Les aigües turbulentes

Certament vivim uns mesos convulsos, frenètics, turbulents. Canvis, relleus… Ahir mateix l’ex-president Pujol afirmava a la ràdio que “trontolla tot” i, sí, una certa sensació de petit terratrèmol s’ha instal·lat a les nostres vides, no necessàriament negatiu si del que es tracta és de fer foc nou.

A l’abdicació del rei, la renúncia de Rubalcaba i els tripijocs de Duran (mira que marxo però no, em quedo però no estic còmode…) es suma avui el llançament de tovallola de Pere Navarro com a primer secretari del PSC. Dic llançament de tovallola però no sé si es pot parlar de Navarro com un boxador perquè no el veig ni rudo fajador ni fi estil·lista, més aviat un mitja-figa, mig-raïm que, pobre, ha fet el paper d’estrassa en els casi tres anys (com passa el temps) que ha durat en el càrrec. No podia ser d’altra manera: un partit de plantejaments nacionalment ambigus, no aptes per als temps en què vivim, va decidir escollir un home de consens no significat amb cap corrent ideològic però que va acabar escollint el camí equivocat.

De les primeres indefinicions es va passar a l’enfrontament amb l’estratègia de la consulta, tot alineant-se, sense voler-ho, amb els unionistes. Les fugides de pesos pesants, els càstigs als díscols que legítimament van presentar batalla i la senyora de la comunió de Terrassa van fer la resta. Com bé diu l’editorial de Vilaweb, el problema no és Navarro (una cara visible, al cap i a la fi) sinó el partit, concretament l’obscur aparell de Nicaragua, dirigit per l’encara més obscur i llefiscós Iceta, que no tindrà nassos de posar-se al capdavant del partit. Però bé, ja s’ho faran.

[Imatge: Vilaweb]