor de que hi hagi atur? Potser algunes centenars d’empresaris sense escrúpols. Quants aproven la violència de gènere? Quatre malnascuts i prou. Però en canvi, quanta gent està a favor de la independència d’un territori, posem el nostre, per mitjans pacífics i democràtics? Un fotimer, 800.000 segons una associació notòriament enemiga del procés. La xifra exacta? Una consulta serà una manera ben fidedigna de sortir de dubtes…

És a dir, Sánchez, i amb ell els grans partits espanyols, i els mitjans de comunicació, i els poders més ocults continuen amb la idea fixa, inamovible, de que l’independentisme és un concepte dolent per se, dirigit des de dalt per unes èlites que enganyen el poble, mitjançant la manipulació informativa, per defensar ves a saber què. Que la societat civil s’organitzi, treballi i pressioni per uns objectius concrets (heretant, per cert, una tradició de fa més d’un segle de catalanisme, per cert), i que ho faci de forma pacífica, democràtica i festiva no sembla que tingui cap importància per als nostres adversaris mesetaris; millor encara: no se n’adonen de la seva importància. Quan finalment tinguin clara la foto de conjunt i estiguin en condicions de fer una oferta raonada i atractiva (la que haguéssim acceptat rondinat fa cinc anys anys), serà massa tard. Ja és massa tard.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!